Ortografia de la M, N i NY

Els sons nassals valencians són tres, representats fonèticament [m], [n], [n̬], i els signes ortogràfics que els representen són M/m, N/n, NY/ny, respectivament. Els tres són sonors i normalment no presen­ten cap de problema en les seues regles d’escritura.

La ny [n̬] es diferencia de les atres dos en que és palatal. Este dígraf és antiquíssim en la llengua valenciana. S’han utilisat uns atres signes gràfics per a la representació d’este sò, pero sempre ha predominat la solució que s’accepta en l’actualitat la n seguida d’una y que indica el caràcter palatal d’esta nassal. Recordem que unes atres llengües, com el francés o el portugués, en conte de la nostra y gasten una g o una h, respectivament, per a senyalar la palatalisació del sò.

La n [n] presenta un alòfon important quan va davant d’una f o una v; en eixos casos es produïx en ella un procés de labiodentalisació [m] que no obstant no afecta (modifica) l’escritura d’esta grafia:

Un atre alòfon d’este mateix sò el constituïx la nassal dental. Realisem esta quan la n va davant de les dentals t o d. En estos ca­sos la representació fonètica del sò és [ņ], en el seu signe de dentalisació incorporat; pero ortogràficament, com en el cas anterior, el sig­ne no varia gens:

També la [n] es velarisa [h], pel contacte en un atre sò velar ([k], [g]), pero la seua grafia seguix sent n.

Convé recordar ací que el grup arcaic mp + consonant s’ha reduït en valencià a [n] + consonant, sent esta també la seua ortografia actual:

La nassal de comte (títul nobiliari) també es dentalisa per estar en contacte en una t, pronunciant-se [ņ]. No obstant, es manté l’escritura del grup mt en esta lexia per qüestions etimològiques i per a evitar una possible (pero improvable) confusió en les atres dos paraules homòfones:
conte (narració fantàstica) i conte (operació arit­mètica). Aixina, esta paraula es manté escrita comte.

Es conserva només en alguns llocs el procés d’assimilació de la t a la n en el grup tn (sent lo general la seua simplificació en n), per lo que les paraules que porten este grup es grafiaran simplificant el grup tn>n:
cotna a cona.

a) En principi, interior o final de paraula:
ma, mort, poma, esmenar, fum.

b) Davant de b, p:
gamba, embolic, sempre, amprar, combat, temple.

c) En els prefixos con-, en-, in-, (com-, em-, im-), quan van seguits d’una m:
comminar, commoure, emmaixquerar, emmurallar, immor­tal, immaculada.

Excepte granment i l’aglutinació enmig.

d) En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant:
circumflex, circumvalació, circumferència, circumstància, circumloqui, circumscripció.

e) En el grup mn:
mnemotècnia, indemnisar, mnemònica, damnificar, mniàcees, alumne.

No obstant, esta classe de grups (com tm, tn, tl, mp, mpt, …) tendixen a desaparéixer, simplificant-se en un sol fonema despuix d’un procés d’assimilació. Com eixemple d’este cas nos pot servir la forma condenar i tots els seus derivats, que originàriament posseïa el grup mn (condemnar) i en l’actualitat ya presenten la forma simplificada en n.

f) Hi ha alguns casos, ya comentats anteriorment, en els quals no escriurem m, sino n. Recordem-los:

- davant de f o de v:
enviar, canvi, enfit, inferior, envejar, unflar.

Excepte: triumvir, triumf, nimfa, amfiteatre, émfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora.

- el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant en valen­cià i aixina l’escriurem:
contar, atentar, pronte, redenció, síntoma, presunció.

- els grups tm, ptm –també arcaics i desapareguts– en valencià s’han resolt en m, havent caigut els atres sons despuix dels ya coneguts processos d’assimilació i posterior simplificació:
semana, sometre.

a) En posició inicial i final de paraula:
niu, net, lluna, càntic, món, pren.

b) En els prefixos con-, en-, in-: confiar, contraure, enfrontar, enllustrar, inflamar, insignificant.

Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m; (vore apartats b i c del punt «S’escriu M»).

c) Davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre davant de f i v (vore «S’escriu M»):
enveja, gandul, confit, engatuçar, transició, pronte.

a) En posició inicial de paraula. Són pocs casos i quasi tots ells són de formació popular:
nyora, nyespla, nyaular, nyeula, nyas, nyítols.

b) En l’interior de la paraula:
vergonya, penyora, banyar, menys, funyar, monyo.

c) En posició final de paraula:
any, pany, juny, puny, gruny.

Recordem que el dígraf ny és inseparable. L’hem de considerar com si fora una sola lletra (igual que fem en la ll o la ch), de manera que no podem escriure –a final de llínea, per eixemple– la n per un costat i la y per un atre –a principi de la llínea següent– (de la mateixa manera que no separem la ll o la ch).