Els Verps en Llengua Valenciana

El present manual és la proposta normativa de la RACV per a la flexió dels verps en valencià elaborat a partir dels criteris aprovats per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes:

• Els Verps en Llengua Valenciana i la Seua Flexió. Juli Amadeu Àrias i Burdeos. 1a. Ed.

Criteris per a la flexió verbal en llengua valenciana, aprovats per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a l’us de l’idioma valencià, a proposta de l’Acadèmic de Número i Director de dita Secció, En Voro López i Verdejo, en les sessions del 24 de giner, 28 de febrer, 28 de març i 23 de maig de l’any 2006.

ELS VERPS APAREIXEN PER ORDE DE PREFERÈNCIA PER A L’ESTÀNDART VALENCIÀ:

(1) Pret. Perfecte Simple: esta flexió analítica és cronològicament la primera i clàssica. Mostra una conjugació completa i pura sense recórrer a la perífrasis. Es manté viva en les zones centrals del valencià i en les terres del Vinalopó¹⁾.

(2) Pret. Perfecte Perifràstic: esta flexió sintètica és cronològicament posterior a la simple. És una forma molt més pobra i senzilla ya que el verp que es conjuga apareix sempre en infinitiu. Esta forma està prou estesa per terres valencianes.

(3) Pret. Perfecte Perifràstic: esta flexió sintètica i sincopada té menys tradició²⁾.

Les formes que s’adopten per a l’estàndart valencià són la 1 i 2, per est orde.

(1) Esta és una forma genuïna i, llevat d’una estreta franja septentrional, és l’única coneguda i reconeguda pels valenciaparlants. Serà l’única utilisada en l’estàndart valencià, considerant la (2) com a arcaica i molt dialectal en la llengua moderna.

(1) Esta flexió és hui l’única forma existent per al valencià. No es deu a cap de castellanisació, és clàssica i serà l’única utilisada en l’estàndart valencià. La forma patixc respon a la pronunciació valenciana³⁾.

(2) Esta flexió era utilisada pels clàssics en la llengua lliterària o antiga. Hui és una flexió inexistent en la parla valenciana; resulta estranya i aliena als parlants i no s’utilisarà en l’estàndart valencià.

(3) Les formes com ara patixca, patixques, patixca, patixquen són les pròpies de la fonètica valenciana i són en conseqüència les pròpies de l’estàndart valencià.

(4) Vore (2).

(1) Estes formes en –am, –au, són clàssiques i prou generalisades en valencià. Són formes clarament imperatives i tenen la ventaja de diferenciar el present d’indicatiu del present de subjuntiu, que segons les formes (2) es confonen: rebem, rebeu poden ser tant present d’indicatiu com present de subjuntiu. Les formes (1) seran les de l’estàndart valencià⁴⁾.

(1) Estes formes són generals per al valencià i no són formes castellanisades, seran les pròpies de l’estàndart valencià.

Els verps: caure, traure, jaure i vore, tenen per distintes comarques valencianes tres formes (traure: trea, traïa, treya; vore: vea, veïa, veya, etc.). La 1ª i la 2ª són les formes més vives i recomanables (trea i traïa). La 3ª (treya) és la forma antiga per al valencià i hui viva només en algunes localitats.

La segona forma és molt utilisada: yo veïa, yo traïa, yo caïa, yo jaïa, i pot conviure en la primera: yo vea, yo trea, yo quea, yo gea.

Acceptant les segones formes propostes, estos verps deixen de ser excepcions i seguixen la conjugació normal d’este temps com ara: cloïa, cabia, batia, confonia, cosia, creïa…

(2) Esta flexió només existix en alguna zona valenciana per a quatre verps com: caure, traure, jaure i vore, pero no és d’us general. Per ad estos verps pot acceptar-se, com a segona opció, la flexió (2) i per als atres la (1).

(1), (2) La forma sense increment incoatiu és l’única forma pròpia del valencià, a on estos verps són purs. No s’han d’utilisar formes en increment en l’estàndart valencià⁵⁾. Les formes en increment incoatiu no existixen en valencià i solen escoltar-se en terres valencianes en boca de castellaparlants que s’incorporen a l’idioma i les creuen incoatives quan en realitat no ho són.

Les formes que reproduïm són les valencianes generals i conviuen en unes atres més vulgars com: llixca, llixques, etc. que no cal acceptar.

Per ser les formes actuals valencianes s’ha d’utilisar la forma (1) dels següents infinitius:

La forma (2) sol ser arcaica i en algun cas hui dialectal en la llengua valenciana.

• Dir

La 2ª persona del singular de l’imperatiu del verp dir coneix en valencià dos formes: dis i digues, i abdós són aptes en un estàndart valencià.

• Voler

La 1ª persona del present d’indicatiu pot ser vullc o vull.

(1) Esta flexió és la valenciana actual. Estes formes són les pròpies de l’estàndart valencià.

(2) Estes formes són les de la llengua clàssica o antiga, hui completament desaparegudes en terres valencianes.

(1) Estes formes són les valencianes actuals i generals i són les estàndarts.

• Ser

La 3ª persona del singular del present d’indicatiu:

(1) Esta forma, possiblement presa del castellà “eres” o creada per analogia en formes com, era, eres, érem, éreu, eren, és l’única existent per al valencià actual.

(2) La forma est és la clàssica i hui arcaica.

S’utilisarà en l’estàndart la forma eres pel seu us exclusiu en terres valencianes. La forma clàssica valenciana est es pot utilisar excepcionalment en llenguage poètic

La 3ª persona del singular del pretèrit perfecte simple:

(1) La forma valenciana clàssica i viva és fon. (2) Es tracta de la forma antiga de la 1ª persona i és un arcaisme inexistent a hores d’ara. S’accepta fon per a la 1ª i 3ª persona del singular i s’elimina fui per a la 1ª del singular.

• Morir

La 1ª persona del singular del present d’indicatiu:

(1) La forma valenciana més general és muic, i la forma morc és molt dialectal. La forma estàndart és muic. La forma muir que algun gramàtic dona per al valencià és inexistent en terres valencianes.

(1) Esta és una de les flexions més utilisades pel valencià i ha de ser l’estàndart, si be n’hi ha unes atres.

Les formes morim, moriu, de la 1ª i 2ª persona del plural, són també pròpies del valencià.

(1) Esta flexió és la valenciana més general i és l’estàndart.

(2) La 1ª, 2ª i 5ª forma són pròpies de la llengua antiga i no estan vives en cap de lloc.

• Dur

Les úniques formes vives hui en llengua valenciana són la (1) i la (3). Es prescindix de les formes arcaiques (2) i (4).

• Haver

(1) Les formes de la 1ª i 2ª persona del plural havem, haveu, són acceptables per etimològiques i clàssiques, si be hem, heu, són més generals i recomanables. Hi ha una tendència vulgar que substituïx la 1ª persona del singular he, la 1ª del plural hem i la 2ª del plural heu, per ha, ham, hau, respectivament; açò és una pronunciació coloquial que no ha de passar a la llengua escrita.

• Omplir

Hi ha una certa tendència entre els nous parlants que s’incorporen a la llengua a utilisar en lloc del verp omplir, el verp inexistent en valencià “plenar”, segurament per influència del castellà “llenar” i de l’adjectiu ple, plena, plens, plenes.

Hem de recordar que el participi de omplir és omplit, omplida, omplits, omplides, pero es substituïx per l’adjectiu ple, plena, plens, plenes, segons l’us general en tot el territori valencià.

• Perdre i la velarisació

(1) La –d– del radical verbal ha segut canviada en tot el valencià per la –c morfemàtica i característica en valencià de la 1ª persona del singular del present d’indicatiu.

(2) Forma etimològica hui inexistent i que ha donat pas a la forma perc, evitant la confusió que es donava entre la 1ª i la 3 persona del singular: yo pert, ell pert, per lo qual s’ha d’usar esta forma (1).

No són acceptables les formes velarisades de la 1ª i 2ª persona del plural: perguem, pergueu, per les correctes perdem, perdeu.

(1) Estes formes velarisades són el resultat de l’influència eixercida per la 1ª persona del singular del present d’indicatiu yo perc en la formació dels atres temps de la flexió. Els temps afectats per esta velarisació són el present d’indicatiu, perfecte d’indicatiu, present de subjuntiu, imperfecte de subjuntiu i imperatiu. En el cas del verp perdre són acceptables totes les formes velarisades per haver-se generalisat, continuant com a segona opció les no velarisades, encara que estes últimes tinguen tradició clàssica.

No obstant, la velarisació no afecta per igual a tots els verps; per eixemple, en el verp morir, que hem vist adés, la velarisació afecta a la 1ª persona del present d’indicatiu yo muic i al present de subjuntiu yo muiga… pero en l’imperatiu i en el perfecte de subjuntiu coexistixen les formes no velarisades en les velarisades, que encara no han fet desaparéixer a les primeres: morim / muigam, moriu / muigau per a l’imperatiu, i morí, morires, morí, morírem, moríreu, moriren / muiguí, muigueres, muigué, muiguérem, muiguéreu, muigueren, en el perfecte d’indicatiu. En este cas són preferibles les no velarisades.

En el verp vendre la velarisació no s’ha consagrat tampoc al cent per cent ni ha fet desaparéixer les formes no velarisades. En este cas no són acceptables les formes velarisades de la 1ª i 2ª persona del plural del present d’indicatiu venguem, vengueu, l’única forma acceptable en l’estàndart és venem, veneu.

Per contra, en el present de subjuntiu les formes velarisades han fet desaparéixer a les no velarisades: venga, vengues, venga, vengam, vengau, venguen, formes estàndarts i no les hui inexistents: vena, venes, vena.

Coexistixen les formes velarisades i no velarisades en l’imperfecte de subjuntiu i perfecte d’indicatiu: venera, veneres, venera, venérem, venéreu, veneren, front a venguera, vengueres, venguera, venguérem, venguéreu, vengueren, i vení, veneres, vené, venérem, venéreu, veneren, front a venguí, vengueres, vengué, venguérem, venguéreu, vengueren. En estos casos són preferibles les formes pures o no velarisades venera… i vení… En el cas de la velarisació, el criteri general a seguir és utilisar les formes velarisades quan estes han fet desaparéixer a les no velarisades i en els casos en que coexistixen les dos formes, utilisar preferiblement la no velarisada en l’estàndart valencià.

• El gerundi i la velarisació

La velarisació, per analogia en el radical de la primera persona del singular del present d’indicatiu, ha afectat a la majoria dels gerundis. Esta velarisació no és acceptable en un estàndart valencià puix les formes pures estan vives i molt esteses.

La formació del gerundi es farà seguint la regla general d’afegir la terminació –ant al radical dels verps del primer grup acabats en –ar; –ent als verps del segon grup acabats en –er / –re / –r; i –int als del tercer grup acabats en –ir: