Ortografia de la G i GU

La lletra g i el dígraf gu representen ortogràficament el sò [g], ve­lar oclusiu sonor. Són grafies complementàries puix que mentres la g va seguida de les vocals a, o, u, el dígraf gu apareix sempre davant de e, i:
gamba, gos, guanyar, pegar, regolfada, disgustar.

La g pre­senta un sò fricatiu [g] quan està entre vocals. Ademés, per fonètica sintàctica, trobem que una -c final de paraula es pronuncia com una g en contacte en vocal o consonant:
poc_lleig, rec_alt.

a) En inicial i interior de paraula, seguida de a, o, u:
gat, gossera, gust, afalagar, agost, segur.

En posició final sempre escriurem c.

b) En els grups consonàntics tautosilàbics gr, gl:
grau, agradar, glop, rogle.

c) En els derivats de paraules acabades en -c (s’ha de tindre en conte que el sò de [k] es manté en el masculí plural):
rec, recs pero regar, regadora
castic, castics pero castigar, castigador
fòc, fòcs pero foguer, foguera, foguejada
antic, antics pero antiga, antigues, antigor
amarc, amarcs pero amarga, amargor, amargar
llarc, llarcs pero llarga, llargària, allargar

d) En els grups consonàntics heterosilàbics següents:

gd: amígdala, amigdalàcees, amigdalitis, magdalena, esmaragda… (per als casos de c + consonant, vore ortografia de la c).

gm: segmentar, magma, dogma, fragment, sigma…

gn: magnètic, benigne, ignorant, signe, ígneu…

a) En inicial i interior de paraula, sempre que la següent vocal siga e, i: guerra, guitarra, esguellar, esguitar.

Quan la vocal u s’haja de pronunciar portarà diéresis (gü):
següent, ungüent, llingüiste, argüir.

b) En el femení plural de les paraules –substantius i adjectius– acabats en -ga:
mànega a mànegues paga a pagues amiga a amigues grega a gregues amarga a amargues

Si en conte d’acabar en -ga ho fan en -gua, a l’hora de fer el plural haurem de posar diéresis damunt de la u per a que es puga pronun­ciar:
egua a egües llengua a llengües aigua a aigües