Ortografia de la F i V

El sò labiodental fricatiu sonor [v] està representat per la grafia v en qualsevol posició. S’ha de dir que la distinció respecte a la b, bilabial oclusiva sonora, es fa en la major part del territori de parla valenciana; és, per tant, norma fonètica la distinció entre els dos sons.

Per una atra banda, la f grafia el sò labiodental fricatiu sort que pot aparéixer en qualsevol posició, inclosa la final, mentres que la seua parella, la v [v], a soles es presenta en inicial i interior, pero no en final absolut. Pot donar-se el canvi de -f > -v- en la derivació de paraules dins de la mateixa família:
serf, serva, servitut.

a) En inicial, interior i final de paraula:
farda, finestra, fòra, forat, aforrar, galfí, tuf, baf.

Hi ha algunes paraules que en derivar transformen la -f final en -v-:
serf pero serva, servir, servitut, servicial

b) En els grups consonàntics tautosilàbics fr i fl:
fret, flama, nafra, afluixar.

c) Darrere de n, quan esta forme part dels prefixos con-, en-, in-:
conformar, enfilat, infondre.

d) Darrere de m, en el prefix circum-: circumferència, circumflex.

e) Darrere de m, en moltes paraules d’orige grec o grecollatí, com per eixemple:
amfibi, amfíbia, amfibòlia, amfibologia, amfibològic, amfiteatre, amfitrió, àmfora, emfàtic, emfisema, emfisematosos, emfiteusis, emfitèutic, limfa, limfàtic, limfatisme, nimfa, nimfal, nimfomania, paranimf, simfonia, simfònic, simfoniste, símfisis, triumf, triumfal, triumfador, triumfalment, triumfant, triumfar…

a) En qualsevol posició de la paraula, excepte en final: viage, vot, envidar, invocar, avís, oval.

b) Darrere de n, en els prefixos con-, en-, in-: convidar, enverinar, involucrar.

c) Generalment no sol aparéixer darrere de m, excepte quan es tracta de prefix circum- i d’unes atres paraules de procedència diversa:
circumvolució, circumvalació, duumvir, triumvir, triumvirat, tramvia, tramvier, …

d) En alguns derivats de paraules acabades en f (V. f, apartat a).

e) Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans- / tra-:
advertir, advocat, subvenció, subvertir, transvers, transversal, travestir, travessa.

f) En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el sò de [v]: havem, haveu, havia, havies…

g) En les terminacions del pretèrit imperfecte d’indicatiu dels verps del primer grup (acabats en -ar): torcava, torcaves, torcava, torcàvem, torcàveu, torcaven.

h) En el present (primera i segona persones de plural) i imperfecte (totes les persones) d’indicatiu d’alguns verps acabats en -eure, -ure, -oure, com deure, beure, viure, escriure, moure:
vivim, viviu (present)
vivia, vivies, vivia, vivíem, vivíeu, vivien (imperfecte)

i) En les formes del femení, singular i plural, dels adjectius acabats en -au, -iu, -ou:
brau a brava, braves, pero braus
actiu a activa, actives, pero actius
nou a nova, noves, pero nous

La terminació -iu no s’ha de confondre en la mateixa que apareix en els substantius i adjectius pero que té valor diminutiu, com passa en:
llibre a llibriu
chic a chiquiu

ya que este sufix no modifica la u en els derivats:
llibriu a llibrius chiquiu a chiquiua, chiquius, chiquiues

j) En moltes paraules que el valencià té v, presenta el castellà una b; ací donem algunes: