L'accent i la diéresis

L’accent és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella vocal de la sílaba sobre la qual recau la major intensitat de pronunciació (lo que es denomina accent fonètic o prosòdic).

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e, (ę), i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabades en -en:
tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús.

Pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s:
renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc., per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay, Alcoy, etc.

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s:
cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc.

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament:
música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les…

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica:
monument, depriment, ajuntament, document, medicament.

No obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven:
contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general:
cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat:
M’agrada el més de maig, mes no el que més.
Te vol donar un té que té guardat.
Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:
El forment no està molt ben mòlt.
No sòlc fer mai un solc dret.
Lo que aquella dòna li dona no és bo.

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general.
Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.
El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol.
Li roba la poca roba que té.
Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

S’accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt, ón.

No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir.
¿Que quàn vindré?
Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén.
¿A ón anirem demà?

Fòra d’estos casos, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat es distinguixen pel context i no per l’accent, com ara les següents:

La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

a) En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis:
país, veí, agraíem ; pero països, veïns, agraïx.

b) S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi:
qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.

c) Porten diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals:
peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.

d) S’exceptuen d’esta regla l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir; també la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc., i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, egoiste, increible.