Estàndart Oral Valencià

Estàndart Oral Valencià, acordat per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV per a l’us de l’idioma valencià, a proposta de l’Acadèmic Voro López i Verdejo, en les sessions del 20 de setembre, 3 i 18 d’octubre, i 7 de novembre de l’any 2000.

El sistema vocàlic tònic del valencià presenta sèt vocals:

La perfecta realisació fonètica i diferenciació entre vocals obertes i tancades és fonamental en la llengua estàndart oral.

a. Quan a la e tònica li seguixca una i en la sílaba següent: geni, premi, misteri, epidèrmic, endèmic…

Solament s’exceptuen estes paraules: Valéncia, Dénia, série, béstia, sério/a, séquia, sénia, sépia, ténia, iglésia i església.

b. Quan la e tònica vaja seguida, en la sílaba següent, per una u: crèdul, mèdula, perpetu, pèrdua…

c. Quan la e tònica vaja seguida per alguna de les següents consonants o grups:

• e + rr: guerra, serra, ferro, verro…
• e + r + consonant que no siga labial (m, p, b) o velar (k, g): inversa, vert, merla, infern, caterva…
• e + consonant labial (m, p, b), llevat de Josep, eixemple i Pep; en tots els atres casos és tancada: fem, ceba, cep…
• e + x [ks]: nexe, text, pretext, sext…
• e + l: tela, mel, empelt, Elig, llevat de: armela que es pronuncia en la e tancada.
• e + ct/pt (-ect-, -ept-): objecte, precepte, recepta, insecte…

d. En el diftonc decreixent eu, quan la u procedix de la vocalisació de -d-, -e- o -ty- llatines, sent la e breu en llatí vulgar:

pero també tenim casos de e tancada:

e. Hi ha una certa correspondència entre el valencià i el castellà. Quan nosatres tenim una e oberta, el castellà sol tindre ie:

encara que açò no és absolut, hi ha excepcions:

f. Els numerals cardinals dèsset (děcem-sěptem) i dèneu (děcem-nŏven) presenten la peculiaritat que tant la e tònica com l’àtona són obertes. Les formes dènou, dènau, i dèneu en la segona e tancada són dialectals en valencià.

a. Quan la o tònica vaja seguida, en la sílaba següent, d’una vocal i: prosòdia, hidrofòbic, oli, odi…

b. Quan la o tònica vaja seguida per una u en la sílaba següent: sòcul, mòdul, monòcul, lòbul, glòbul…

c. Tindrem una o oberta quan en llatí hi ha un diftonc au o una o (o breu). Quan nosatres tenim una o oberta, el castellà sol tindre ue. La correspondència en este cas en el castellà és major que en el cas de la e oberta:

no obstant, podem trobar casos de o oberta en valencià que tenen o tancada en castellà i no ue:

d. En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una d’estes consonants o grups llatins -v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-:

e. Generalment tenim o oberta, quan la o tònica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agrònom, ogre, taronja, teòlec, hipòdrom, osteòtom…

pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta: nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre…

El sistema vocàlic àton del valencià presenta cinc vocals: a, e, i, o, u.

a. El valencià no neutralisa mai les vocals o i e àtones, és dir, no confon la o àtona en u, ni la a, e àtones en ẹ com succeïx en alguns dialectes catalans.

b. La e àtona inicial de paraules escomençades per eix-, em-, en-, es- (eixir, embut, entendre, escala) tendix a pronunciar-se a (aixir, ambut, antendre, ascala). Açò és propi de registres informals i no és acceptable en un estàndart oral.

En independència de l’etimologia gàlica direm embaixada i embaixador, com feen molts dels nostres clàssics i com fan els parlants valencians que no canvien la e àtona inicial per a, i no pronunciarem ni escriurem ambaixada o ambaixador.

c. Són inadmissibles assimilacions i dissimilacions com dicidir per decidir, vegilar per vigilar, viritat per veritat, elictricitat per electricitat, calandari per calendari, medecina per medicina, vesita per visita…

d. No s’admet la caiguda de a o e per contacte en r: v’ritat, per veritat, c’ranc per carranc, saf’reig per safareig, alc’ria per alqueria. No obstant, la forma fredat s’ha generalisat en valencià eliminant la forma feredat que podem considerar arcaica.

e. Es pronunciarà segons l’etimologia, la documentació clàssica valenciana i la tradició oral: ampar (*imparare), jaure (iacere), llançar (llancěare), nadar (natā̄re), nàixer (nascěre), traure (trahěre) i derivats, i no empar, jeure, llençar, nedar, néixer, treure, i derivats.

Igualment es pronunciarà per tradició i segons la documentació clàssica valenciana, encara que no tan etimològiques o d’etimologia incerta: arrancar, charrar, llauger, maravella, resplandor, sancer i derivats, i no arrencar, cherrar, lleuger, meravella, resplendor, sencer i derivats.

La forma Micalet, diminutiu de Miquel (Michael) és la popular, tradicional i general i aixina s’haurà de pronunciar i no Miquelet.

f. Es respectarà la distinció característica del valencià que diferencia entre el sufix masculí –iste i el femení –ista:

Igualment es manté la forma masculina –iste en aquelles paraules que no tenen femení com Batiste.

g. No s’admet el tancament de e en i per contacte en una consonant palatal: no direm dejú (ieiūnu), sinyor (sěniōre) per senyor, ginoll (genǔcǔlu) per genoll… excepte giner, quixal i xixanta (xixantaú, xixantadós…) que generalment i per tradició són pronunciades d’esta manera. Tampoc es permet que la preposició sense es pronuncie sinse, ni endevinalla i totes les formes del verp endevinar es pronuncien endivinalla i endivinar.

h. No s’admet la pronunciació au de la o inicial: aufegar per ofegar, aulorar per olorar, aubert per obert, fet que s’hauria de tindre en conte en tota la conjugació del verp obrir (òbric, òbriga, obria, obrirà, obrí, obriré, obrira, obrint,…).

i. La i no deu pronunciar-se com a semiconsonant en paraules com tendència, ciència, preposició, Valéncia, fet que es considera un castellanisme fonètic. Pronunciarem (ten-dèn-ci-a, ci-èn-ci-a…), igualment pronunciarem els seus plurals (ten-dèn-ci-es, ci-èn-ci-es, pre-po-si-ci-ons…).

j. No s’admet la reducció de diftoncs com: coranta per quaranta, custió per qüestió, consevol per qualsevol, casolitat per casualitat, conscència per consciència, ixe, ixa, ixos, ixes per eixe, eixa, eixos, eixes.

k. El pronom ho es pot pronunciar u i en alguns casos eu:

ho pense [u] / [ew]
ho he dit [u]
li ho dic [u]
conta-li-ho [u]
pensa-t’ho [ew]
dis-m’ho [ew]
ho escolte [u]

excepte darrere de consonant, com és el cas del gerundi o infinitiu a on es pronuncia sempre ho

fer-ho
dir-ho
portar-ho
dient-ho
pensant-ho
duent-ho

l. No s’admet l’harmonia vocàlica del valencià meridional, per la qual la e o o obertes assimilen la –a final fent-la passar a e o o obertes: pǫrtǫ per porta, dǫnǫ per dòna, tarǫnjǫ per taronja, sęrrę per serra…

ll. No s’admet la transformació del diftonc ou, en au, que es produïx en el valencià meridional i en els poblats marítims de la ciutat de Valéncia: pou, mou, bou, plou, ou i no pau, mau, bau, plau, au.

m. No s’admet la substitució de o per u en paraules com: monocipal per municipal, ni u per o en paraules com: Jusep per Josep, cusir, per cosir, tussir per tossir, pual per poal, cullita per collita, sufrir per sofrir, juventut per joventut, juvenil per jovenil, Juan, per Joan, ubrir per obrir, sun per son (possessiu), mun per mon (possessiu).

Tampoc s’admet la conjunció adversativa poro per pero (plana, mai aguda i per tant en o tancada).

n. Les formes valencianes, clàssiques i etimològiques com ara: redó (del llatí vulgar retǔndu), fenoll (fenǔcǔlu), genoll (genǔcǔlu), rastoll (del llatí vulgar restǔcǔlu) són les estàndarts i mai rodó, fonoll, jonoll o rostoll.

o. Es produirà una elisió de la a per fonètica sintàctica en casos com:

quin(a) hora
un(a) atra volta
mij(a) hora

Esta elisió, que és obligatòria en la pronunciació, no deu afectar a l’escritura a on la a s’ha de mantindre.

p. S’ha de pronunciar la i segregada de la x en paraules com les següents i els seus derivats:

eixemple i no exemple
eixercici i no exercici
eixèrcit i no exèrcit
eixecutar i no executar

q. En els verps acabats en –iar, en la primera persona singular del perfecte d’indicatiu, sol fer-se una reducció fonètica en coincidir la -i- del radical en la -i de la terminació corresponent. Cal pronunciar les dos:

estudií i no estudí
ensomií i no ensomí
canvií i no canví

r. Només en la pronunciació d’unes combinacions de pronoms dèbils és acceptable l’us d’una e de recolzament, per la dificultat que presenta per al parlant la realisació d’estes combinacions sense este recolzament i lo generalisat que està este fet. Estos són els casos:

vos (e) n’aneu
nos (e) n’anem
se nos (e) n’ix

És dir, els pronoms nos o vos més un verp de moviment que escomence per vocal i que exigix el pronom en. Esta e de recolzament no es reflectirà en l’escritura; és un fet estrictament fonètic.

No són admissibles per contra, combinacions com les següents, pròpies de nivells vulgars del llenguage:

vos (e) la done per vos la done
nos (e) la dus per nos la dus

Les lletres i dígrafs f, l, ll, m, n, ny, rr, s, reben en valencià els noms ef, el, ell, em, en, eny, er, es.

Les formes efa, ela, ella, ema, ena, enya, erra, essa són les pròpies del català oriental i el resultat de traslladar a l’escritura la neutralisació de la e àtona provinent del castellà; segons este criteri haurien d’escriure Jauma, mara o Para en conte de Jaume, mare o Pere.

El nom de les lletres és fonamental en un estàndart oral a l’hora de pronunciar les sigles:

RTVV (er, te, ve, ve)
PVN (pe, ve, en)
FM (ef, em)
SA (es, a)

a. S’ha de distinguir entre b i v.

b. Es pronuncia com una p davant de consonant sorda i en posició final: dissabte, sobte, club…

c. S’ha de pronunciar en els sufixos abs-, obs-, subs-: abstenen, abstraure, obstaculisar, subscriure…

d. En el grup /bl/ , precedit de vocal, la b es realisa fricativa [pǫƀle], sense germinacions ni ensordiments.

e. No s’admet l’emmudiment de la b inicial, propi dels registres vulgars, en buit i la conjugació del verp buidar.

Direm buit i no uit o güit
Direm buidar i no uidar o güidar

Tampoc s’admet l’emmudiment de la b en la conjugació del verp obrir, pròpia també de registres vulgars.

Direm obert i no auert
Direm obrir i no aurir

a. S’ha de pronunciar quan va en posició final, darrere de nassal i seguida o no de s:

llamp o llamps i no llam o llams
temps i no tems

b. No s’admet que es pronuncie com a b seguida de consonant sonora o vocal:

cap ací i no cab ací

c. La -p es posició final, precedida de vocal i seguida de consonant, sol emmudir-se en una pronunciació poc cuidada, cosa que haurem d’evitar:

un glop d’aigua i no un glo d’aigua
cap de suro i no ca de suro
prop d’ací i no pro d’ací

d. No s’ha de pronunciar en els grups triconsonàntics mpt/mpc, dels quals la p forma part, pronunciació que resulta afectada i que el valencià simplificà fa temps.

MPT>MMT>MT>NT

contar i no comptar
exent i no exempt
tentar i no temptar
síntoma i no símptoma
redenció i no redempció

Excepte en paraules molt cultes o llatinismes pertanyents a nivells especialisats de la llengua com: impromptu o metempsícosis.

e. No s’ha de pronunciar la p del grup ps- inicial en psiquiatria i derivats, seudònim, seudomorfisme, sicoanàlisis, sicologia…

Representat per les grafies c, q, k, i els dígrafs qu i –ch.

a. S’ha de pronunciar en els grups:

CC. accent i no acent, acceptar i no aceptar, accelerar i no acelerar… [ks]
CD. anècdota i no anèdota… [gd]
CM. dracma i no drama… [gm]
CN. icnografia i no inografia… [gn]
CS. facsímil i no fassímil… [ks]
CT. tracte i no trate, respecte i no respete… [kt]
CZ. eczema i no essema… [gz]

b. S’ha de pronunciar la c darrere de n, l, r:

fanc o fancs i no fan o fans
amarc o amarcs i no amar o amars
molc i no mol

c. La –c en posició final, precedida de vocal o consonant i seguida de consonant, sol emmudir-se en una pronunciació poc cuidada, cosa que s’haurà d’evitar:

és poc gran i no és po gran
suc de bresquilla i no su de bresquilla
vinc per a vore’t i no vin per a vore’t

a. S’admet que, per fonètica sintàctica, una –c final de paraula es pronuncie com una g seguida de vocal o consonant sonora:

poc alt, fòc viu…

b. S’ha de pronunciar en els grups consonàntics següents:

GD. Magdalena, amígdala…
GM. fragment, magma…
GN. signe, benigne…

a. La caiguda de la -d- intervocàlica en la terminació –ada, –ades és general i característica del valencià, ni s’ha de considerar vulgarisme ni s’ha de pronunciar esta -d-, que es manté en l’escritura; trompada, portada, comprada, pronunciades sense caiguda de -d-, conferix al valencià parlat una afectació que el parlant rebuja.

Alguns vocables d’orige popular o molt popularisats han passat inclús a perdre en l’escritura esta -d- intervocàlica, que per supost no s’ha de pronunciar:

mocadorà, mascletà, cremà, plantà…

Recordem que, contra l’etimologia i la documentació clàssica, el català o el francés emmudixen la erre final, cosa que en valencià o castellà es considera vulgar. En estos casos l’us generalisat marca la norma.

b. La caiguda de la -d- en el sufix –ador, -adora, -adors, -adores és prou corrent, pero encara es pronuncia esta en alguns parlars valencians i s’ha de mantindre la seua pronunciació: mocador i no mocaor, llaurador i no llauraor, treballadora i no treballaora, creadors i no creaors, treballadores i no treballaores…

c. La caiguda de la -d- intervocàlica del valencià meridional no és acceptable:

roda i no roa
ajuda i no ajua

d. En cas d’aparéixer una -d- en posició final es pronunciarà -t.

e. En fer els diminutius dels participis acabats en -at, la -t, en quedar intervocàlica, es transforma en -d-, no obstant s’emmudix, encara que es manté en l’escritura. Esta caiguda de -d-, és general i pròpia de registres orals formals:

cremaet/a, i no cremadet/a
ofegaet/a, i no afegadet/a
foradaet/a, i no foradadet/a

En cas de substantius com forat i participis substantivisats farem:

foraet, i no foradet
gelaet, i no geladet
tancaet, i no tancadet
trencaet, i no trencadet

f. En fer els superlatius dels participis acabats en -at, com en el cas anterior, la -t, en quedar intervocàlica, passa a -d-, si be la tendència és emmudir-la. Esta caiguda o emmudiment de la -d- és pròpia de registres molt informals i s’haurà de pronunciar en els registres informals i formals:

gelat, geladíssim/a i no gelaíssim/a
cremat, cremadíssim/a i no cremaíssim/a
corcat, corcadíssim/a i no corcaíssim/a
buscat, buscadíssim/a i no buscaíssim/a

a. La t s’ha de pronunciar darrere de n, l, r, en posició final o seguida de s:

interessant i no interessan
molts i no mols
parts i no pars
cantants i no cantans

b. S’ha de pronunciar la t dels gerundis seguits de pronoms:

cantant-la i no cantan-la
dient-ho i no dien-ho o diemvo
donant-nos i no donan-nos

c. La -t en posició final, precedida de vocal i seguida de consonant, sol emmudir-se en una pronunciació poc cuidada, cosa que s’ha d’evitar:

un grapat de llenya i no un grapà de llenya
forat gran i no forà gran
nit fosca i no ni fosca
sèt duros i no se duros

d. S’han de pronunciar en t les paraules que provenen de la forma llatina -ITARE:

falsetat del llatí FALSITATE i no falsedat
claritat del llatí CLARITATE i no claredat
soletat del llatí SOLITATE i no soledat
excepte mortaldat del llatí MORTALITATE.

e. Els grups consonàntics TM, TN, TL, TLL s’han simplificat en M, N, L, LL, despuix d’un procés com el següent:

PTM > NM > MM > M
PTM > TM > MM > M
TSM > TM > M

No s’ha de pronunciar ni escriure la t d’estos grups. La simplificació es pot documentar ya en tots els clàssics. Tampoc s’han de pronunciar geminades les consonants a les quals acompanyava:

semana i no setmana o semmana
somoure i no sotmoure o sommoure
velar i no vetlar o veŀlar
enrollar i no enrotllar
mole i no motle
ralla i no ratlla
billet i no bitllet
bolletí i no butlletí
cona i no cotna o conna

excepte en paraules cultes a on sí es pronuncia la t:

etnografia, ètnia i derivats.

f. El dígraf TZ

Este dígraf es pronuncia en aquelles paraules que tenen etimològicament un grup D’C llatí + e, i, com és el cas dels numerals dotze DUODĚCIM, tretze TREDĚCIM, setze SEDĚCE i també en paraules àraps com: atzemble, Atzúvia, atzavara, Atzuara, Atzaneta i unes atres com guitza, batzoles, betzo. El sufix llatí -IZARE ha donat en valencià -isar, en s sonora i aixina s’haurà de pronunciar i escriure.

g. No s’admet la pronunciació d’una -t no etimológica en paraules com:

canvi i no cànvit
premi i no prèmit
nervi i no nèrvit
juí i no juït

Tampoc s’admet la pronunciació d’una -t final en l’adverbi de temps quan, puix esta tendència, encara que ben antiga, a pronunciar quant fa que es confonga en l’adverbi de quantitat quant, que sí la du. Pensem que quan equival al castellà cuando i quant a cuanto:

quan vaja a ta casa i no quant vaja a ta casa
vine quan vullgues i no vine quant vullgues
¿quàn ha aplegat? i no ¿quànt ha aplegat?
parla quan vullgues i no parla quant vullgues

a. La -s- entre vocals serà sempre sonora i no s’admet una pronunciació sorda en esta posició:

casa [káza] i no cassa

b. S’admet que la s sorda es pronuncie sonora quan va seguida d’un sò sonor vocàlic o consonàntic:

els dèu, desviure

c. La grafia z sempre representa una alveolar, fricativa, sonora en qualsevol posició: zero, onze, recolzar, zeta

d. El sufix llatí -ITIA, que servix per a formar substantius que designen qualitats abstractes, ha donat en valencià ea, per tant no es pronunciarà mai una -s- intercalada:

bellea, pobrea, malea, naturalea, i no bellesa, pobresa, malesa, naturalesa.

e. Darrere de -ll- no és admissible la pronunciació de -s final, com si d’una palatal, africada, sorda es tractara, sino com una esse sorda.

No pronunciarem fillch sino fills
No pronunciarem ballch sino balls

f. Igualment que en el punt anterior, pronunciarem [s], com una alveolar, sibilant, sorda, en posició final darrere de -t-, i no com una palatal, africada, sorda [č].

Direm prats, molts, ports, vestits i no prach, molch, porch, vestich.

g. El valencià, fidel a l’etimologia i tradició clàssiques, no palatalisa, com fa el català, la sibilant inicial en paraules com: simple (simplex), seixa (provablement del cèltic saĭa), sifra (de l’àrap sifr), soliguer (soricarĭu), ciprés o ciprer (del llatí Cypressus). Per tant pronunciarem:

simple i no ximple
seisa i no xeixa
sifra i no xifra
soliguer i no xoliguer o xoriguer
ciprés i no xiprer

a. S’ha de diferenciar fonèticament la [v] de la [b]. No s’admet una realisació bilabial de la v, pròpia del dialecte apichat:

viure, vore, i no biure, bore

a. Apareix en totes les posicions (fum, corfa, baf) i no presenta cap de problema destacable.

a. La ele geminada (ŀl), no es pronuncia ni s’escriu, no existix en la fonètica valenciana, reduint-se a una l simple.

Les formes dialectals mol·le, espaŀla, veŀlar, ameŀla, no són autèntiques geminacions etimològiques sino una pronunciació assimilada de l’antiga tl (motle, espatla, vetlar, ametla).

b. La ele de les formes arcaiques altre, altra, altres, nosaltres, vosaltres no es pronuncia ni s’escriu. Esta caiguda de la -l- és general en valencià i es pot documentar en els nostres clàssics.

c. La l s’ha de pronunciar en una resonància velar mija, entre la l castellana i la catalana.

d. La l- inicial en valencià tendix a palatalisar-se. Esta és una tendència molt pròpia de la nostra llengua. Recordem que els nostres clàssics escriuen libre, ladre, leis i hui s’escriu i pronuncia llibre, lladre, lleis.

Són acceptables les palatalisacions com: llògic, lliberal, lliterari, llegislació, llaberint, llacre, llànguit, llectura, llegítim i derivats excepte aquelles que es grafien en l- inicial i que s’arrepleguen en el Diccionari Ortogràfic de la RACV.

e. No s’admet l’emmudiment de la l en l’artícul masculí i femení plural, davant de consonant i inclús davant de vocal en alguns llocs, fet característic en algunes comarques del valencià meridional:

les palmeres, les cases, els carrers, els pardalets, els amics, les amigues i no es palmeres, es cases, es carrers, es pardalets, es amics, es amigues.

a. La elle s’ha de pronunciar en posició inicial, medial i final com a tal i no com a y.

llenç i no yenç
falla i no faya
cavall i no cavay

b. El substantiu llenya i els seus derivats solen prendre, per assimilació, la forma nyenya. S’ha de pronunciar:

llenya i no nyenya
llenyador i no nyenyador
llenyater i no nyenyater
llenyera i no nyenyera
llenyós i no nyenyós

a. Existix en valencià un fonema fricatiu, palatal, sonor en paraules com:

joya, Foyos, Aldaya, epopeya, yayo, Alboraya

De la mateixa manera s’ha de pronunciar el pronom personal yo (en o tancada) i l’adverbi o conjunció ya. Mai es pronunciaran jo, ja com joc o jardí.

a. S’ha de pronunciar sempre la r etimològica en final de paraula o seguida de consonants:

valer, patir, carrers, dinars

Excepte en diners i socors a on no es pronuncia la r, com tampoc es pronuncia en la paraula arbre la primera r. En el cas de la paraula dimarts, la r s’ha de pronunciar, cosa que no es fa mai en la parla coloquial i vulgar.

b. S’ha de pronunciar la r dels infinitius seguits de pronom:

portar-li i no porta-li
dir-li-ho i no di-li-ho
anar-se’n i no ana-se’n

c. S’ha de pronunciar la r dels infinitius seguits del pronom neutre ho, sense convertir-la en una v, com es fa en alguns llocs meridionals:

penjar-ho i no penja-vo
dir-ho i no di-vo

d. S’admet en el llenguage coloquial la pronunciació sense r de la primera sílaba del verp perdre, ‘pedre’ o del verp deprendre, ‘dependre’, pero és aconsellable la pronunciació en tota la seua flexió en els nivells superiors del llenguage.

e. No s’admet la pronunciació d’una r no etimològica en alguns substantius i infinitius.

vore i no vórer
conte i no cónter
caure i no càurer
traure i no tràurer
quinqué i no quinquer
creure i no créurer
riure i no ríurer

f. Tampoc s’admet la pronunciació d’una r epentètica no etimològica, pròpia del català central, en paraules i els seus derivats com:

murta del llatí MYRTA i no murtra
cartó del llatí CHARTA i no cartró
orde del llatí ORDINE i no ordre
tesor del llatí THESAURU i no tresor
alfàbega de l’àrap al habaqa i no alfàbrega

a. La n davant de f o v es pronuncia m-: canvi ‘camvi’, enfit ‘emfit’.

b. El grup MP + consonant es reduïx a N + consonant contar i derivats i no comptar

c. Es pronunciaran en n les paraules rellonge, llangosta, estrínjol, llonja, mensage i derivats, i no relloge, llagosta, estríjol, lloja, missage / message.

La forma llonja ya apareix en l’Espill del clàssic valencià Jaume Roig (1459).

“passant per Lonja / ab una monja” (2615)

També apareix en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve (1489).

“La longia dels mercaders: Forus negotiationis mercatorum”

La forma rellonge ya apareix en els nostres clàssics, com en el Procés de les Olives (1497).

“Hi no desconcerten un punt los relonges” (1615)

També apareix en les obres de Roïç de Corella.

“Ab rellonge de amor sotlicita despertà les altres…” (330)

La forma mensager apareix, entre unes atres obres, en l’Espill de Jaume Roig (1459)

“Que el mensager / de la muller” (11215)

Les formes llangosta, mangrana, brinsa i derivats són les generals en tot el valencià i no poden ser proscrites de l’estàndart oral.

d. S’ha de pronunciar nervi i derivats, mai nyervi; de la mateixa manera s’ha de pronunciar nuc i derivats i no nyuc.

e. No és acceptable en cap de registre l’emmudiment de la -n- en el plural de les paraules acabades en -e àtona, puix és etimològica, clàssica i general en valencià:

hòmens i no homes
jóvens i no joves
térmens i no termes
vèrgens i no verges
ràvens i no raves
òrguens i no orgues
órdens i no ordes
màrgens i no marges

f. S’admeten els plurals analògics cafens o sofans i els diminutius cafenet i sofanet.

a. Els sufixos con-, en-, in- seguits de m es transformen en com-, em-, im-: commoure, emmarcar, immortal…

b. El grup MN es manté en paraules com alumne, damnificar, indemnisar. Este grup s’ha de simplificar en N en formes com:

condena i no condemna
niàcees i no mniàcees
nemònica i no mnemònica
nemotècnia i no mnemotècnia.

c. Els grups TM i PTM s’han resolt en M i aixina es pronunciaran:

semana i no setmana o semmana
sometre i no sotmetre o sommetre.

a. La paraula llunt és el resultat d’una dissimilació de les palatals de lluny; este fet és característic i general en valencià i ha donat derivats com:

lluntà, lluntanança, lluntania

La forma estàndart serà llunt i derivats.

b. S’admet la forma nyas d’imperatiu per jas en expressions com ‘¡nyas!’ o ‘¡nyas, coca!’, pròpies del llenguage coloquial o familiar.

a. Es grafia ch, i ig o g en posició final, la seua pronunciació ha de ser palatal, africada i sorda.

És el mateix sò de la c italiana de voce o ciao i el de la ch castellana de leche o chimenea.

D’esta manera es pronunciaran per eixemple les següents paraules:

chiquet, pancha, maig, chincha, flecha, mig

a. No s’admet en l’estàndart oral la pronunciació sorda d’este fonema, pronunciació característica del dialecte apichat.

[mẹğẹ] i no [mẹčẹ] (meche)
[mağọr] i no [mačọr] (machor)

b. No s’admet la pronunciació fricativa d’este fonema, ya que en valencià només hi ha un fonema prepalatal, sonor, africat, no fricatiu.

[viáğẹ] africat, i no [viážẹ] fricatiu

c. Algunes localitats de les comarques valencianes septentrionals solen antepondre una i a la palatal, africada, sonora [ğ] que s’ha d’evitar en registres formals:

direm viage i no viaige, major i no maijor, juge i no juige, fege i no feige…

a. No s’admet en la llengua estàndart l’increment palatal ei-:

Xàtiva i no Eixàtiva
xàrcia i no eixàrcia
Xeraco i no Eixeraco

b. Tampoc s’admet l’elisió de la i que sol precedir a la x, pròpia d’algunes zones.

caixa i no caxa
faixa i no faxa
reixa i no rexa

c. S’admet la sonorisació d’este fonema, per fonètica sintàctica, quan va entre sons sonors: peix ample, baix de tot…

d. La grafia x representa també els sons [ks] sort com ara: extra, màxim, tòxic; i [gz] sonor en la combinació ex+vocal o consonant sonora com ara: examen, existir, exorbitant, exlibris.

e. No s’ha de pronunciar [sk] (s sorda) l’increment -xc- dels verps de la tercera conjugació i algun de la segona com viure:

partixca, servixca, vixca i no patisca, servisca, visca…

En estos casos la x és prepalatal, fricativa, sorda com en peix, Xàtiva, caixa.

f. En alguna zona del valencià septentrional, com la Plana, es produïx una despalatalisació de la [š] en el grup -ix-, fet que es detecta també en els nous parlants que s’incorporen a l’idioma.

S’ha d’evitar esta despalatalisació:

faixa i no faisa
caixa i no caisa
feix i no feis
peix i no peis
reixa i no reisa

g. El numeral cardinal xixanta i derivats presenta, en el valencià general, una palatalisació de la s- llatina (sexagĭnta) pròpia de l’estàndart oral valencià, i no ‘sixanta’ o ‘seixanta’.

Cas a banda és la lletra h que en valencià és muda. No obstant, en aquelles paraules estrangeres que no han segut adaptades al valencià sona aspirada [h]: holding, handicap, hall, Hawai.

Les paraules que sent d’orige estranger han segut adaptades al valencià han perdut esta aspiració: hàmster, hoquei… S’ha de tendir a emmudir esta h que introduïx un fonema alié en la nostra llengua.

Hem d’intentar corregir alguns defectes prou generalisats relacionats en l’accent fonètic.

a. No és correcte el desplaçament de l’accent en la combinació de pronoms dèbils:

dóna-li-la i no dona-lí-la
pórta-li’l i no porta-lí’l
ménja-te’l i no menja-té’l

b. No és correcte el desplaçament de l’accent per influència del castellà en la conjugació dels verps del primer grup acabats en -iar. Recordem que la llengua valenciana conserva l’accentuació genuïna en verps com ensomiar, atiar, desbalafiar o estalviar, que no han segut afectats per l’accentuació castellana. Els temps i persones que han patit esta castellanisació són el present d’indicatiu en la 1a, 2a, 3a i 6a persona i el present de subjuntiu també en la 1a, 2a, 3a i 6a persona.

Direm yo canvíe i no yo cánvie
ell estudía i no ell estúdia
És dir yo canvíe, tu canvíes, ell canvía, ells canvíen, i no en l’accentuació castellana yo cánvie, tu cánvies, ell cánvia, ells cánvien.

Igualment tots els verps acabats en -iar.

c. En valencià alguns cultismes s’han generalisat en un determinat accent per distints motius, entre ells perque, com a cultismes o tecnicismes, entraren per mig del castellà, anglés o francés en époques en que estes eren les úniques llengües de la tècnica i la cultura i ara és ben difícil aixar arrere.

Aixina puix direm:

reptíl i no rèptil
atmòsfera* i no atmosféra
textíl i no tèxtil
missíl i no míssil
obóe i no oboé
tímpan i no timpà
aerolít* i no aeròlit
monolít i no monòlit
mèdula i no medúla
Atíla i no Àtila
dioptría* i no diòptria
aureòla* i no aurèola
rubeòla i no rubèola
Etiopía* i no Etiòpia
olimpiàda i no olimpíada
Himalàya i no Himàlaya

* Estes formes són les que dona el Diccionari Català-Valencià-Balear.

Els cas de aureola està documentat, com a forma plana i no esdrúixola, en l’Espill de Jaume Roig: “per semblant escola / doncs l’aureola”.

No obstant, l’accent d’unes atres paraules no coincidix en el castellà. Aixina direm:

magnetòfon i no magnetofón
handból i no hándbol
esperít i no espérit.