El guió

El guió és un atre dels signes ortogràfics convencionals representat per (-), que té com a funció primordial unir (o separar, segons ho considerem) sílabes, paraules, sintagmes, oracions sanceres… Tam­bé el vorem utilisat en texts (noveles, obres teatrals…) que reflectixen diàlecs; en estos casos el guió servix per a donar entrada a l’intervenció de cada interlocutor, delimita les distintes aparicions dels personages. Est últim cas dels diàlecs no presenta cap de complica­ció, per lo que el deixarem a banda, dedicant-nos a vore quins són els atres usos d’este signe.

Per a separar les sílabes de les paraules que no caben sanceres al final d’una llínea escrita nos servirem del guió:

Hem de reiterar-nos en que cap dels huit dígrafs que posseïm en l’ortografia de la llengua valenciana (ch, ig, qu, gu, ll, ny, rr, ss) po­den portar per separat els components que els conformen.

Aixina, podem fer les següents separacions:

pero no mai podem fer les següents:

La separació serà sempre silàbica. No es recomana que a un extrem o a l’atre de la llínea en l’escritura quede una lletra a soles (una vocal); no obstant, és perfectament permissible. És el cas d’aquelles paraules de les quals la primera o l’última sílaba està formada per una vocal a soles, sense anar precedida d’una haig:

En les paraules formades per prefix més radical (i en algunes compostes per dos radicals) s’accepta la separació del prefix respecte del radical al qual acompanya, o be una simple separació silàbica, encara que part del prefix passe a la sílaba vinent:

No obstant, en estos casos (i perque en molts d’ells hi haurà dubte) és preferible la separació morfològica (és dir, del prefix) a la silàbica:
con-hort o co-nhort
in-hu-ma-na o i-nhu-ma-na

Recordem també que la vocal i en valencià no forma mai diftonc en cap atra vocal que la puga seguir. Per tant, a final de llínea, la i ha de separar-se de la vocal que duga darrere (quan la duga), perque sempre serà de la sílaba següent:

a) Quan el verp acaba en diftonc o en consonant:

b) Quan el verp acaba en vocal, (en forma d’imperatiu) i va seguit de dos pronoms (que també s’unixen entre ells per un atre guió o per un apòstrof segons el cas):

c) Quan els pronoms enclítics són ho o hi:

Farem us del guió en l’interior de texts a on volem destacar a mo­do d’adició, aclariment, eixemplificació… una paraula, un sintagma, tota una frase… en un us equivalent moltes vegades al d’un parénte­sis:
uns atres –que no ells– foren els encarregats
són estos –i seguiran sent– els únics que…
seguírem anant –ya sense saber perqué– a sa casa…

2.4 Qüestions gràfiques

a) No separem en valencià els numerals en guionets:
vintidós i no vint-i-dos
trentahuit i no trenta-huit
siscents i no sis-cents

b) No separem en guionets els noms composts a on apareix un punt cardinal:
surest i no sur-est
suramèrica i no sur-amèrica

c) Separem sense guionet l’adverbi no quan nega al substantiu que el seguix:
no intervenció i no no-intervenció
no res i no no-res

d) Separem els composts expressius en guionet quan u dels dos elements no té sentit independentment:
chino-chano, gori-gori

e) No separem en guionet les paraules compostes que actuen en la llengua com a paraules independents, encara que siguen el resultat d’una aglutinació, com tampoc separem els prefixos:
collvert, motocarro, parafancs, Malvarrosa, Vilarreal, despusahir, despusdemà, despusanit, contrarrevolucionari, riurau, esclatasanc, correlestotes i no coll-vert, moto-ca­rro…

f) No separem en valencià en guionets expressions estrangeres com:
best seller, rock and roll, play boy, tutti frutti, jet set, déjà vu… i no best-seller, rock-and-roll…