Normes Bàsiques sobre la Mètrica Valenciana

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) vol difondre una série de regles bàsiques al voltant de la poesia i la mètrica clàssica en llengua valenciana per a clarificar possibles dubtes i facilitar la comprensió dels llectors i dels poetes novells de tots els gèneros. A partir del Tractat de mètrica valenciana (Ed. Del Sénia al Segura, Valéncia, 1999) del director de la Secció, el doctor en Filologia Valenciana Voro López Verdejo.

A l’hora d’analisar o compondre un poema, haurem de realisar un còmput de sílabes que formen els versos com a unitats bàsiques d’estos, per a establir una relació entre ells d’equivalència o no, és dir, que els versos poden o no tindre el mateix número de sílabes a lo llarc de l’estrofa.

A banda dels diferents conflictes que es poden presentar en l’interior del vers a l’hora de fer un còmput de sílabes (contracció, hiat, sinalefa o elisió) i que cada llengua pot resoldre a la seua manera, s’ha de tindre molt present que en valencià contarem fins l’última sílaba tònica; les sílabes àtones que seguixquen a l’última tònica, no es contabilisen.

Podem aportar vàries explicacions segons els crítics i tractadistes ad esta costum, pero siga com siga esta és la manera clàssica valenciana i segons este procedir s’ha escrit la nostra lliteratura del Segle d’Or, contemplant este criteri tots els nostres escritors cults fins als nostres dies. Per desgràcia, alguns escritors actuals seguixen fent us del sistema castellà contradient tota la producció poètica valenciana àurica i culta.

Vejam un eixemple de còmput silàbic clàssic de versos de dèu sílabes segons el model 4+6 en cesura despuix de la quarta sílaba. És un poema de Joan Roïç de Corella (segle XV):

Si contàrem a la castellana el primer, quart, quint i octau vers de Corella tindrien onze sílabes, puix que en acabar en paraula plana se conten en castellà totes les sílabes sense restar-se ni sumar-ne i els versos segon, tercer, sext i sèptim en tindrien també onze puix acabant en paraula aguda se li suma una sílaba; no obstant són versos de dèu sílabes i hem de contar en els versos primer, quart, quint i octau fins a l’última sílaba accentuada, sense sumar cap de sílaba en els versos segon, tercer, sext i sèptim.

Vejam ara un atre eixemple de còmput correcte en un autor actual, Xavier Casp:

Tots els versos tenen dèu sílabes sense cap de dubte. No seria correcte que els atres versos de l’estrofa, que forma part d’un sonet, tingueren més o manco de dèu sílabes. De fet, com s’ha dit, tots els versos tenen dèu sílabes, puix en el vers primer i quart acaben en paraula esdrúixola i es conta fins a l’última sílaba accentuada, per lo que queden dos sílabes fòra del còmput (ci-a) / (ci-a).

És fonamental en la nostra mètrica tindre en conte esta norma elemental, si volem fer un anàlisis correcte de la poesia clàssica i aplicar-la sempre a la composició poètica.

Pot donar-se el cas que el poeta utilise la llicència mètrica de traslladar de lloc l’accent fonètic d’una paraula, per a ajustar-la a un esquema rítmic o a la rima, cosa gens recomanable. Si l’accent s’alvança, el fet es denomina sístole i si es retarda, es denomina diàstole. Esta llicència en benefici de la mètrica, va en detriment de l’estètica del vers i no és gens usual ni recomanable en la nostra lliteratura.

No cal dir que la mètrica es fonamenta en el metro, és dir, en un determinat número de sílabes que s’agrupen per a formar el vers. La versificació ha segut i és majoritàriament regular o silàbica, i consistix en agrupar versos d’un número regular de sílabes fent un còmput silàbic.

No obstant, podem trobar una versificació lliure en la qual el número de sílabes d’un vers és irregular i no està determinat, basant-se la versificació en este cas en el ritme o en la repetició o agrupació de determinats grups fònics, denominant-se versificació periòdica. No és la versificació lliure o periòdica la característica de la nostra poesia clàssica, pero ha pres força entre els nostres escritors contemporàneus, a l’igual que ha succeït en les atres lliteratures romàniques.

La sílaba és l’unitat mínima de la mètrica i pot estar formada per una única vocal o per vàries vocals que formen diftonc o triftonc, tenint en conte que la vocal, els diftoncs i els triftoncs poden anar en combinació en una o vàries consonants pronunciades en un sol colp o impuls de veu, actuant sempre com a núcleu silàbic una vocal.

A l’hora de medir un vers, contarem el número de sílabes fonològiques, per a lo que haurem de tindre en conte, en primer lloc, quines combinacions de vocals formen diftoncs i triftoncs o no.

Els diftoncs són grups de dos vocals que formen una sola sílaba, caent l’accent fonètic en una d’elles, que actua com a vocal nuclear, i l’atra actuarà com a semivocal o semiconsonant.

Els diftoncs segons el grau d’obertura de les vocals que els formen poden ser creixents, si és de menor a major grau d’obertura, decreixents, si és de major a menor grau d’obertura, i neutres si el grau d’obertura és igual o paregut. Cal tindre present que els graus d’obertura de menor a major són: semiconsonant, semivocal i vocal.

Els diftoncs creixents estan formats per la semiconsonant u + vocal.

En valencià, l’única vocal que funciona com a semiconsonant és la u; considerar la i com a semiconsonant és acceptar un castellanisme fonètic, ya que en castellà la i sí que funciona com a semiconsonant i forma diftonc seguida de vocal, pero no ha segut aixina en la nostra llengua, cosa que solien tindre en conte els nostres clàssics i que continuen tenint en conte els nostres poetes actuals més responsables.

Este fet s’haurà de tindre en conte tant a l’hora de medir silàbicament els versos com a l’hora d’escriure’ls i de llegir-los. Posem uns eixemples de correcta separació silàbica, segons la fonètica valenciana normativa:

In-de-pen-dèn-ci-a i no “in-de-pen-dèn-cia”
Va-lén-ci-a i no “Va-lén-cia”
i-ni-ci-a-ci-ó i no “i-ni-cia-ció”
ci-èn-ci-a i no “cièn-cia”

Cal advertir, cosa que vorem més avant, l’existència del diftonc decreixent íu (vocal tònica més semiconsonant) i del diftonc neutre iu (abdós vocals àtones) que fan una sola sílaba.

Els diftoncs decreixents estan formats per una vocal + semiconsonant, segons les següents combinacions:

a) Les vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada), seguides de les vocals i, u:

b) Vocal tancada més vocal tancada (i/u, u/i)

Els diftoncs neutres estan formats per la combinació de les vocals àtones i, u.

a) Quan trobem dos vocals obertes juntes o una oberta i l’atra tancada que siga tònica (tingam en conte que a banda de la e i la o oberta la a sempre és oberta): raó, coa, sua, arrea, Altea.

b) Quan la i o la u tòniques van precedides de les vocals a, e, o: veí, roïn, peüc, coïa. Els derivats d’estes formes tampoc no formen diftonc, encara que deixen de ser tòniques: veïnat, arraïmar, peüquet.

c) Quan la i va seguida d’una ü o una ï: diürn, chuiïta, canvií.

d) Quan la u, no precedida de g o q, va seguida d’una ï: inocuïtat (i-no-cuï-tat), jesuïta (je-su-ï-ta).

e) En les terminacions dels verps que acaben en –air, –oir, –uir : agraïa (a-gra-ï-a), traduïxen (tra-du-ï-xen), oïen (o-ï-en).

f) Quan la i o la u va darrere d’un prefix: reunir (re-u-nir), contraindicar (con-tra-in-di-car).

g) En les terminacions –isme, –iste, –ita, –ible, –isar, –isant, –isat, –um: traduible (tra-du-i-ble), òmnium (òm-ni-um), tercerviisme (ter-cer-vi-is-me).

Els triftoncs estan formats per tres vocals que formen una única sílaba i estan formats per la semiconsonant u + vocal + semivocal i, u, sent sempre la tònica la vocal central. Estos són els casos possibles:

Hi ha una série de fenòmens mètrics que afecten directament al còmput silàbic, puix d’ells depén que el vers tinga un número o atre de sílabes. Cal tindre molt present ací quina combinació de vocals poden fer diftonc o triftonc en valencià.

Per un atre costat, el problema es presenta també quan dos vocals entren en contacte en acabar una paraula en vocal i començar la següent per vocal dins del discurs fònic; davant d’açò caben tres possibles solucions:

a) Pronunciar separades les dos vocals, en lo que tindrem dos sílabes en conte d’una, és dir, un hiat.

b) Pronunciar juntes les dos vocals tenint com a resultat una sola sílaba, és dir, la sinalefa.

c) Elidir una de les vocals quedant evidentment una sola sílaba, és dir, l’elisió.