La Declaració Universal dels Drets Llingüístics i el cas valencià

Comunicació del Dr. Voro López Verdejo al 9th International Conference on Law and Language Law, Language and Linguistic Diversity. Beijing, China. Setembre 15-18, 2004

L’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) per l’Assamblea General de l’Organisació de les Nacions Unides el 10 de decembre de 1948 supongué l’inici d’una nova era en que els diversos estats i nacions del món es comprometien a garantisar una série de drets mínims consubstancials a qualsevol ser humà pel fet de ser-ho, en independència de qualsevol atra consideració o circumstància. Com diu l’Artícul 1 de la DUDH, “Tots els sers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, deuen comportar-se fraternalment els uns en els atres.”

Els 30 artículs de la DUDH, en ser extensos, no podien abraçar tots els casos i matisos que poden afectar a les persones en relació als seus drets fonamentals. Per tant, diverses institucions, ONGs i, en general, la societat civil dels països més alvançats posaren en marcha accions i campanyes per a conseguir un desenroll temàtic i específic dels drets fonamentals. Aixina, hem vist la proclamació de la Declaració Universal dels Drets del Chiquet (1959), la Declaració Universal dels Drets de l’Animal (Unesco, 15 d’octubre de 1978), la Declaració Universal dels Drets dels Pobles (Argel, 4 de juliol de 1976), etc. De fet, assistim actualment als intents de firmar la Carta de la Terra, una Declaració Universal dels Drets Ambientals que, llògicament, s’enfronta a una oposició feroç de moltes multinacionals i governs més preocupats per les seues indústries que pel be del planeta.

Dins d’esta llínea de desenroll de la DUDH cal emmarcar la proclamació de la Declaració Universal del Drets Llingüístics (DUDL). ¿Era necessària una declaració específica per ad estos drets? Aixina ho entengueren les diverses institucions i ONG preocupades per la defensa de les llengües minoritàries, poc parlades o amenaçades, que l’aprovaren en Barcelona en juny de 1996.

La diversitat llingüística està amenaçada. Les grans llengües de cultura tendixen a ser utilisades en major o menor grau per cada volta un major número d’usuaris, normalment conscients d’usar una llengua secundària respecte a la pròpia, pero en ocasions volent convertir-se, de facto, en usuaris primaris de la llengua considerada “superior” o “més útil”. No es infreqüent, per desgràcia, que estos processos de canvi llingüístic, que solen ser més evidents d’una generació a la següent, apleguen a amenaçar la supervivència de la llengua mare. Habitualment les llengües amenaçades corresponen a pobles no sobirans políticament, i esta subordinació política, normalment estesa als camps econòmic i social, té vàries implicacions. A sovint es produïx l’imposició directa d’una llengua aliena i es dona un procés de substitució llingüística forçada. En uns atres casos, el canvi és voluntari i partix d’una distorsió de la percepció del valor de les llengües, traduït en l’aparició de diferències a l’hora d’usar-les: s’usa la llengua pròpia en contexts coloquials, populars o familiars i la llengua aliena en contexts formals, culturals, religiosos, etc.

Estos processos de substitució llingüística topeten directament en la defensa de l’universalisme ya que este busca el respecte la diversitat llingüística i cultural i pretén la superació de les tendències homogeneisadores o a l’autoaïllament. La DUDL se presenta com un mig fonamental per a corregir els desequilibris llingüístics, assegurar el ple desenroll de totes les llengües en independència del número (o qualitat) de parlants i per a establir els principis de pau llingüística planetària.

La llengua valenciana és la llengua pròpia de Valéncia, nacionalitat històrica hereua de l’antic Regne de Valéncia. És una llengua de cultura en tradició i prestigi lliterari a escala europea. Gojà d’un Segle d’Or (s. XV), en l’actualitat és llengua oficial i protegida per la llei en el païs a on es parla i està en quasi igualtat jurídica en l’atra llengua en que competix, el castellà. No obstant, si actualment podem parlar d’una llengua minoritària o amenaçada és per una série de factors adversos especialment incidents en els tres segles de marginació i persecució oficial que patí. En 1707, a rant de la pèrdua de l’independència política com a estat autoorganisat dins de la Corona Espanyola, el Regne de Valéncia veu com el castellà passa a ser la llengua oficial, inicialment de l’administració pero posteriorment també de l’escola, l’Iglésia, la cultura, etc. Esta situació a soles es corregí, parcialment, en la recuperació del valencià com a llengua cooficial, junt al castellà, en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en 1982. No obstant, l’abandó del valencià com a llengua escrita durant tants anys ha generat en l’actualitat problemes de codificació i una baixa taxa d’alfabetisació: poc d’us escrit, poc hàbit de llectura. Encara hui persistix una diferència de prestigi social en el castellà, quedant relegat a uns àmbits d’us llimitats i en la tendència al canvi de llengua. La pressió política del franquisme i la pressió social de l’immigració durant els anys 60 i principis dels 70, de parla generalment castellana, han potenciat la substitució llingüística plena, que fins ad eixos anys no havia segut especialment intensa en el registre oral. En l’actualitat, sobre tot en les ciutats, és freqüent l’existència de famílies que han abandonat completament l’us del valencià en una o dos generacions. Ad este panorama cal afegir el poc d’interés de l’Administració en potenciar la llengua pròpia i en recuperar el número i l’alfabetisació dels parlants, ademés dels intents d’anexió llingüística catalana que, en un procés de desvirtuació del diasistema occitanorromànic, ha potenciat la consideració del valencià com a dialecte del català. Esta “dialectalisació” conceptual de la llengua pròpia ha accentuat la pèrdua de prestigi de la llengua, i l’adopció de formes i expressions llingüístiques alienes pero fetes passar com a pròpies ha generat greus problemes de model llingüístic, ha provocat diglòssia en els valenciaparlants escolarisats (llengua artificial depresa vs. llengua parlada en la família) i ha causat un aprenentage “no útil” per als castellaparlants (llengua artificial depresa – incapacitat d’expressar-se oralment com els valenciaparlants de criança). És dir, els intents de catalanisar la llengua valenciana han provocat un debilitament de l’identitat valenciana (negació inclús del gentilici històric), han servit d’excusa per a no usar el valencià per “conflictiu”, no ha ajudat gens a recuperar l’us de la llengua i, en suma, han convertit als valenciaparlants en parlants de segona categoria dins de la seua pròpia llengua.

Dins de la Corona Espanyola els diversos regnes sentiren des de ben pronte l’influència i el prestigi com a llengua de cultura de la llengua castellana. Esta especial consideració per la llengua de la Cort es va vore reforçada pel desequilibri geopolític que la conquista d’Amèrica causà, ya que els beneficis d´esta estigueren exclusivament en mans castellanes i vedats, entre atres, als valencians. Ademés, els regnes de l’antiga Corona d’Aragó anaven perdent influència conforme l’imperi mediterràneu construït pels reis aragonesos es desfea progressivament. Quan en 1707, per “justo derecho de conquista”, el castellà fon impost com a llengua oficial, s’accelerà el procés d’homogeneisació nacional de l’Estat: “un estat, una nació, una llengua”; un estat modern, que vol ser una nació, necessita una llengua única que facilite el govern dels súbdits. El procés d’expansió llingüística del castellà en Espanya no ha segut mai complet (a lo manco, no tan complet ni efectiu com en França), pero sí que ha vist exacerbacions periòdiques, com durant la revolució burguesa (s.XIX) i durant el franquisme (s.XX). En general, els governants espanyols promogueren activament la dialectalisació de les atres llengües de l’Estat (en algunes enciclopèdies franquistes consideraven el “vascongado” –euskara– un dialecte del castellà) i volgueren dissoldre les identitats dels diversos pobles reduint-les a meres manifestacions folclòriques que només tenien cabuda com a expressió del “sanorregionalismo”. En el cas valencià este procés fon especialment exitós, ajudat per la fragmentació territorial. Per una banda, s’impulsà la desvinculació d’Alacant i de la seua província del restant del païs (alacantinisme), creant una artificial rivalitat entre Valéncia Ciutat i Alacant. Per una atra banda, vinculant Alacant a la Regió de Múrcia per aliances entre les èlits politicoeconòmiques i fomentant la “murcianisació” del sur valencià. Acompanyant a este procés s’afegí el canvi de nom: es promogueren les expressions “región valenciana” per a evitar “Regne de Valéncia”, nom històric en evidents referències a un passat en forta autonomia política, i “levante”, terme ambigu que engloba, normalment, les “regions” de Valéncia i Múrcia. El procés de fragmentació-despersonalisació ha quallat de tal manera que inclús en l’actualitat els diaris valencians de major tirada es diuen “Las Provincias” i “Levante” (antigament “El Mercantil Valenciano”).

La Constitució de 1978, que establix que el Regne d´Espanya és una nació de nacionalitats i regions, supongué un canvi radical en el concepte de l’Estat. Algunes nacionalitats històriques s’han beneficiat clarament i algunes regions s’han trobat en una autonomia administrativa que mai hagueren ensomiat. No obstant, en el cas valencià podem parlar d’un canvi que té molt de formal. La categoria de nacionalitat històrica està reconeguda per l’Estatut d’Autonomia, pero en la pràctica les competències no se corresponen a les de les atres nacionalitats de l’Estat. Respecte a la recuperació de la cultura i la llengua pròpies, l’actitut de les successives administracions autonòmiques ha segut de cobrir mínimament les apariències, quan s’han pres la molèstia de fer-ho, ademés de mantindre una postura clarament ambigua respecte a l’identitat pròpia, cosa que ha confòs a la ciutadania i l’ha feta desconfiar dels esforços realisats, ademés d’ajudar a mantindre l’inèrcia social tendent al canvi de llengua.

Per a entendre açò cal examinar el procés constituent. Durant la transició política espanyola era evident que calia trobar un equilibri entre les forces polítiques provinents del règim anterior i les forces nacionalistes que havien sobrevixcut al franquisme. Les atres forces democràtiques ajudaren a trobar una síntesis que respectava l’unitat d’Espanya al temps que prometia àmplia autonomia política a les nacionalitats històriques. No obstant, per a garantisar la coherència i, a la llarga, la viabilitat de l’Estat, les forces polítiques majoritàries consideraren convenient estendre l’autonomia a totes les nacionalitats i regions per a evitar diferències massa cridaneres mentres intentaven evitar o, a lo manco, minimisar l’aparició de noves identitats nacionals fortes.

El nacionalisme català creix en la segona mitat del segle XIX com a moviment romàntic equiparable als seus homòlecs centreuropeus. S’adherix plenament a la màxima: “una llengua, una nació, un estat”. El retrobament de la cultura pròpia com a orige i fonament de la nació catalana crea la necessitat de prestigiar la llengua pròpia. No obstant, si analisem la producció lliterària estrictament catalana es comprova que esta carix de figures rellevants fins a la Renaixença (s.XIX). En realitat, els seus antecedents culturals partixen de la lliteratura provençal trobadoresca i de l’influència dels escritors valencians del XV. Aixina, assistim a una doble maniobra secessionista i anexionista tendent a crear una lliteratura catalana important i independent: per una banda trenca lligaces en el Languedoc, negant els antecedents i les influències provençals i clamant que el català no és un dialecte de l’occità sino una llengua diferent; per una atra, afirma la catalanitat de valencians, mallorquins, part dels aragonesos, etc., incorporant el Segle d’Or valencià (s.XV) a la seua història lliterària.

El component cultural i polític del catalanisme estan íntimament lligats i s’influiran mútuament fins a concretar-se, en els anys 50 del segle XX, en el proyecte polític dels Països Catalans, íntimament unit a una rígida consideració uniformadora de la cultura i la llengua dels països considerats catalans, entre ells Valéncia.

De fet, l’anexió llingüística del valencià al català implica la dialectalisació del primer, les formes característiques del qual passen a ser considerades perilloses desviacions i el seu us amenaça “l’unitat de la llengua”. L’objectiu final passa a ser l’adopció plena per part dels escritors valencians de l’estàndart lliterari català, basat en el dialecte de Barcelona. El procés s’inicia a partir de l’unificació ortografia (parcialment conseguida en 1932) i s’estén després a la gramàtica i al lèxic. Dins d’esta llògica, es procedix a negar la validea del nom històric de la llengua, valencià, i a promoure com a única denominació vàlida i “científica” la de català. La forta resistència popular dels valencians a l’adopció de formes llingüístiques alienes i a perdre el nom de la seua llengua han paralisat parcialment este procés.

Respecte a l’anexió política, per a conseguir-la s’ataca sistemàticament l’identitat dels valencians com a poble (que no serien sino, com a molt, una variant dels catalans). Es nega la cohesió històrica d’a lo manco 500 anys alegant la fragmentació “vertical” del territori segons llengües (interior “castellà” i costa “catalana”), la fragmentació “horisontal” (capital indigna de ser-ho vs. comarques com a reserva de les essències pàtries), i la negació del nom i símbols històrics, que passen a coincidir plenament en els catalans. Est és l’aspecte més retardat de tots

La vida política de la jove democràcia espanyola s’ha vist condicionada per les tensions entre els nacionalismes dits “perifèrics” i la visió d’Estat dels partits polítics d’àmbit espanyol. Inclús en el cas més conflictiu, el vasc, la necessitat de cooperar en la governabilitat respectiva estatal/autonòmica ha segut una constant, especialment fructífera per al catalanisme polític moderat, que conta en una forta representació parlamentària en les Corts Espanyoles. En el cas que nos ocupa, el valencià, s’ha donat una coincidència circumstancial d’objectius: la necessitat d’una identitat valenciana dèbil, uns per a evitar la proliferació de nacionalitats històriques fortes i els atres per a facilitar l’assimilació llingüística i cultural. Açò s’ha traduït en una coincidència circumstancial d’estratègia: debilitar l’identitat llingüística i debilitar l’identitat nacional/consciència de poble.

El següent eixemple de desaparició de l’identitat valenciana és ben aclaridor a partir de dos texts. El primer és un fragment de l’artícul sobre Joanot Martorell que apareix en la Enciclopedia Universal Europeo Americana publicada en Barcelona per l´editorial Espasa Calpe (1928).

“Novelista español nacido probablemente en Valencia, en el siglo XV. Es autor de la famosa novela catalana Libre del valeros e estrenu cavaller Tirant lo Blanch, que según la dedicatoria al infante don Fernando de Portugal, fue empezada el 2 de enero de 1460, imprimiéndose por primera vez en Valencia en 1490 […]”

És dir, per al redactor de l’artícul nos trobem en el cas d’un autor espanyol, naixcut abans de consolidar-se Espanya com a monarquia única (en Carles V, a principis del s. XVI) i que escriu en català. El gentilici “valenciano” se considera innecessari i “Valencia” és reduïx a un topònim urbà sense connotacions territorials.

Afortunadament, en este cas contem en el testimoni explícit de qué opina l’autor, segons consta en el pròlec de la seua novela Tirant lo Blanch:

[…] me atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nacio d’on yo so natural se.n puxa alegrar […]

És dir, l’autor té clar que escriu en vulgar (llengua) valenciana i que es de nació valenciana (no de la ciutat de Valéncia, sino pertanyent al poble valencià). La divergència entre la realitat i lo que es vol fer creure des de la cultura oficial és ben cridanera.

En el tema llingüístic, l´administració pública valenciana ha mantingut tradicionalment una postura ambigua: oficialment ha reconegut la personalitat llingüística valenciana pero, en la pràctica, ha fomentat activament la progressiva catalanisació de la llengua. La Declaració Universal dels Drets Llingüístics comentada segons el cas valencià.

Vists els antecedents anem a passar a comentar alguns aspectes especialment rellevants de la DUDL que són d’aplicació en el cas valencià. El text original va en lletra cursiva.

Artícul 1.
Esta Declaració entén com a comunitat llingüística tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenrollat una llengua comuna com a mig de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. En la denominació de llengua pròpia d’un territori es fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establida en est espai.

El Poble Valencià és una comunitat llingüística assentada històricament en el territori de l’antic Regne de Valéncia, territori reconegut tant històricament com actualment. La societat valenciana sempre s’ha autoidentificat com a poble i ha desenrollat una consciència llingüística pròpia. L’idioma Valencià és la llengua pròpia de la nacionalitat històricament establida en el nostre territori.

Artícul 2.
1. Esta Declaració considera que, en els casos en que diferents comunitats i grups llingüístics concorren en un territori compartit, l’eixercici dels drets formulats en esta Declaració s’han de regir pel respecte entre tots i dins de les màximes garanties democràtiques.

La Constitució Espanyola (Artícul 3. 1) i l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (Artícul 7.1) establixen que el castellà és un dret i un deure, pero l’us/coneiximent del valencià a soles és un dret. Açò supon un desnivell evident en les garanties democràtiques en relació als drets llingüístics dels valenciaparlants.

Artícul 3.
1. Esta Declaració considera com a drets personals inalienables, eixercibles en qualsevol situació, els següents:

• el dret a ser reconegut com a membre d’una comunitat llingüística;

Des del moment en que es nega l’existència de la comunitat llingüística valenciana és evident que no podem ser reconeguts com a membres d’ella.

• el dret a l’us de la llengua en privat i en públic;

L’us privat està garantisat pero el dret a l’us públic entropeça en moltes llimitacions. No és gens fàcil “viure” en valencià en les ciutats.

• el dret a l’us del propi nom;

Poques persones tenen el nom en la seua llengua i a sovint es troben en resistències a l’hora d’usar-lo. Respecte al nom de la llengua, l’únic nom en acceptació social i llegal és el de “valencià”, pero fòra de les nostres fronteres esta realitat és sistemàticament ignorada.

• el dret de mantindre i desenrollar la pròpia cultura;

Este dret es veu condicionat per les traves i dificultats implícites que moltes administracions públiques i moltes institucions acadèmiques posen als qui defenen l’autoctonia de la llengua valenciana.

2. Esta Declaració considera que els drets colectius dels grups llingüístics, ademés dels establits per als seus membres en l’apartat anterior, també poden incloure, d’acort en les puntualisacions de l’artícul 2.2:

• el dret a una presència equitativa de la llengua i la cultura del grup en els mijos de comunicació;

La prensa s’edita quasi completament en castellà, són molt escasses les revistes i els mijos audiovisuals pràcticament no usen el valencià llevat dels públics, que fan un us simbòlic.

el dret a ser atesos en la seua llengua en els organismes oficials i les relacions socioeconòmiques.

Reconegut per llei, ben poques vegades es pot eixercir plenament.

Artícul 9.
Tota comunitat llingüística té el dret de codificar, estandardisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüístic, sense interferències induïdes o forçades.

Els valencians hem tingut des de sempre consciència de llengua pròpia i hem codificat i desenrollat la nostra llengua sense interferències induïdes o forçades fins a époques molt recents i reclamem el nostre dret a continuar fent-ho en llibertat.

Artícul 31.
Tota comunitat llingüística té el dret de preservar i usar en tots els àmbits i ocasions el seu sistema onomàstic.

Els valencians tenim dret a usar els nostres noms propis, els nostres topònims i, per supost, a dir valenciana a la nostra llengua.

Els valencians, com qualsevol atre poble, reclamem que se nos reconega com a tals i se nos permeta eixercir els Drets Llingüístics reconeguts en esta Declaració Universal. La defensa dels drets llingüístics és un camp relativament inexplorat pels qui han treballat per la defensa de la llengua i l’identitat valencianes i s’alça com a una nova llínea que nos obri noves perspectives i en la que cal treballar activament.

• Calpe A.V, López V. Declaració Universal dels Drets Llingüístics i el cas valencià. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2002.
• Constitució Espanyola (1978)
• Declaració Universal dels Drets Llingüístics (1996).
• Enciclopedia Universal Europeo Americana. Barcelona: Espasa Calpe, 1928.
• Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982).