Informe sobre l'us de l'expressió “Bellea del Fòc”

Versió PDF

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (fundació pública creada en 1915 per a l’estudi i difusió de la cultura i la llengua valencianes) vol aportar llum a una qüestió que afecta al patrimoni cultural i llingüístic d’Alacant i de tots els valencians.

Cada Sant Joan ix a relluir una polèmica entorn de la denominació de les màximes representants de la festa de les Fogueres. Una controvèrsia artificial, creada de manera interessada en estos últims anys per aquells que volen introduir el terme “Bellesa del Fòc” contra la tradició i la realitat llingüística d’Alacant i de tot el valencià.

Esta institució prega que ni modes ni ideologies canvien la forma tradicional de “Bellea del Fòc” (i el seu plural, “Bellees del Fòc”), triada en 1932 per a donar nom a la màxima representant de la festa, i tan arrelada en terres alacantines des de llavors.

Només aportarem quatre arguments llingüístics per a no allargar-nos massa:

1. En Alacant i en general en llengua valenciana, es diu bellea i no “bellesa”; este és un fet evident i una realitat llingüística inqüestionable, que hauria de ser prou per a donar plena carta de naturalea al seu us. De fet, la forma “bellesa” és hui un castellanisme, del castellà “belleza”, que coincidix en la forma catalana “bellesa”.

2. Davant d’eixa realitat, el Diccionari General de la Llengua Valenciana d’esta Real Acadèmia de Cultura Valenciana contempla la forma bellea de la següent manera:

   bellea, bellees (Del llatí vulg. *bellĭtia, mat. sign.) s. f. Condició de bell. // Cosa bella. // local. Multitut, en abundància: La llimera ha fet una bellea de llimes enguany. // Bellea del Fòc, membre femení d’una foguera elegida democràticament per a representar honoríficament a les Fogueres de Sant Joan d’Alacant.

   I este mateix diccionari diu sobre el sufix -ea:

   -ea suf. Sufix que en substantius abstractes femenins, indica la qualitat expressada per l’adjectiu sobre el que es forma: Bellea, pobrea, naturalea, grandea, riquea, noblea…

3. Si recorrem a la llengua utilisada pels nostres clàssics més insignes, trobem que les formes valencianes en –ea són hegemòniques des dels primers testimonis escrits del nostre idioma. Aixina, trobem bellea en Ausias March (contraponent-la a la llegea):

   A Deu no plach bellea a vós donar
   sino que fos d’ amor serviment
   car en tot l’als legea bastanment
   en fer tot quant lo món li pot manar.
   (Cants d’amor, ca. 1425)

   O en Joanot Martorell:

   Dient lo emperador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant staven atentes a les rahons, e los hulls, d’altra part, contemplaven la gran bellea de Carmesina (Tirant lo Blanch, 1490)

   Prenent com a eixemple el Espill de Jaume Roig (ca. 1460), trobem que junt a 55 formes acabades en –ea, de les quals 35 són de raïl diferent, només compareixen 6 en –esa, la majoria forçades per l’autor per a conseguir una rima en unes atres paraules en igual terminació. Entre les paraules utilisades, naturalment, se troba bellea:

   …un mirar d’ull
   o donatiu,
   algun motiu
   fals de grandea
   o de bellea…

   Paraula usada també en normalitat per Corella, en la Tragèdia de Caldesa (ca. 1458)

   …una ínclita donzella, en bellea sens par, en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua…

   També trobem el substantiu en la Vita Christi (1497) d’Isabel de Villena:

   …una gran senyora molt heretada, singular en bellea e gràcia sobre totes les dònes del stat seu, franqua de senyoria de pare e de mare…

   Estos térmens en -ea, com és natural, continuaren sent usats per escritors valencians de totes les époques, i aparegueren ininterrompudament arreplegats en tots els diccionaris valencians fins al Vocabulari Valencià-Castellà de Fullana en 1921. També en el del mallorquí Antoni Maria Alcover titulat Diccionari Català-Valencià-Balear, a on si busquem “bellesa”, comprovarem que l’autor tenia ben clar que la forma antiga i valenciana és bellea:

   Bellesa (ant. i val. bellea)

4. La realitat és que ningú mai –fins a époques recents, per motius extrallingüístics– ha posat impediment a l’us de la forma bellea en qualsevol registre de l’idioma, ya fora coloquial o formal. Inclús Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica Valenciana de 1950, encara considerant-la, contradictòriament, un “arcaisme” –puix al mateix temps reconeixia que era l’única forma coneguda en la llengua valenciana actual– acceptava l’us de la forma bellea i recordava que era la pròpia de la llengua clàssica. Recordem les seues paraules:

   Pot acceptar-se en la pronunciació culta l’omissió de la s en el sufix abstracte -esa que es fa en quasi tota la Regió Valenciana, per tal com és un arcaisme puix que en la llengua clàssica era -ea la forma que tenia est sufix.

   I posava tres eixemples: “pobrea, bellea, tristea”.

Front a estes evidències inqüestionables i objectives, el “Secretariat de Normalització Lingüística” de l’Universitat d’Alacant, en un informe firmat per Rafael Alemany, no donà més raó per a sostindre una suposta preferència de “bellesa” sobre bellea, que calificar la forma “bellesa” de “formal” i la forma valenciana bellea de “coloquial”, sense donar més raó de pes que la pròpia opinió, en un criteri totalment arbitrari i subjectiu.

Dit informe, a pesar de la seua debilitat argumentativa, ha servit per a confondre als alacantins de bona fe; fins al punt que, recentment, certs documents oficials de la festa de les Fogueres han substituït l’històric i correcte nom de Bellea pel de “Bellesa”.

L’evidència de l’arbitrarietat i de l’escassa propietat d’eixa decisió és tal, que inclús la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua (a la qual, per cert, pertany actualment el senyor Alemany) no ha tingut més remei que acceptar a nivell oral i escrit, junt a les formes catalanes, les formes valencianes com bellea. En la seua Gramàtica Normativa Valenciana diu:

Són pròpies del valencià estàndard les realitzacions fonètiques següents:
[…] La pronunciació o l’emmudiment de la s de la terminació -esa en paraules com ara grandesa [grandéza] o [grandéa], riquesa [rikéza] o [rikéa], vellesa [velléza] o [velléa]. OBSERVACIÓ: Algunes d’estes paraules també es poden representar gràficament amb la terminació -ea: grandea, riquea, vellea.

Forma esta, bellea, també arreplegada per la AVL en el recent Diccionari Normatiu Valencià, a on per cert se diu expressament:

bellea del foc f. ETNOL. Reina de la festa de les Fogueres de Sant Joan d’Alacant.

En conclusió,

1. La consideració artificiosa i ideològica, per part d’alguns, de les formes acabades en –ea com a “coloquials” no és sostenible des del punt de vista filològic.
2. Al contrari, les formes acabades en –ea, com bellea, són les hegemòniques en el valencià de totes les époques i han vingut sent utilisades en normalitat pels nostres millors escritors. Per tant, són aptes per a un us normal en qualsevol registre de l’idioma, siga formal o coloquial.
3. Introduir prejuïns extrallingüístics contra les formes llegítimes i diferencials valencianes, ademés d’erosionar el geni propi de l’idioma i laminar la seua riquea, introduïx en el parlant un complex d’inferioritat que afecta a l’autoestima llingüística i a la pròpia salut de la llengua.

Considerant suficients els arguments exposts, se solicita i recomana que, a tots els nivells de la festa, se mantinga inalterada la forma tradicional, alacantina i valenciana “Bellea del Fòc”, i no s’introduïxquen formes noves poc o gens genuïnes.