Ortografia de la Llengua Valenciana

Les lletres

Lletra Nom Eixemple
a a aigua
b be barca
c ce cendra, casa
ç cedeta llançar
ch che chica
d de dacsa
e e era, tendre
f efe figuera
g ge gàbia, giner
h haig herba
i i idea
j jota jornada
k ka kantià
l ele lux
ll elle llanda
m eme mare
n ene navaixa
ny enye nyespla
o o òpera, sopa
p pe pedra
q cu quatre, queda
r ere cara
rr erre carro
s ese Senyera, posa
ss esse passar
t te terme
u u una
v ve vell
w ve doble water
x xe, equis bruixa, examen
y i grega yo
z zeta zero, dotze

S’escriu B (batre)

  1. En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.
  2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abscés, obtús, abstracte, obstaculisar, subproducte.
  3. Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdicà, abdomen.
  4. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B:
    • àrap, no àrab, pero arabisar
    • verp, no verb, pero verbal
    • mossàrap, no mossàrab, pero mossarabisme

S’escriu C

  1. En sò de [k] (colp)
    1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
    2. En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclamà.
    3. Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.
    4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o se conserve:
      • pròlec, no pròleg, pero prologar
      • fanc, no fang, pero fangós
  2. En sò de [s] (cendra)
    1. Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, província.
    2. Davant de A, O, U escriurem ç (cedeta): caçar, llançol, vençut.
    3. En posició final de paraula escriurem ç, sempre que en derivar s’escriga c:
      • capaç, capacitat
      • comerç, comerciar.
    4. En els sufixos –aç/–aça, –uç/–uça (aumentatius, despectius) i –iç/–iça (matèria o tendència): bonaç, malaltuç, pastiç.

S’escriu Ç

(vore C, 2.2., 2.3. i 2.4.)

S’escriu CH

  1. En sò de [č] (chic)
    1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clòchina, archiu.
    2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3.).
  2. En sò de [k] (March)
    1. En posició final de paraula, en els pobles i llinages que tenen per tradició: Albuixech, Albiach, Alberich, Doménech.

S’escriu D (dit)

  1. En principi i mig de paraula: donar, idea.
    Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
  2. En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
  3. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D:
    • vert, no verd, pero verdor.
    • reverent, no reverend, pero reverenda.

S’escriu F (farina)

  1. Inicial, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
  2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforme en V o se mantinga:
    • serf, no serv, pero servir.
    • tuf, no tuv, pero atufar.

S’escriu G

  1. En sò de [g] (gat)
    1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G): gàbia, got, gust, regal, engolir, aigua.
    2. Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
    3. Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan es pronuncie: aigües, llingüístic.
    4. En principi de paraula o de sílaba, en els grups consonàntics GR, GL: gràcies, glop, agrana, regle.
    5. Davant de D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificància.
      Excepte cultismes com: acmé, dracma, estricnina, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i derivats.
    6. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s’escriga G:
      • amic, no amig, pero amiga.
      • rec, no reg, pero regar.
      • amarc, no amarg, pero amargar.
      • sanc, no sang, pero sangonera.
  2. En sò de [ğ] (girar)
    1. En posició inicial de paraula i interior davant de E, I: argila, gel, giner.
      Excepte davant de –ecc–, –ect– (objecció, objectiu i algunes més), i en uns atres noms de procedència grega o bíblica: Jesús, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglífic.
    2. En el grup –IG– en mig de paraula davant de G (formes dels verps acabats en –gir): afigga, rigga, frigga.
    3. En posició final de paraula la G darrere de I no és sonora, encara que en derivar se transforme:
      • mig, pero miger.
      • oreig, pero orejar.
    4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha més que un sò africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició:
      • viage, no viatge.
      • juge, no jutge.
      • llenguage, no llenguatge.
      • correja, no corretja.
  3. En sò de [č] (roig)
    1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga àtona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig (Excepte Càlig i Tírig en les que la I del grup se pronuncia).
    2. En posició final de paraula, darrere de I tònica: desig, frig.
    3. En posició final de paraula apareix sempre [č], representat per IG, G, encara que en derivar es transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o se mantinga (CH en tots els casos):
      • trapig, trapigen.
      • mig, mija.
      • despaig, despachar.

S’escriu H (heretar)

No té cap de sò.

  1. En principi i mig de paraula, en les que sent etimològica s’ha conservat per l’us: herba, hui, hivern.
  2. No l’escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimològic s’han escrit aixina des d’un principi: avorrir.

S’escriu J (jardí)

  1. En posició inicial i interior de paraula davant de A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta.
  2. Davant de –ecc–, –ect–: objecte, objecció, subjecte, objectiu (excepcions vore Y, 4.).
  3. Davant de E (vore G, 2.1.).
  4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J:
    • plaja, no platja.
    • mija, no mitja.
  5. Darrere de prefix AD: adjacent.

S’escriu K (York)

  1. Només s’escriu en paraules d’orige estranger o tècniques: Kant, krausisme.

S’escriu L (lenta)

  1. En inicial de paraula: local, líquit.
  2. En interior i fi de paraula: almagasén, dol.
  3. En els grups consonàntics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

S’escriu LL (llanda)

  1. En inicial, interior i final de paraula: llet, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolletí, ralla.

S’escriu M (mana)

  1. En inicial, interior, i final de paraula: mar, mestre, flama, camí, fum, estem.
  2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal.
    Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, granment.
  3. En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant: circumstància, circumnavegació, circumferència.
  4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar (excepte triumvir. Vore N 2. i M 3.).
  5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.
    • semana, no setmana.
    • sometre, no sotmetre.
  6. No escriurem el grup MP sino solament N quan la pronunciem, encara que per raons etimològiques s’haja usat:
    • atentar, no atemptar.
    • pronte, no prompte.

S’escriu N (nas)

  1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, món.
  2. Davant de F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.
    Excepte els cultismes: émfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora.
  3. Davant de consonant, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
  4. Davant de M per excepció, en paraules que ajunten N final a M inicial: enmig, granment.

S’escriu NY (pany)

  1. En inicial, interior i fi de paraula: nyespla, pinyó, riny.

S’escriu P (posar)

  1. En posició inicial de paraula: puny.
  2. En interior de paraula davant de T, C, Ç, S, N: concepte, concepció, capçal, hipnòtic, eclipse.
    Excepte: dissabte, dubte, sobte.
  3. En posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural es conserva) se transforme en B o se mantinga:
    • cap, no cab pero cabut.
    • llop, no llob, pero lloba.
    • colp, no colb, pero colpejar.
    • adop, no adob, pero adobar.

S’escriu Q (quinze)

  1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alqueria, séquia.
    Si la U se pronuncia, du diéresis, com es diu en el número 3.
  2. En inicial i interior de paraula, davant de U àtona seguida de A, O, formant diftonc: quatre, quotidià.
    Excepte: ipecacuana i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.
  3. En inicial i interior de paraula, quan una U àtona vaja seguida de E, I i s’haja de pronunciar portarà diéresis: qüestió, obliqüitat.

S’escriu R

  1. En sò de [R] (carreter)
    1. En inicial de paraula: roda, rajola.
    2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somriure, enriquir, israelí.
  2. En sò de [r] (cara)
    1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.
    2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

S’escriu RR (guerra)

  1. En posició intervocàlica: carro, errar.

S’escriu S

  1. En sò de [s] (sap)
    1. En inicial de paraula: solt, sabut.
    2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
    3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc., i de la a- en valor negatiu: asilàbic.
    4. En final de paraula encara que en derivar es conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per continuar sorda:
      • mes, mesos.
      • nas, nassos.
  2. En sò de [z] (cosa)
    1. En posició intervocàlica: casa, promesa.
    2. En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
    3. En els participis: d’entés, entesa, entesos, enteses; d’imprés, impresa, impresos, impreses.
    4. En derivats de gentilicis:
      • andalús, andalusos.
      • francés, francesos.
    5. En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec.
      • abat, abadesa.
      • duc, duquesa.
      • príncip, princesa.

S’escriu SS (passar)

  1. En posició intervocàlica: posseir, massa.
  2. En les paraules començades pels sons a + s (ass) + una atra vocal: assimilar.
    Excepte: ase, Àsia, asil; també darrere del prefix negatiu A (que se pronuncia S sorda): asimètric.
  3. En els sufixos –íssim, –íssima: boníssim, cregudíssima.
  4. En alguns derivats de les paraules que acaben en –as, –es, –is, –os, –us.
    • fracàs, fracassos.
    • espés, espessos.
    • gos, gossos.
    • tramús, tramussos.
  5. Darrere dels prefixos des-, dis-, seguits de paraula que comence per S: dessecat, dissoldre.

S’escriu T (tornar)

  1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
  2. En el grup consonàntic TR: truc, atraure.
  3. En el prefix grec AT-: atmòsfera (vore D, 1)
  4. Davant de Z: dotze.
  5. En posició final de paraula posarem sempre T encara que en derivar se transforme en D o se conserve:
    • fort, fortalea.
    • cert, certea.
    • càlit, no càlid, pero caliditat.
    • abat, no abad, pero abadia.

S’escriu V (vindre)

  1. En inicial i interior de paraula: velocitat, cavall.
  2. En les terminacions del pretèrit imperfecte d’indicatiu: -AVA, -AVES, -AVA, -ÀVEM, -ÀVEU, -AVEN, de tots els verps acabats en –AR.
  3. Mai en posició final de paraula encara que en derivar s’escriga V:
    • serf, no serv, pero servir.

S’escriu X

  1. En sò de [š] (eixida)
    1. Darrere dels diftoncs decreixents AI, EI, OI, UI: caixa, créixer, coixo, afluixar.
    2. Darrere de I: pixar, seguixen, vixca.
    3. En els increments incoatius de la 3ª conjugació (-ixc, -ixqu-): oferixca, servixques.
    4. En final de paraula: exigix, ix.
  2. En sò de [ks] (text)
    1. Entre vocals: reflexió, axial.
    2. En posició final, en algunes paraules: perplex, prefix.
  3. En sò de [gz] (exacte)
    1. En el prefix EX-, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, ex-libris.

S’escriu Y (yo)

  1. En posició inicial de paraula davant de vocal: yuxtaposar.
  2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
  3. En el dígraf NY per a representar el sò de [n]: pinya, puny.
  4. Davant de -ecc-, -ect- en les paraules: proyecte i derivats.
  5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradició: Alcoy, Montroy, Llombay, Gay.

S’escriu Z (zero)

  1. En inici i interior de paraula: zona, dotze.
  2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO-: zoologia.
  3. En les terminacions –zoari, -zoic: protozoari, benzoic.

Apòstrof

És un signe ortogràfic (‘) que es posa en unir certes paraules, elidint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada són:

  1. Els pronoms personals dèbils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.
    1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta’m, penja’n.
    2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s’entén, s’haguera.
    3. En les combinacions binàries i ternàries de pronoms: se’n va, se’ls hi menja.
  2. Els artículs determinats EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l’home, l’indústria, l’espiritista. Excepte:
    • EL o LA davant de paraula començada per semiconsonant.
    • LA davant de les paraules host, ira, una (hora).
    • LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc.
    • LA davant de les paraules començades per a- privativa: la anormalitat, etc.
      Les preposicions A, DE, PER més l’artícul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.
  3. La preposició DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d’estar, d’ahir, d’haver. Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.

L’accent

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té set vocals: a, e,(ę), i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

  1. S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabades en -en: tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, ningú, arròs, tramús; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc. per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay, Alcoy, etc.
  2. S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s: cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc.
  3. Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.
  4. En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les
  5. Les paraules agudes acabades en ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament, no obstant, els adverbis en ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.
  6. Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

La Diéresis

La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

  1. En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, agraíem; pero països, veïns, agraïx.
  2. S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi: qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.
  3. Porten diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.
    S’exceptuen d’esta regla l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir; també la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc., i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, increible.

Accentuació diacrítica

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

  • Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: M’agrada el més de maig, mes no el que més. Te vol donar un que guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.
  • Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt. No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.
En accent diacrític Sense accent diacrític
(belit; pujar o dur al bè) be (possessió o adverbi)
bès (belits) bes (acció de besar)
chèc i chècs (document mercantil) chec i checs (de la República Checa)
chòp i chòps (soroll; chopat) chop i chops (arbre)
còbra i còbres (verp cobrar: còbra açò, còbres molt) cobra i cobres (serp)
cóm (interrogatiu i exclamatiu: ¿cóm és?, cóm dir-ho) com (comparatiu: és com tu)
còla i còles (verp colar) cola i coles (pegament)
còure (verp) coure (metal)
dèu (10) deu (deïtat; verp deure: ell deu diners)
(gràcia, be) do (nota musical)
dòna i dònes (substantiu: la dòna, les dònes) dona i dones (verp donar)
és (verp ser: ell és ric) es (pronom: es parla rus)
fòc i fòcs (combustió) foc i focs (de llum elèctrica)
fòn (verp fondre: es fòn el formage) fon (verp ser: fon un gran acte; post d’un barril circular)
fòra (en l’exterior) fora (verp ser: si ell fora ric)
gèl, gèls (aigua solidificada) gel, gels (estat gelatinós; sabó gelatinós)
gòlf (deport) golf (geogràfic)
(substantiu: la mà dreta; aigua en llenguage infantil) ma (possessiu: ma casa)
més (adverbi comparatiu; partició de l’any; verp metre) mes (pero, conjunció adversativa; possessiu: mes germanes)
mèu i mèus (crit del gat) meu i meus (possessiu: és meu)
mòc (verp moure: yo mòc) moc (mucositat)
mòle (peça cóncava) mole (cosa gran)
mòlt, mòlta, mòlts i mòltes (verp moldre: café mòlt, dacsa mòlta) molt, molta, molts i moltes (quantitat)
món (substantiu) mon (possessiu: mon pare)
mòra i mòres (musulmana) mora i mores (verp morar; fruit)
mòs (de mossegar) mos (possessiu: mos pares)
nós (pronom fort: nós, el rei) nos (pronom dèbil: anem-nos-en)
ón (interrogatiu) on (enunciatiu)
pèl i pèls (cabell) pel i pels (contracció per+el, per+els)
perqué (substantivat: el perqué) perque (causal, final)
pòl (alquitrà, asfalt) pol (extrem)
quàn (interrogatiu i exclamatiu: ¿quàn ve?) quan (adverbi)
quànt (interrogatiu i exclamatiu: ¿quànt val?, ¡quànt ha fet!) quant (enunciatiu)
qué (interrogatiu o exclamatiu: ¿qué vols?, ¿per qué?, ¿per a qué?,¡qué bo!) que (relatiu, conjunció)
quí (interrogatiu i exclamatiu: ¿quí ve?. Sé de quí depén) qui (enunciatiu)
rés (acció de resar) res (pronom)
ròure (verp) roure (arbre)
(en bona salut) sa (possessiu: sa casa)
sabèu (de Saba) sabeu (verp saber)
(verp saber) se (pronom: se sent)
sés (intestí) ses (possessiu: ses cases)
sèt i sèts (7) set i sets (ganes de beure; set de tenis)
sèu i sèus (lloc social) seu i seus (possessiu: el seu amic)
(afirmació; sinada; pronom: cap a sí) si (condició: si vols vaig; nota musical)
(sonoritat) so (contracció de senyor)
sòbres (verp sobrar; lo que sobra) sobres (de carta)
sòc (calcer) soc (verp ser: yo soc; mercat)
sòlc ( verp soldre: yo sòlc berenar) solc (substantiu: cavalló)
sòn (ganes de dormir) i són (verp ser: ells són) son (possessiu: son germà)
sòrt i sòrts (bona fortuna) sort i sorts (que no sent)
sòu (salari) sou (verp ser: sou bons)
(verp tindre; infusió) te (pronom: te la done)
tés (infusions) tes (possessiu: tes germanes)
tòs (verp tondre; part del coll) i tós (de tossir) tos (possessiu)
tòrt i tòrts (torçut; sense un ull; injúria, agravi) tort i torts (pardal)
vós (pronom fort: vós, el rei) vos (pronom dèbil: vos ho dic)
  • Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general: Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.
cap (pronom; preposició; substantiu: part del cos)
cas (substantiu: part oposta a la fulla en l’aixada; substantiu: succés)
cau (verp caure; substantiu: amagatall)
cor (substantiu: víscera; substantiu: grup coral)
creu (verp creure; substantiu: la creu cristiana)
en (títul de cortesia: En Jaume; preposició de lloc: en ma casa; preposició de companyia: estic en tu)
fa (verp fer; substantiu: nota musical)
fem (verp fer; substantiu: desperdicis)
fera (verp fer; substantiu: animal)
feu (verp fer; substantiu: feudalisme)
net (substantiu: fill d’un fill; adjectiu: sense brutícia)
nou (9; adjectiu; anou)
pot i pots (verp poder: ell pot fer-ho, tu pots fer-ho; substantiu: un pot de mel, dos pots de mel)
ràpit i ràpits (substantiu: corrent d’aigua; adjectiu: uns trens ràpits)
roba (verp robar: ell roba molt; substantiu: peces de vestir)
sobra (verp sobrar; substantiu: lo que sobra)
sol (verp soldre: ell sol vindre; substantiu: el pis o paviment; astre; adjectiu: sense companyia)
veu (verp vore; substantiu: sò vocal)
viu (verp vore; substantiu: aresta; adjectiu: que té vida)
vol (verp voler: ell vol dinar; substantiu: acte de volar)

Interrogatius i exclamatius

S’accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt, ón: ¿Que quàn vindré? sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic! ¿A ón anem a parar?

Guió

El guió és el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d’una paraula per a distinguir-los.

Usarem el guió:

  1. Per a separar paraules per sílabes en final de línea.
    1. Per a unir els pronoms que van darrere (enclítics) del verp.
    2. Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se’n.
    3. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te’l, prengau-ne.
    4. Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.
  2. En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats: crític-bibliogràfic, històric-científic.

Interrogació i admiració

Els signes ortogràfics d’entrada en l’interrogació i l’admiració no han de suprimir-se per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a ón comença l’interrogació o l’admiració.

El signe de principi s’ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.

La pràctica d’estos criteris ortogràfics dona claritat a l’escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d’una atra forma, podria arribar tart. Ademés de ser d’us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.