Les vocals e i o obertes i tancades en valencià Proposta feta per l’Acadèmic En Voro López i Verdejo i aprovada per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes.
L’obertura de les vocals en valencià es deu, en la majoria dels casos i com a llengua neollatina que és, a la quantitat de les vocals llatines i a unes atres qüestions etimològiques, pero hui també depén moltes voltes del context fonètic o sons veïns.
La e i la o poden ser obertes només en el cas de ser tòniques, la e i la o àtones no poden ser obertes (excepte dèsset i dèneu). Ací tractem de fer una regla d’un fenomen que està en evolució i no s’ha consolidat encara, com és l’obertura de vocals, de manera que en cada zona o dialecte es pot trobar en distint punt el procés.
L’obertura o tancament de les vocals és un fet fonètic que diferencia al valencià de les atres llengües romàniques veïnes com el castellà, el portugués, el francés, l’italià… i també el singularisa entre les llengües que formen part del seu diasistema occitanorromànic, com l’occità, el català o el mallorquí; per això és molt important marcar una norma o camí a seguir en esta qüestió, de manera que no es modifique la fonètica genuïna valenciana, influïda per la pressió que ve patint des de fa sigles del castellà i des de fa vàries décades del català.
S’han de fer tres advertències:
a.- Indiquem l’orige o etimologia llatina de les paraules de la següent manera: lěve>lleu o prětǐu>preu, és dir, que la forma llatina lěve evolucionà en valencià a lleu, o la forma llatina prětǐu evolucionà a preu.
b.- La tendència entre les persones més conscienciades o preocupades per la llengua és, davant d’un dubte o vacilació a l’hora de pronunciar una vocal oberta o tancada, obrir la vocal per ultracorrecció; este fet es deu, en molts casos, a un orige castellaparlant d’estes persones. També se sol interpretar que els neologismes, tecnicismes o cultismes s’han d’adaptar al valencià obrint les vocals e i o tòniques que aquells contenen, en un intent de fer-los “més valencians”, quan en realitat han de seguir i generalment seguixen les mateixes regles que les paraules patrimonials.
c.- Es detecta una tendència a obrir la e i la o tòniques de les paraules esdrúixoles, tendència que s’accentua quan es tracta de tecnicismes, cultismes o neologismes (“plètora, rèmora, ègloga, pècora, dèspota, època, dècada, pròstata, apòstata, holòmetro, acròbata, autòmata, ludòpata, cardiòpata, quilòmetro, cleptòmana…” quan en valencià són tancades); el parlant natiu no sol dubtar davant de formes patrimonials, no obstant pot fer-ho en utilisar estos neologismes o cultismes, pero per davant de la tendència, en un procés que no està consolidat encara en totes les zones ni entre tots els parlants i que presenta vacilacions, s’han de tindre en conte les regles següents:
1.1.1- D’una Ē llarga i Ǐ breu del llatí vulgar: Domǐnicu>Doménec.
1.1.2.- De la fusió del diftonc llatí AI, a on la e és el terme mig entre les dos vocals que el formen: magis>mais>més, magistru>maistru>mestre, habeo>haio>he. Este diftonc també es pot formar per metàtesis: mortariu>mortairu>morter, operariu>operairu>obrer.
1.1.3.- De l’unió de la e en la u formant el diftonc eu, quan la u procedix d’una labial llatina: grave>greu, nive>neu, lěve>lleu.
1.1.4.- Per transformació d’una A, I, O en sílaba tònica seguida de palatal: fascia>feix, apicǔla>abella, cognoscěre>conéixer.
1.2.1.- Davant d’una consonant labial m, p, b, f, v: rem, fem, llémena, membre, émbol, émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, trisépal, febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla (ferramenta), acéfal, bicéfal, efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Assuévar, Esteve, Parasceves, asséver, frévol, agrévol, benévol, malévol, rémora…
Excepte: Josep, Pep (pero no Pepa), eixemple, chèfla (dialectalment galta), que són obertes.
1.2.2.- Davant d’una consonant dental t, d: estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze, tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta, método…
Excepte: sèt (numeral, a on la e és oberta per etimologia, del llatí sěpte).
1.2.3.- Davant d’una consonant palatal: feix, peix, Aleix, créixer, mareig, lleig, fege, mege, enveja, correja, llenya, clavell, senya, penya, orella, paella, clavell, cabell, flecha, mecha, epopeya, Pompeya…
1.2.4.- Davant d’una consonant velar c [k], g [g]: sec, plec, pleca, biblioteca, teca, hipoteca, suec, dimecres, egua, cego, negre, telégraf, radiotelégraf, pécora, égloga, década, Sueca…
1.2.5.- Davant de r seguida de labial m, b, p, v, f: ferm, erm, herba, serp, acerp, conserva, serf, esperma, asperm, eritrosperm, hematerm, monosperm, estaferm, diatérman, intérpret, térbol, trébol, cérvol, hipérbole...
1.2.6.- Davant de r seguida de velar: alberc, verga, cércol…
Excepte: pèrgola i la 1a, 2a i 3a persona singular del present d’indicatiu del verp perdre: perga, pergues, perga, pero no en la conjugació dels atres verps que acaben en -ergar com: albergar, postergar, envergar, desenvergar…
1.2.7.- Davant de -r final: darrer, acer, picher, llumener, mer, ferrer, carrer…
1.2.8.- Davant de r quan esta pertany a la sílaba següent i quan no du la e una atra consonant darrere, sent final de sílaba: cera (ce-ra), pera (pe-ra), héroe, férreu, aéreu, etéreu… Excepte: zero, clero.
1.2.9.- Davant s, ss, ç, c: res, pes, pressa, pésol, peça, peces, esse, avespa, marquesa, princesa, festa, ginesta, cresta, molest, este, oest, est, sesta, gesta, gest, anapest, manifest, indigest, protesta, funest, Ernest, agrest, modest, honest, déspota, éster…
Excepte: pesta<pěste, vesta<věste, tempesta<tempěstas, testa<těsta, veça, que per etimologia, per provindre d’una ě breu llatina, són obertes, les restants, a pesar de la gran tendència vulgar a obrir la e tònica, són tancades.
1.2.10.- Davant de n: cadena, sent, cent, penja, pena, dent, ventre, dumenge, tenda, llengua, higiene, péntol, heterogéneu, génesis, paréntesis, gent, propens, defensa, ofensa, castrense, forense, sense…
Excepte: Vicent, Cento (hipocorístic de Vicent), Vicenta i gènero, que per etimologia, per provindre d’una ě breu llatina, són obertes.
1.2.11.- En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic - ndr- dels verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre, entendre… (pero no en els adjectius i substantius: gendre, tendre, tendra, cendra, divendres, escolopendra, que són en e oberta).
1.2.12.- En les paraules acabades en -enç, -ença: Llorenç, Llorença, llenç, tinença, creença, llença, pertinença, coneixença, creixença, naixença, renaixença… i les formes verbals convenç, venç, convença, vença.
1.2.13.- En hiat: bellea, pobrea, riquea, Altea, bellees, riquees…
1.2.14.- En posició final de paraula tota e tònica final és tancada en valencià: ple, be, fe, té, café, alé, canapé, Salomé, puré també, eixiré, parlaré, conegué, digué, conté, vindré, vosté, qué, perqué, consomé…
Excepte: qüè, Novelè.
També és sempre tancada la e tònica en posició final seguida de –s: aragonés, canapés, congrés, adés, consomés, anglés, encés, purés, interés, marqués, obés, progrés, excés…
1.2.15.- Formant diftonc en una u (eu) procedent d’una labial llatina neula<něbǔla, breu<brěvis, beure> bǐběre, deure<debere, deute<dēbǐtu… o en uns atres casos com deu (deïtat), solideu, feu, (feudal), veu, creu, meu, teu, seu (possessiu) euro, neu…(excepte peu, sèu (lloc social), dèu (10), preu, que són obertes i procedixen de la vocalisació d’una consonant llatina -d-, -c-, -ty- i vocables no patrimonials com trineu, troqueu, trofeu). També és tancada la e del diftonc eu dels noms propis patrimonials usuals Andreu, Tomeu (reducció de Bertomeu), Bernabeu (de Bernabé influït per Bertomeu), Mateu, Timoteu, Tadeu, Pompeu, Bertomeu i Romeu (encara que estos tres últims presenten vacilació). Els noms propis d’introducció tardana i els poc usuals com Eliseu, Perseu, Proteu, Basileu, Ireneu, Macabeu, Nereu, Tolomeu, Zaqueu… tenen la e tònica oberta. És tancada la e del diftonc eu de totes formes verbals: feu, desfeu, veu, canteu, excloeu, creus…
2.1.1.- D’una Ě breu llatina: label>laběllum, terra>těrra, sèt>sěpte.
2.1.2.- D’una I llatina que s’obri en e en desaparéixer els sons posteriors a l’accent: viride>vert, virgine> verge.
2.1.3.- D’una E que s’obri en entrar en contacte en una u procedent de la vocalisació d’una consonant llatina -d-, -c-, -ty-, formant el diftonc decreixent eu i sent la Ě breu en llatí vulgar: pěde>peu, sěde>sèu, děce>dèu, prětǐu>preu.
Excepte: credere>creu, cruce>creu.
2.1.4.- Els numerals dèsset i dèneu conserven en valencià la doble tonicitat etimològica i mantenen obertes les vocals de les primeres i les segones sílabes.
2.2.1.- Quan la e és tònica i va seguida d’una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina i encara que la sílaba següent escomence per m, p, b, f, v: tesis, tenis, ciència, gremi, elèctric, tècnic, valència (química), Suècia, èxit, geni, asèptic, premi, previ, epidèrmic, endèmic, comèdia, dèficit, cèntric, fermi, alèrgia, dèbil, apèndix, molèstia (pero molest en e tancada), centèsim, octogèsim, octaèdric… Excepte: iglésia, sénia, Dénia, sépia, séquia, ténia, Valéncia, série, béstia, Xérica, sério, séria. El diftonc -ei- es manté tancat: llei, rei, virrei, pleit…
2.2.2.- Quan la e és tònica i va seguida d’una u en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia i encara que la sílaba següent escomence per m, p, b, f, v: crèdul, èmul, dècuple, rècua, mèdula, perpetu, pèrdua, cèdula, cèlula, espècul, tènue, ingenu, Hèrcules.
2.2.3.- Quan la e és tònica i va seguida de r més consonant que no siga labial m, b, p: cert, divers, dispersa, merla, hivern, infern, eterna, fratern, patern, percha, alergen, perdre, perc (1a persona singular present indicatiu verp perdre), convers, vers, cerç, vèrtola, vèrtebra, Albert, Berto (hipocorístic d’Albert), Adalbert, Robert…
Excepte: alberc.
2.2.4.- Quan la e és tònica i va davant de rr: guerra, serra, Anglaterra, ferro, verro, gerra.
2.2.5.- Quan la e és tònica i va davant de l: mel, pel, tel, tela, mustela, cel, gel, vela, empelt, canela, anhel, Elig, archipèlec, elm, fidel. També és oberta en els noms propis, encara que per castellanisació la tendència és tancar-la en molts casos: Manuel, Samuel, Nelo, Manuela, Nela, Estela, Petronela, Pamela, Marcel, Miquel, Quelo, Rafel, Felo, Isabel, Carmel, Raquel, Abel, Daniel, Ezequiel, Gabriel, Imelda, Gisela, Griselda, Ismael, Joel, Marcel, Penèlope, Telm, Zoel, Adelf…
Excepte: armela/amela/ametla, ele (lletra), hotel, coronel, babel, Utiel, célebre, feltre.
2.2.6.- Quan la e és tònica i va seguida dels grups consonàntics -ct-, -cd-, -pt-: objecte, perfecte, correcta, insecte, recte, secta, anècdota, sinècdoque, excepte, inepte, inepta, precepte, recepta, adepte, concepte, provecte, Hèctor, èctasis…
2.2.7.- Quan la e és tònica i va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxodo, inconex…
2.2.8.- En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic -ndr- en adjectius i substantius: tendre, tendre, gendre, cendra, divendres, escolopendra (pero no en els verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre, entendre… a on la e tònica és tancada).
3.1.1.- D’una O llarga llatina: nepōte>nebot, pōma>poma, invidiōsus>envejós, lěctiōne>lliçó, sěniōre>senyor, tōtum>tot, rōbǒre>roure (arbre), pyrōpus>pirop (mineral), vōta>boda, cōngru>congre, hyssōpum>hisop, cōngru>congre.
Excepte: sōle>sol, en o oberta, encara que no és etimològica pero és general en valencià i clàssica, o abdōmen>abdomen i fenomen, prolegomen…
3.1.2.- D’una Ǔ breu llatina: iǔvěne>jove, lǔpu>llop, pǔlvis>pols, gǔla>gola, pǔllu>poll, cǔpru>coure (metal), pǔtěu>pou, iǔgu>jou, gǔrgu>gorc, poda, derivat de podar, del llatí pǔtare, fǔrca>forca, porga, derivat posverbal de porgar, del llatí pǔrgare.
La pronunciació de coure (metal), pou i jou en o oberta no és etimològica ni general en valencià.
3.1.3.- D’una U llatina seguida de grups consonàntics: turris>torre, mundus>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (glatit), sulcus>solc.
3.2.1.- Quan una paraula és aguda i acaba en -ó, -or: camió, cançó, coentor, dolor, millor, professor, amor…
Excepte: açò, això, allò, bo, rebò, çò, Melchor, dò (regal), resò, sò, to, semitò, tro (atmosfèric), retrò, tro (cadira), tor, or, cor, cor (de cant), tesor, mors/mor (verp morir), flor, plor, por i el seu plural, derivats o composts que conserven la tonicitat en la o.
3.2.2.- Quan la o tònica va seguida de labial b, m, p (esta última sílaba en moltes excepcions): copa, estopa, tropa, acróbata, discóbol, popa, sopa, cop, cobra (serp), glop, heliotrop, hisop, llop, pirop (mineral), chop, areópac, omóplat, dropo, guilopo, ópal, crisópal, cleptóman, melóman, biblióman, megalóman, autómata, elastómer, blastómer, termómetro, quilómetro, estómec, gómfosis, ludópata, cardiópata, sobre, nómada, cómodo…
Excepte: Beniopa, palop, miop, arrop, autostop, garlopa, escalop, òpera, obra, òbol, llòbrec, sobra (del verp sobrar), sòbres (coses que sobren), còbra (del verp cobrar), dòberman, aixarop, estrop, manyopla, sinople, abdomen, prolegomen, fenomen… i nom, prop, home (a on la o oberta és etimològica, ya que prové d ́una ǒ breu llatina, nǒmǐne, prǒpe, hǒmǐne); també és oberta la o tònica de les terminacions cultes -òpodo, -òpolis, -òpili i la o tònica davant del grup consonàntic -pt-: coleòpter.
4.1.1.- D’una O breu llatina: rǒta>roda, rǒsa>rosa, cǒr>cor, pǒpǔlus>poble, sǒcru>sogre, lǒcu>lloc, prǒpe>prop, nǒmǐne>nom, pǒrcu>porc…
4.1.2.- D’una reducció del diftonc llatí AU: paucu>poc, causa>cosa, auru>or, paupěre>pobre, gaudǐum>goig, thesauru>tesor.
4.1.3.- Del contacte d’una o tònica en una u, formant el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una consonant o grup consonàntic llatí: movere>moure, novem>nou, ovus>ou, bove>bou, cocere>còure (cuinar).
4.1.4.- D’una O llatina que s’obri per compensació en desaparéixer sons posteriors a l’accent: solutus>solt.
4.2.1.- Quan la o tònica va seguida d’una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina o vaja seguida de labial b, p, m: oli, dimoni, Antoni, obvi, òbit, òbila, còpia, història, oci, òptim, llògic, glòria, còmic, còdic, prosòdia, odi, fòbia, aerofòbia, agorafòbia, octodòntit…
Excepte: nóvio, nóvia.
4.2.2.- Quan la o tònica va seguida d’una u o un diftonc eu en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia o vaja seguida de labial b, p, m: lòbul, mòdul, glòbul, Aristòbul, monòcul, còpula, còmput, cònjuge, incòlume, idòneu, corpòreu, incorpòreu, arbòreu, estentòreu, cotiledòneu, erròneu, petròleu.
4.2.3.- En el diftonc decreixent ou la o és oberta, en molts casos en independència de l’etimologia llatina: bou, nou, renou, espermatozou, protozou, prou, moure, incloure, còure (cuinar), commoure, ploure, promoure, ròure (rosegar), somoure, mou, inclous, cou, commouen, plou…
Excepte: sou (verp ser) i pou, jou, tou, roure (arbre), coure (metal) que, a pesar de la vacilació que es detecta des de l’época clàssica, l’obertura no és general en valencià i són tancades per etimologia puteu, iugu, tofu, robore, cupru.
4.2.4.- Quan la o tònica va seguida d’una consonant no labial b, p, m: taronja, teòlec, odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton, Benimodo, moda, bor, clor, flor, sol, aeròfon, micròfon, aeròfop, Monòver, Moncofa, fisòfor, oda, odre, esòfec, antropòfec, dolmen, amorf, Benijòfar, gallofa, estrofa, carchofa, Cristòfol, Tòfol (hipocorístic de Cristòfol), Tono, idiòtrof, alogen, alucinògena, gònada, solfa, atmòsfera, monòton, tòtem, pròcer, apòstol, pròrroga, orfe, moro, pròsper, Carlota, Crisòstom, Diògenes, Hermione, Isolda, Nofre, Onofre, Ot, Rodolf…
Excepte en els casos citats en el punt 3.2.2.
També són excepcions próstata, mónada, apóstata, demora, coca, cóncau,
cóncava, Córdova, bicóncau, cónclau, ona, mona, góndola, pólvora, gorga,
pandorga, abrótan, hipopótam, bota, sota, soda, coda… i les terminacions
cultes -ÓCRATA, -ÓLATRA, -ÓGRAF, -ÓFAN, -ÓFAC (esta darrera
terminació culta sol prendre la forma -òfec en valencià, seguint la tendència
patrimonial marcada per paraules com, nàufrec, archipèlec…)
4.2.5.- Quan la o tònica va seguida dels grups consonàntics -ct-, -pt-: docte, docta, autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himenòpter, dioptra, coleòpter…
4.2.6.- En les terminacions o sufixos -ol, -ola, -ot, -ota: Puçol, juliol, dol, espanyol, ababol, bunyol, cresol, fesol, sequiol, consol, andola, aureola, camisola, escola, corriola, fillola, Riola, Carola, Ermengol, Fabiola, Ferriol, Oriol, grandot, ninot, cabota, carota, bellota…
Excepte: gola, farigola, hola, bola, carambola, cola, chabola, brot, rebrot i els casos en que són en o tancada per etimologia: bot (recipient)<bǔtte, bot (de botar)<bǔttare, tot<tōtum, rot<rǔptu, bota<bǔtte, nebot<nepōte.
4.2.7.- Quan la o tònica va seguida de velar -c, -g: oca, ocre, mediocre, aladroc, albercoc, barroc, lloc, bloc, fòc, floc, sòc (calcer), mòc (verp moure) toc, retoc, xaloc, groc, groga, ogre, octògon, retrògrada, poc, renoc, broc, choc, bajoca, joca, tapioca, roca, lloca, còca (nau), coc (carbó), carioca, broca, Sòcrates, inocu, demagoc, pedagoga, joc, heteròcrom, heteròcron, Roc, misògam, monògam, ornitògal…
Excepte: soc (verp ser) moc, blesmoc, boca, moca (café), moca (medusa), torcaboca, toca, foca, coca (menjar), foc (de llum), Diocles, coco, baroco.
4.2.8.- Quan la o tònica va seguida de -r o -rt (-rd en cas de paraules estrangeres), no sempre és oberta, ho és quan la o procedix d’una ǒ breu llatina, mǒrte>mort, o d’una reducció del diftonc llatí au, auru>or; este context fonètic és tan freqüent que s’ha convertit en tendència per lo que els estrangerismes s’adapten o pronuncien en o oberta com Ford (llinage), lord (senyor)… i algunes paraules que per etimologia són en o tancada passen a ser generalment obertes com cort, del llatí vulgar cōrte.
No obstant, la o tònica és tancada, encara que vaja seguida de -r o -rt, quan prové d’una ō llarga llatina, mora (fruit), del llatí vulgar mōra o roure (arbre), del llatí rōbǒre, també és tancada quan prové d’una ǔ breu llatina, fǔrca>forca, tǔrdu>tort (pardal), sǔrdu>sort (que no sent), o d’una u llatina seguida de grups consonàntics, turris>torre, mundu>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (el del cor), sulcus>solc.