La prepalatal fricativa sorda –la transcripció fonètica de la qual és [š]– es representa ortogràficament per mig de la grafia X/x:
peix, Xeresa, nàixer, cuixot, oix, xaloc.
Normalment va precedit de la vocal palatal i, i es dona una forta tendència a realisar eixe increment palatal. Aixina, inclús podem apreciar la palatalisació en un increment en la forma ei davant de la x- inicial de paraula, sobretot quan es tracta de noms de localitats (encara que no sempre, com Xixona):
Xeraco/Eixeraco
Xàtiva/Eixàtiva
xàrcia/eixàrcia
Est increment no és acceptable en nivells formals de la llengua.
En molts casos la grafia x per ad este sò fricatiu de que estem parlant [š] correspon a la j castellana; pero no sempre és aixina, per lo que no nos podem fiar d’esta referència a la llengua castellana.
| valencià | castellà | valencià | castellà |
|---|---|---|---|
| caixa | caja | créixer | crecer |
pero
| valencià | castellà | valencià | castellà |
|---|---|---|---|
| baixar | bajar | feix | haz |
| coixí | cojín | peix | pez |
| bruixa | bruja | aixina | así |
Com també succeïx en uns atres sons ([p], [t], [k], etc.), quan la fricativa [š] apareix entre uns atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell també (fonèticament [ž]), sobretot si va en posició final de paraula i la que li seguix escomença per vocal:
| valencià | castellà |
|---|---|
| peix ample | [pẹ́i̭ž ámple] |
| baix de tot | [bái̭ž de tọ́t] |
Pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fonètica sintàctica. Per açò, a pesar d’estos casos, la grafia x és sempre la mateixa.
Esta grafia x representa també als sons [ks] (sort) i [gz] (sonor) que, com podem vore, són la pronunciació d’una gutural velar i una sibilant juntes (pero en el primer cas són sordes i en el segon són sonores):
lèxic, examen, xenofòbia, oxamida, extra, exorbitant.
a) En posició inicial de paraula, sobretot en noms de poblacions:
Xeresa, Xàbia, Xeraco, Xaló, Xixona, Xàtiva.
b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui:
caixa, deixar, coixí, bruixa, eixamplar, arruixar.
c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum.
d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugació. Est increment (-ix-) apareix en els presents d’indicatiu i subjuntiu i també en l’imperatiu:
oferixes, patixc, servixques, exigixca, ferixen, substituïx.
e) En final de paraula:
calaix, dibuix, fleix, baix, fluix, creix.
a) En posició inicial de paraula, en els prefixos xeno-, xilo-, etc.:
xenofòbia, xilòfon, xenòfil, xeroftàlmia, xilòfec, xilogràfic.
b) Entre vocals:
proximitat, reflexionar, existir, oxidació, sexual, praxis.
c) Davant de consonant sorda:
text, excelent, exquisit, excavació.
d) En posició final absoluta de paraula: sufix, anex, Fèlix, índex.
e) En les paraules escomençades pel prefix ex- procedent de la preposició llatina de les mateixes característiques gràfiques (ex):
excloure, explorar, extremar, experiència, extraure.
En el prefix ex- quan va seguit de vocal, haig o una consonant sonora:
exacte, examinar, exhortació, exlibris.
Este cas no és més que la sonorisació –per anar entre sons sonors– de l’anterior [ks] vist adés. Pero esta regla no és molt exacta, ya que les mateixes paraules no nos sonen estranyes si la x la pronunciem [ks], és únicament una qüestió de posició del sò dins de la paraula.