L’apòstrof és un signe representat gràficament per una cometa (’) que es posa per a «unir» ortogràficament certes paraules, puix que en fonètica ya estan unides. Indica l’elisió d’una vocal. Per a que esta elisió succeïxca és condició principal que es posen en contacte dos paraules de les quals la primera d’elles acabe en vocal i la segona escomence per vocal també o haig (que per ser muda permet que les paraules que escomencen per eixa lletra seguixquen les mateixes regles d’escritura que les paraules que escomencen per vocal);
| d’hivern | dis-m’ho |
| dona-li’n | l’únic |
| porta’l | l’àngel |
Les paraules que s’apostrofen són sempre partícules àtones i és precisament per açò per lo que tendixen a perdre la seua vocal en un intent de buscar recolzament en l’accent de la paraula a la qual acompanyen, formant aixina part d’un mateix grup fònic o, en un atre sentit, d’un mateix sintagma. Per tant, quan escrivim, la paraula que pert la vocal serà sempre la partícula modificant, mai la paraula núcleu del sintagma que constituïxen juntes. I en el lloc de la vocal elidida posarem l’apòstrof per a indicar eixa elisió fonètica.
És evident que quan parlem elidim moltes més vocals de les que representem en l’escritura. Les regles d’apostrofament pretenen solament sistematisar, per a la norma escrita, este fenomen de la llengua parlada: posar un poc d’orde en favor d’uns casos i perjuí d’uns atres és purament convencional. I precisament per eixa condició de signe convencional, hi ha llengües que prescindixen d’ell (com el castellà), mentres que les que el gasten creen les seues pròpies regles d’us. Per a una ortografia de la llengua valenciana s’ha procurat establir una norma d’us d’este signe (com la dels atres signes convencionals) que siga lo més senzilla possible per a no complicar l’escritura, sempre pensant en l’usuari.
Les paraules que poden presentar forma apostrofada són els pronoms personals dèbils o àtons: me (‘m, m’), te (‘t, t’), se (‘s, s’), lo (‘l, l’), la (l’), los (‘ls), ne (‘n, n’); els artículs lo/el (l’), la (l’) i la preposició de (d’).
a) Darrere de verp que acabe en vocal:
| compra’n | penja’n |
| calla’t | menja’ls |
| deixa’ls | veja’s |
| dona’m | conta’m |
b) Davant de verp que escomence per vocal o haig:
| t’esperem | l’he dut |
| n’has fet | s’entén |
| m’oblidaré | m’entenc |
c) En les combinacions binàries i ternàries de pronoms (davant o darrere del verp):
| torna-li’n | anar-te’n |
| comprem-li’ls | me’ls enduc |
| se’ls hi penja | te’n compre |
Les formes lo, el i la (tant si són pronoms dèbils com si són artículs) també s’apostrofen (fem observar que la forma d’artícul lo de la que ací parlem és la de masculí singular, junt a el, no la del neutre –escrit també lo i que no s’apostrofa–):
a) Davant de paraula escomençada per vocal o haig:
| l’home | l’indústria |
| l’enemiga | l’he coneguda |
| l’encenia | l’entenc |
b) Les formes pronominals el, lo, quan van darrere de verp o en combinacions de pronoms, seguixen les mateixes regles ya vistes per als atres pronoms.
| menja’l | tanca’l |
| cura-me’l | endús-te’l |
Pero el pronom femení la conserva sempre la seua forma plena quan va darrere del verp, no s’apostrofa ni s’invertix.
| dona-me-la | duent-te-la |
| portar-li-la | trenca-la |
| pinta-la | plegueu-la |
2.3 Excepcions
a) Els artículs lo/el i la no s’apostrofen:
- quan van davant d’una paraula que escomence per vocal semiconsonant:
la huitava
el huit
- quan van davant d’una paraula escrita entre cometes, o subrallada, o destacada per qualsevol atre mig (mayúscules, negreta, cursiva, etc.):
| la «Amèrica» | la «honra» |
| la URSS | la ortografia |
| el «Institut» | el «home» |
| el «etern» | el atre |
| el Atles | el Anuari |
b) L’artícul femení (la) no s’apostrofa:
- davant de les paraules host, ira, una (quan es l’hora del rellonge):
| la host | la ira | la una |
- davant del nom de les vocals i dels noms de les consonants que escomencen per vocal:
| la i | la o | la u |
| la ele | la erre | la ene |
- davant de les paraules començades per a- privativa:
| la anormalitat | la amoralitat |
c) L’artícul maculí no s’apostrofa davant de la paraula hiat: el hiat.
L’artícul masculí (lo/el), quan va precedit de les preposicions a, de i per, es contrau en elles formant les contraccions al, del i pel, excepte quan la paraula que seguix a l’artícul comença per vocal o haig, en el qual cas ha de seguir les regles d’apostrofament (que predominen sobre les de la contracció en les preposicions):
| al mege | a l’home |
| al tercer | a l’últim |
| del coche | de l’interés |
| del sistema | de l’orde |
| pel camí | per l’atre |
| pel chiquet | per l’anterior |
L’atra partícula que es pot apostrofar és la preposició de, sempre davant de paraules que escomencen per vocal o haig:
| d’estar | d’haver |
| d’ahir | d’hivern |
Com succeïx també en l’artícul masculí, no s’apostrofa quan la paraula que li seguix escomenca per vocal semiconsonant:
de hui
de huit
o be quan la paraula que seguix és el nom d’alguna vocal o consonant escomençada per vocal:
de eme
de elle
de a
de i
Tampoc s’apostrofa la preposició de davant de la paraula hiat: de hiat.
Quan la paraula que seguix ad esta preposició va entre cometes, subrallada, en negreta, en mayúscules, en cursiva o destacada per algun atre mig, ni s’apostrofa ni es contrau (cas de ser un artícul).
| de «El Corte Inglés» | de “interés” | de annus |
| de «l’atre cas» | de AUSTRÀLIA | de Ortografia Valenciana |
| de «Lo Rat Penat» | de entendre | de animals peninsulars |
Finalment, recordem que, quan la preposició de va seguida de l’artícul lo/el es contrau en ell en la forma del, excepte quan a l’artícul li seguix paraula que comence per vocal o haig, en el qual cas la contracció no es produïx ya que l’artícul deu apostrofar-se junt a la paraula a la qual modifica (les regles de l’apostrofament són predominants respecte a les de la contracció).