La Real Acadèmia de Cultura Valenciana ha conegut la proposta de la Ponència del Consell Valencià de Cultura sobre el text que ha d’emetre est últim respecte la llengua valenciana, per lo que considera oportú publicar els següents principis:
I. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana afirma que la Llengua Valenciana, usual per a més de dos millons d’habitants de la Comunitat Valenciana (sifra superior a la representada per unes atres llengües minoritàries d’Europa, com el vasc, el gallec, el maltés, l’islandés, el finlandés, etc.), és, conceptual, estructural i científicament, una llengua autòctona, i ho és des d’una perspectiva genètica, geogràfic-política, lliterària, sociològica i pròpiament llingüística.
Des dels punts de vista fònic, lèxic, morfològic, sintàctic i semàntic, el valencià constituïx un sistema llingüístic específic en el context de les llengües romàniques. Esta llengua, que es manifestà en esplendor en el primer Sigle d’Or de les lletres hispàniques, ha experimentat, històricament, una evolució irreversible, el frut de la qual és la pròpia fisonomia de la nostra llengua valenciana actual.
II. Per a l’actualisació de l’ortografia de la Llengua Valenciana, la RACV assumix, com a punt de partida: les normes propostes pel P. Lluís Fullana en 1915; les que, entre uns atres, firmà el mateix P. Lluís Fullana en 1932; aixina com les anteriors a abdós. Estos antecedents, en la documentació formal pertinent, constituïxen la base de les normes propostes i assumides per la RACV en 1980; normes que la RACV ha enriquit en la codificació lèxica del seu Diccionari.
La RACV no pot acceptar la manipulació de les normes ortogràfiques de 1932, substituïdes, a continuació, per una normativa lèxica i gramatical sancerament alienes al valencià.
III. La RACV, integrada en el Instituto de España i en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, considera que és l’institució competent i llegitimada per a definir, des de fonaments històrics i científics, les qüestions llingüístiques valencianes, aixina com les normes gramaticals que s’ajusten a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat històrica i actual. Esta competència es correspon en l’establida, d’acort en les seues autoritats autonòmiques, en les atres comunitats bilingües (Acadèmies Vasca, Gallega, Institut d’Estudis Catalans, etc.)
Com a llògica conseqüència, la RACV no pot acceptar, en lo relatiu a la Llengua Valenciana, l’atribució de competències normatives a un organisme o institució a on s’integren persones o entitats que no assumixquen la naturalea diferencial de la nostra llengua, en els térmens definits en el punt 1er d’esta declaració.
Nota: La RACV posseïx documentació científica pertinent que avala els anteriors principis, documentació que es troba a disposició dels investigadors.
La RACV considera que la llengua valenciana, usual per a més de dos millons de parlants de la Comunitat Autònoma de Valéncia (sifra superior a la representada per atres llengües minoritàries d’Europa, com ara el vasc, el gallec, el maltés, l’islandés, el finés, etc.) és conceptual, estructural i científicament una llengua diferenciada, i ho és des d’una perspectiva genètica, geogràfic-política, lliterària, sociològica i pròpiament llingüística (és dir, des de la gramàtica descriptiva de son estat sincrònic actual):
1. Genètica
Diacrònicament, el valencià és una derivació del romanç vernàcul de la Valéncia prejaumina, formalment coincident en les manifestacions romàniques dels primers sigles lliteraris. No pot, per tant, en rigor parlar-se de sa filiació dialectal d’una de les llengües minoritàries vingudes a la Valéncia del sigle XIII, sino d’una derivació del llatí vulgar propi del territori valencià romanisat. Cap hipòtesis explicativa del naiximent del valencià (que no siga l’acció de l’estrat romànic patrimonial) ha pogut, de fet, obviar empíricament la sancera discrepància entre repoblació, foralitat i distribució llingüística en la Valéncia del sigle XIII; ni entre minories repobladores i ulterior evolució específica de la llengua del Regne migeval i modern de Valéncia; llengua, per cert, bàsicament homogénea de les comarques nortenyes a les meridionals de les terres valencianes.
La nostra llengua ha rebut, no obstant, en calitat de substrat, d’adstrat o de superestrat, la llògica influència lèxica d’atres tantes llengües, culturalment incidents: ibèrica, germànica, grega, aràbiga, provençal; i la de distintes llengües modernes.
2. Geogràfic-política
Geogràficament, el valencià és la llengua hui parlada, en situació de bilingüisme, en el territori que, constituït històricament com a “Regne de Valéncia”, rep en el vigent marc jurídic espanyol la denominació de “Comunitat Autònoma Valenciana”. Cert és que les susdites fronteres llingüístiques sofriren certes modificacions històriques, la més notable de les quals fon l’extensió del castellà-aragonés a les comarques occidentals del Regne; comarques que ans del procés reconquistador de 1238-45 conformaven, a tenor de les senyes empíriques disponibles, una sola unitat de llengua en lo restant del territori valencià. Esta bàsica unitat formal de l’idioma parlat de Vinaròs a Guardamar, reflectida ya, per als més característics constituents fònics, lexicals o morfosintàctics en els documents analisables dels sigles XV a XVII (cal contrastar els documents morellans en el Llibre del Mostaçaf d’Elig en idèntica situació sincrònica) no queda desmentida, sino confirmada per les isoglosses successives (Villores-Alcalà, Atzeneta-Peníscola, Llucena-Peníscola…) que, com en atres dominis ibèrics, aixina el galaic-portugués, consignen un àrea de transició llingüística, en este cas al tortosí o català occidental-meridional.
És més: com a fruit d’una evolució essencialment unitària, esta “forma” llingüística, definida i distinta a la dels territoris veïns, du aparellada sa percepció secular interna i externa (noten, entre moltes, les cites emblemàtiques de Juan de Valdés, Palmireno, Bonllavi, Cervantes) com a llengua no mai subordinada o ‘inclosa’, sino pròpia i diferencial.
Arreplegant eixa realitat històrica-cultural antiquíssima, i en consonància en la Constitució Espanyola de 1978, que ampara el dret de tots els pobles d’Espanya a constituir-se en comunitats autònomes, nostre Estatut d’Autonomia reconeix de fet la denominació i la realitat d’una llengua específicament valenciana en afirmar (Artícul Sèptim, U) que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i usar-los”.
3. Lliterària
Sabut és, d’atra banda, que els escritors valencians de tots els sigles han designat en el nom de valenciana, i no atre, la llengua per ells escrita i conreada, denominació que no es reduïx a una qüestió nominalista, sino que deriva d’una autoconsciència llingüística definida de fondes raïls històriques i socials. Les proves escrites de tan palmària unanimitat arrelen en la lliteratura del Sigle d’Or de nostres lletres (Fra Antoni Canals, Joanot Martorell, Lluís de Fenollet, Miquel Pereç, Bernardí Vallmanya…); i se proyecten fins als nostres dies, en coherència en allò que dins l’àmbit religiós, jurídic, administratiu o coloquial i popular (Sermons, Decrets, Capítuls, Ordenacions, Bandos, Pragmàtiques, Cartes de Població, Processos, Documents notarials) fan patent totes les manifestacions escrites de la nostra llengua.
4. Sociològica
El valencià és, com a llengua natural, una realitat viva, canviant i evolutiva; és dir, és, com a sistema, el producte d’una série orgànica d’evolucions concretes irreversibles, ocorregudes, per implícita voluntat dels seus parlants, a través de sa diacronia històrica. Esta série solidaria de solucions llingüístiques li otorga una fisonomia formal inconfundible que respon, en definitiva, a la cosmovisió, a la manera de ser, de pensar, de sentir i actuar del poble valencià, rebedor i creador de sa pròpia llengua. És llògic, per consegüent, que la reacció nativa o l’actitut llingüística, tan valorades com a signe d’identitat del parlant per Hoijer, Shuy o Fasold, queden contundentment reflectides en el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, on a les enquestes efectuades per M. Sanchis Guarner i Rodríguez Castellano, i front a l’atomisació denominativa d’atres àrees perifèriques, els parlants valencians denominen compactament “valencià” a son vehícul natural de comunicació.
Ademés que el llenguage és l’instrument en el qual l’home conforma el pensament, el sentiment, el voler i l’actuar; i que la llengua és un sistema de relacions entre el món finit dels sons i el món infinit de l’esperit i les vivències, és obvi que la llengua valenciana, com a “forma llingüística” concreta, fon i és el conducte insubstituible d’expressió secular de la vida del poble valencià.
5. Llingüística
La Llingüística contemporànea produïda a partir del Cours de Saussure, de base científica estructuralista, en qualsevol derivació (funcional, glossemàtica, transformacional, etc.) subralla el caràcter descriptiu, no normatiu, de la Gramàtica; de tal manera que la funció primordial del llingüiste consistix en l’estricta descripció de la “competència” del parlant, del sistema, en definitiva, que el parlant natiu d’una llengua natural juja ‘gramatical’ (per oposició ad aquell atre conjunt de formes llingüístiques que reputa ‘agramaticals’).
D’acort en estes directrius, la RACV estima presupost essencial de reflexió l’acceptació empírica d’una realitat llingüística específicament valenciana, entenent com a tal el sistema llingüístic que, en tota la riquea de sos elements formatius, se deriva de la descripció (observacional i objectiva) dels quatre estrats constituents de tota llengua natural, a saber: fonològic, morfològic, sintàctic i lèxic-semàntic; lo qual haurà d’entendre’s referit al còdic natiu del parlant valencià actual, no a un virtual còdic substitut (alié a la transmissió natural i a l’irreversible evolució de la llengua patrimonial), que constituiria una falsificació de la metodologia llingüística.
La codificació, puix, de la llengua valenciana actual no admet, des del sentit científic i des del sentit comú, atra solució que la que se fonamente en i conduïxca a la realitat llingüística valenciana. En tal sentit, i entre les normatives aplicables o aplicades al valencià (Nebot i Pérez, Fullana, Bases del 32, Bayarri, Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana), son les propostes per la Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV i assumides per esta les normes ortogràfiques que s’acomoden en forma més coherent a la realitat de hui, al hic et nunc de la llengua valenciana; i açò per les següents raons:
1) És una normativa dels valencians per a la llengua valenciana. 2) Està fonamentada en criteris fonètic-fonològics i funcionals, dins les possibilitats que oferix l’ortografia. 3) Respon a la realitat llingüística valenciana segons directrius descriptives i prescriptives; per tant, científiques.
Clar és que l’ortografia és simple image exterior de l’expressió fònica de la llengua; i que no afecta a sa substància lèxica i gramatical. La codificació idiomàtica com a fòrmula que comprenga integralment, des de la fidelitat a la tradició rebuda, la realitat no sols fònic-ortogràfica sino gramatical i lèxica de la llengua, exigix un compendi lèxic i gramatical fidels a la realitat sincrònica valenciana. També en tal sentit el Diccionari valencià-castellà i castellà-valencià de la RACV complix les exigències bàsiques de fidelitat a la llengua real, com les complixen, en les matisacions i propostes futures de la Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV, no poques gramàtiques valencianes ya existents, com ara les de Fullana, Guinot, Fontelles, Lanuza, García i atres, cenyides a la realitat evolutiva de la nostra llengua actual.
La RACV estima, en fi, acientífica aquella metodologia que, no partint de la realitat objectiva i sincrònica de la llengua, sino de l’apriorisme taxonòmic, anula de fet la realitat lèxic-gramatical, històrica i social del valencià; o que, a partir d’una suposta unanimitat epistemològica, invertix el modus operandi del quefer científic. Sols des del respecte a la substància històrica i actual de nostre idioma, a sos constituents patrimonials, podrà parlar-se d’una norma llingüística que siga l’espill on el poble valencià contemple l’image neta de la llengua de la qual és, al temps, hereu i creador.
1.- ANTECEDENTS
Les Corts Valencianes resolgueren el 17 de setembre de 1997, en funció de l’iniciativa presentada en el debat de política general, que el Consell Valencià de Cultura dictaminarà, en base a fonaments científics i històrics, respecte de les qüestions llingüístiques, i la Resolució, que diu: “Las Cortes Valencianas en función de la iniciativa presentada en el debate de Política General acuerdan que el Consell Valencià de Cultura, institución que forma parte de la Generalitat Valenciana y que por ley tiene atribuida la defensa y promoción de los valores linguísticos y culturales valencianos, dictamine, asentado tanto en fundamentos científicos como históricos, mediante los mecanismos que se ajusten a su naturaleza jurídica, respecto de las cuestiones lingüísticas“, fon comunicada al Consell Valencià de Cultura el mateix dia.
El Ple del Consell Valencià de Cultura, en sessions successives, adoptà els acorts pertinents per a establir el criteri i el método a seguir en l’elaboració d’un Dictamen que complirà l’encàrrec de les Corts Valencianes.
2.- COMPETÈNCIA DEL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA EN LA MATÈRIA
El Consell Valencià de Cultura naix de l’artícul 25 del nostre Estatut d’autonomia i les seues funcions, la seua composició i la seua organisació es fixen en la Llei 2/1985 de creació de l’Organisme.
El Consell Valencià de Cultura és l’institució consultiva i assessora de les institucions públiques de la Comunitat Valenciana en les matèries referents a la cultura valenciana d’acort en l’artícul tercer de la seua Llei de creació, i per tant pot assessorar les Corts Valencianes prèviament a la presa de decisions llegislatives. En particular, en el seu paràgraf segon l’artícul tercer de la mentada Llei fixa com a principi d’actuació del Consell Valencià de Cultura velar per la defensa i la promoció dels valors llingüístics culturals valencians. D’atra banda, segons l’artícul quint de la dita norma, el Consell Valencià de Cultura té com a funció, entre d’atres, “evacuar informes o dictàmens, realisar els estudis que 1i siguen solicitats per les Institucions publiques de la Generalitat Valenciana”.
En conseqüència, el Consell Valencià de Cultura està habilitat llegalment per a emetre el present dictamen.
3.- LES CONSULTES SOBRE LA MATÈRIA DEL DICTAMEN
El Ple del Consell Valencià de Cultura obri un periodo de recepció d’escrits i visites que es tancà el 28 de febrer de 1998, i una fase d’audiències a diverses institucions i entitats, convidades a comparéixer davant del Consell per mig d’una carta firmada pel President. Estes institucions i entitats eren invitades a elaborar un document escrit a mes de comparéixer en un dia concertat per declarar verbalment allò que consideraren oportú sobre la qüestió. Calia, puix, que el Consell Valencià de Cultura, a l’hora d’emetre el Dictamen, tinguera en conte el conjunt de les opinions i raonaments externs aixi rebuts, i calia igualment que en quedara constància publica. Es per això que el present Dictamen s’emet acompanyat d’un annex en 8 toms on figuren el conjunt de les opinions i els escrits aportats per les institucions i entitats rebudes en audiència, en les característiques descriptives d’estes institucions i entitats. Atés el volum d’esta documentació i a fi de facilitar-ne el coneixement i l’evaluació, se n’adjunta igualment un resum on figura també un extracte global de les comunicacions externes no demanades.
4.- EL DICTAMEN PRÒPIAMENT DIT
Fetes les consideracions preliminars precedents i consignats els antecedents de rigor, el Consell Valencià de Cultura dictamina allò que seguix:
Sobre la situació social del Valencià i el seu us
El valencià arribà a la seua esplendor lliterària màxima en el segle XV i part del XVI i inicià en els Ducs de Calàbria una paulatina castellanisació en els escrits, si be mantingué viva la seua presència en l’us quotidià. A finals del segle XIX, el moviment conegut com a Renaixença significà una lleu recuperació de l’utilisació de la llengua en els certàmens i en les publicacions lliteràries que es va prolongar durant les primeres décades de la nostra centúria. Hui, la situació del Valencià és certament paradoxal: quant a l’us cult i oficial, i a pesar de les insuficiències notòries en este camp, estem millor que no hem estat en els darrers segles, des del Decret de Nova Planta, si més no, a començaments del segle XVIII; en canvi, quant a l’us popular no pareix que assistim a cap classe de represa i continuem en una situació de desafecció llingüística, en un empobriment i una castellanisació de la parla quotidiana francament alarmants. Pero, és evident que una situació com esta no pot permanéixer estable molt de temps, de manera que o es aconseguix que el Valencià recupere el nivell d’us popular que mai no degué perdre o inclús la seua mera preservació deixarà de ser possible.
Per atra banda, l’any 1932 es firmaven les normes ortogràfiques dites de Castelló, seguides durant quaranta anys sense problemes pels lliterats valencians. Posteriorment, des dels anys setantes, esta normativa ha segut contestada per sectors culturals i polítics, encara que la majoria de la producció escrita en Valencià ha continuat redactant-se d’acort en aquelles normes primeres més o menys desenrollades.
També hem de dir que, a l’ampar de l’Estatut d’autonomia i de l’autogovern que l’Estatut ha fet possible, hem assistit anteriorment a una clara milloria en el nivell de consideració i de prestigi social del Valencià la qual cosa és una base favorable per a intentar en optimisme l’adreçament necessari de la nostra llengua, a hores d’ara tan malparada per l’abandó i la desídia. Desgraciadament, esta milloria es troba entrebancada pel conflicte esterilisador que es perpetua entre nosatres, especialment en la ciutat de Valéncia i la seua conurbació. Un conflicte sobre el nom, la naturalea i la normativa de la llengua pròpia dels valencians que n’impedix la salut i que acumula les dificultats en el procés de recuperació de la llengua que nos hauria d’identificar i d’unir com a valencians, en lloc de separar-nos.
Pero, l’esterilitat del conflicte supera l’àmbit d’allò que és estrictament llingüístic per a incidir negativament en la vertebració social del nostre poble. Perque si, parlant ara en general, és veritat que l’iniciativa individual i la competència, a tots els nivells, són components insubstituibles de la bona marcha d’una gran formació social qualsevol, també és igualment cert que cal a la vegada la base comuna d’uns referents colectius majoritàriament compartits, d’un fort sentiment de pertinença colectiva, d’una mínima solidaritat, perque aquella iniciativa individual i aquella competència puguen ser socialment productives i no degeneren en un clima social insolidari i destructiu. De fet si una comunitat política, com és ara la Comunitat Valenciana, vol alguna cosa mes que subsistir en el concert de les atres comunitats polítiques, si vol afirmar la seua personalitat diferenciada, si vol reeixir i si vol progressar, caldrà que la part millor dels seus components individuals i colectius desenrolle un ferm sentiment quotidianament operatiu de pertinença i llealtat comunitàries. Justament, una llengua pròpia de cultura, el Valencià en el nostre cas, viva en el carrer i en les institucions, reconeguda com a tal per la societat que té la sòrt de posseir-la, és un element de gran valor a l’hora de conformar eixe sentiment comunitari antesala d’un futur social de progrés.
Pero, ya ho hem dit adés: a hores d’ara, el Valencià, la nostra llengua, és normalment utilisada com un motiu de discòrdia entre valencians, en lloc de ser la característica comunitària desijable d’identificació i d’unió. S’ha de dir ací que l’identificació mecànica que sovint s’ha fet entre llengua i nació, per una part i l’atra, no ha ajudat gens a clarificar la qüestió i a assentar-la sobre les bases d’una mínima serenitat i racionalitat. Cal, puix, saber desactivar eixe conflicte socialment esterilisant, perque ademés, en el món que nos ha tocat viure, el món de la globalisació, dels mass media, i de l’escolarisació generalisada, una llengua de baix abast demogràfic, envoltada de llengües potents, com és la nostra, corre el gran perill de desaparéixer en poc temps si li afegim la dificultat gratuïta d’un conflicte greument pertorbador que es prolonga en el temps sense una perspectiva clara de solució.
En funció de tot lo que s’acaba d’argumentar, cal que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i siga aixina l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar-hi al consensos més amples possibles. Al final d’eixe camí guanyaria la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians.
Finalment, en l’esperit de la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià, i en la perspectiva d’enfortir la nostra autoestima com a valencians, d’afirmar i de potenciar la nostra personalitat diferenciada, ha arribat el moment de consensuar primer i aplicar en acabant les mides polítiques que cal prendre en urgència per a promoure l’us del valencià als mes diversos nivells, creant a tal fi, si calia, els fòrums polítics previs a on discutir evaluar de manera conjunta aquelles mides (les quals haurien de ser aprovades aplicades per les instàncies pertinents: Corts Valencianes, Eixecutiu, Diputacions Ajuntaments). Unes mides per a traure el Valencià de la situació marginal en que es troba en l’esfera publica, a fi de donar-li un futur possible i digne, conjurant així el perill verdader d’una desaparició imminent.
Les mides haurien de cobrir actuacions públiques com les que seguixen:
* Reforçament de l’ensenyança del Valencià i en Valencià en tots els nivells educatius.
* Programació essencialment en Valencià en la televisió i la ràdio públiques valencianes.
* Actitut eixemplar de l’Administració valenciana en l’us de la llengua tant pel que fa a les aparicions publiques dels responsables polítics, com a la resta de les actuacions oficials (publicacions, publicitat, documentació administrativa…).
* Política sistemàtica de promoció de l’us del Valencià en el comerç, en la publicitat en particular i en general en la vida econòmica.
* Igualment en l’indústria cultural: en el llibre, la prensa, el teatre, el cine i en general en el món audiovisual.
* Crida al món eclesiàstic per tal de que se sume en el seu àmbit a est impuls de valencianisació.
Per acabar tenim dos llengües oficials en la nostra Comunitat, el Valencià i el castellà. abdós realment usades pels ciutadans encara que siga d’una manera descompensada entre elles. Per sòrt, el castellà és una llengua tan estesa i potent internacionalment que podem tranquilament promoure més i més l’us del Valencià entre nosatres en la tranquilitat que al costat coneixem una segona llengua, també nostra, que nos facilita la comunicació internacional, sense haver de perdre així debades una part impagable de la nostra identitat com a poble diferenciat: la nostra llengua pròpia. Seria verdaderament una llàstima, pero també una dimissió llamentable, que per falta de diàlec, o d’advertiment, o encara per una modernitat mal entesa, deixarem passar l’ocasió de preservar la llengua que durant tants segles nos ha identificat com a valencians.
Sobre el nom, la naturalea i la codificació del Valencià
El nostre Estatut d’autonomia denomina “Valencià” a la llengua pròpia dels valencians, i per tant este terme ha de ser utilisat en el marc institucional, sense que tinga caràcter excloent. La mentada denominació “Valencià”, i també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma Valencià”, o atres, avalades per la tradició històrica valenciana, l’us popular, o la llegalitat vigent, no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica. Totes servixen per a designar la nostra llengua pròpia la qual compartix la condició d’idioma oficial en el castellà.
El Valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.
Les nomenades Normes de Castelló són un fet històric que constituïren i constituïxen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l’espirit de l’acort que les va fer possibles l’any 32 i entén que eixes normes han segut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativisació consolidada de la nostra llengua pròpia. Aquella és un patrimoni llingüístic a preservar i a enriquir per l’ent de referència normativa que es propon en l’apartat que seguix. L’ent es basarà en la tradició lexicogràfica i lliterària i en la realitat llingüística genuïna valenciana.
L’ent de referència normativa
El Consell Valencià de Cultura propon la creació d’un ent de referència normativa del valencià, per al qual propon les característiques següents:
I. Que tinga personalitat jurídica pròpia, en independència funcional pressupostària
II. Que tinga capacitat per a determinar la normativa en matèria llingüística, reconeguda per una Llei. Que les seues decisions en la matèria siguen vinculants per a les administracions publiques, el sistema educatiu, els mijos públics de comunicació, i atres entitats o òrguens de titularitat publica o que conten en finançament públic.
III. Que el número de membres de l’ent de referència normativa siga de 21, nomenats per periodos de 10 anys. Que les vacants que es puguen produir per renovació o atres motius es cobrixquen per votació interna.
IV. Que els membres inicials siguen elegits per les Corts Valencianes per una majoria de dos terços, i que almenys dos terços d’eixos membres siguen experts en Valencià en una acreditada competència científica i acadèmica, segons criteris d’evaluació objectiva, i que el restant, fins als 21 membres, siguen destacades personalitats de les lletres i de l’ensenyança en una competència llingüística i una producció reconegudes en el camp del Valencià.
V. L’ent podrà tindre relacions horisontals en les diverses entitats normatives de les atres llengües de l’Estat.
Pel fet que el present Dictamen complix un encàrrec de les mateixes Corts Valencianes, el Consell Valencià de Cultura sugerix a l’alta Institució que la nomenada Llei siga tramitada parlamentàriament per via d’urgència.
Consideració final
A l’ampar d’allò que es preveu en l’artícul 27.3 de la Llei 30/1992 de Regim Jurídic Procediment Administratiu Comú, es formulen els vots particulars que seguixen, formulats en cada cas pels Consellers que els signen, per a que siguen incorporats al present Dictamen.
Valéncia, 13 de juliol de 1998