Informe sobre la Llengua de RTVV

Des de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana creem necessari, en estos moments, recordar l’informe que sobre la llengua de la RTVV realisà en 1990 esta Secció, junt en la Secció de Filologia i Cursos de Lo Rat Penat.

Seguim pensant, com ya manifestàrem fa vora 24 anys, que una televisió valenciana és fonamental per a la recuperació i normalisació de la llengua, i seguim denunciant, com ya férem en aquell informe, la manipulació que de la llengua valenciana s’ha fet en RTVV. Aquell informe conegué vàries edicions i fon remés a Canal 9, pero sense cap d’èxit.

Les nostres veus no foren escoltades. No es tingué en conte l’opinió llingüística d’institucions centenàries com esta Real Acadèmia, dedicada a l’estudi i la normativisació del valencià, des de que en 1915 fon creada per la Diputació de Valéncia i que rebé l’encàrrec de redactar una gramàtica de la llengua valenciana, cosa que feu eixe mateix any el filòlec Lluís Fullana. Tampoc es tingué en conte el treball d’una atra centenària entitat com Lo Rat Penat, dedicada durant molts anys -alguns molt difícils- a l’ensenyança del valencià.

Ara constatem que el fracàs de Canal 9 no es deu únicament a una mala gestió econòmica, sino a l’utilisació d’un model de llengua que no reflectix la realitat llingüística valenciana, no respecta les formes genuïnes valencianes i que és, com ya díem en 1990: “un llenguage afectat, sense naturalitat, coent, que no es sent com a propi i en el qual no s’identifiquen els valencians”. Desgraciadament els anys nos donen la raó. Desigem una ràdio i televisió valenciana pública, digna i viable econòmicament, que ajude a la vertebració del nostre territori i que colabore en la recuperació i difusió de les nostres senyes d’identitat, de la nostra cultura i, sobretot, de la nostra llengua valenciana; per això aquell informe que la RACV i Lo Rat Penat elaboraren en 1990 torna a estar d’actualitat i l’oferim, de nou, per a que es tinga en conte en la futura ràdio i televisió valenciana que tant necessitem i que ha d’utilisar més el valencià, pero sense els catalanismes lèxics, morfològics, sintàctics i fonètics que en l’informe es denuncien i que tant de rebuig i estranyea causen als valencians, danyant greument l’identitat de l’idioma propi.

Valéncia, novembre de 2013

Text original del Informe de la llengua de RTVV de març de 1990

El present informe és l’extracte d’un material molt més extens elaborat pel colectiu de llingüistes i filòlecs que dirigixen les seccions de Filologia i Cursos de Lo Rat Penat i són membres de la Secció de Llengua i Lliteratura de l’Acadèmia de Cultura Valenciana.

La seua finalitat és denunciar públicament la manipulació que s’està realisant de la llengua valenciana des de la R.T.V.V. i l’excessiva utilisació del castellà en T.V.V., un mig que considerem si no exclusiu sí fonamental per a la recuperació i normalisació de la llengua.

A pesar de l’esforç que des de l’ent s’ha realisat per a acostar el model llingüístic a la llengua parlada, s’ha caigut en els defectes que es volien evitar: un llenguage afectat, sense naturalitat, coent, que no es sent com a propi i en el qual no s’identifiquen els valencians.

L’informe arreplega alguns dels casos més cridaners, observats fins ara, de la manipulació llingüística a la qual ha segut somés el valencià. Estos eixemples han segut classificats en distints apartats: lèxic, morfològic, sintàctic i fonètic. L’aspecte ortogràfic no ha segut considerat ací perque la ràdio i la televisió són dos mijos fonamentalment orals. I, d’una atra banda, en T.V.V., quan s’utilisa text escrit, l’ortografia que es seguix és notòriament diferent a la de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Les divergències a nivell d’escritura, a més, ya foren tractades en el seu moment en l’Ortografia Valenciana i en la Documentació formal de l’ortografia valenciana (publicacions de la Secció de Llengua i Lliteratura de l’Acadèmia de Cultura Valenciana).

Valéncia, març de 1990

El vocabulari utilisat en la Ràdio i Televisió Valencianes resulta estrany i afectat per la gran cantitat de catalanismes lèxics, creant inclús a voltes algun problema de comprensió.

Hem de destacar dins del vocabulari dos grups principals, dels quals només oferirem una chicoteta mostra pero significativa.

1.- Paraules valencianes clàssiques, en etimologia correcta i corrents en la parla valenciana quotidiana són substituïdes per catalanismes i a voltes per arcaismes innecessaris que curiosament estan vius en català. Ací tenim uns quants eixemples:

2.- La forta pressió del castellà ha fet que s’introduïxquen uns castellanismes inacceptables en valencià desplaçant les formes valencianes. Estos castellanismes s’han substituït en R.T.V.V. per formes catalanes i no per les originàries i autèntiques valencianes hui oblidades i desconegudes per la majoria dels valencians. Uns eixemples són:

3.- També podem trobar una quantitat considerable de castellanismes i barbarismes inacceptables en un valencià correcte com ara:

El nivell morfològic (per a entendre-nos, l’aspecte que fa referència a les terminacions i les «formes» de les paraules: la flexió, la conjugació…) és possiblement, en RTVV, el terreny més normalisat de tots (que està en un llenguage més «normal»), el més respectat cara a la llengua parlada, el més «valencià». Possiblement perque, junt al lexico-semàntic, és el que més «es nota». No obstant, encara s’observa greus alteracions dels sistema morfològic autòcton -de la llengua valenciana-. Vejam els casos més destacats:

Davant dels verps escomençats per consonant, els pronoms dèbils me, te, se, lo, nos, los i el partitiu ne poden presentar-se també en ses respectives formes denominades «invertides», que són, respectivament, em, et, es, el, ens (esta ya manco habitual), els i en. Totes les formes expostes són correctes, i depén de la zona de la parla (l’Horta de Valéncia, la Marina, el Maestrat…) més que de l’escomençament consonàntic del verp per a utilisar unes (les plenes) o les atres (les invertides). Pero l’ent de RTVV ha regularisat i normalisat la forma invertida d’estos pronoms d’una manera sistemàtica quan el verp escomença per consonant, coincidint este us -¡quina coincidència!- en el que determina la normativa catalana: ens diuen, em conec, et prenc, es separa, en comprarem… Estes formes són correntíssimes en algunes comarques valencianes, pero molt estranyes en unes atres.

Els adjectius possessius tenen dos formes: perifràstiques o tòniques (el meu, el teu…) i simples o àtones (mon, ton…).

Les dos són correctes i també depén l’us d’unes o les atres de la comarca. En general, les formes àtones davant de parentius (mon pare, ma tia) o de certs substantius (ma casa) es donen de forma regular en tot el territori valencià; pero el restant presenta vacilacions segons la zona. La normativa catalana -i no comprenem exactament per qué- preferix casi exclusivament les formes perifràstiques, relegant les àtones -clàssiques, correctíssimes i vivíssimes-. També RTVV presenta esta preferència.

Hi ha una forma d’artícul neutre que és l’única que es pot trobar viva per les terres valencianes (i no per castellanisme); és també la forma tradicional, clàssica, lliterària… i sintàcticament necessària per a evitar confusions. Esta forma, és lo.

Pero RTVV, coincidint en la normativa catalana, ha preferit la norma arcaica i morta el, resultant aixina expressions absolutament estranyes, forçades i gens naturals:

• Sé molt be el que faç (lo que faç).
• Dis-me el que penses (lo que penses).
• Defén el teu (lo teu).
• És el més interessant del que he oït (lo més interessant de lo que he oït).

L’artícul és un actualisador que, com a tal, en uns casos ve exigit pel substantiu i en uns atres no. En el cas que nos ocupa, per regla general utilisem artícul quan el dia està pròxim o be necessitem concretar-lo o be el referent està implícit per evident: Joan ve el dilluns (que ve/que yo me’n vaig); el bateig el férem el divendres (passat/dia vintitrés/anterior a la riuada). Quan es tracta d’accions que es repetixen els mateixos dies, a voltes no utilisem l’artícul (El mercat és dijous; yo vindré dissabtes) i els substantius són plurals. Pero generalment els utilisem en artícul el qual, en eixos casos, equival a «cada, tots» (El mercat és els dijous; yo vindré els dissabtes). Pero no posem artícul quan no necessitem de cap de referent (Corpus és dijous; Cap d’Any cau dilluns).

RTVV ha preferit suprimir «a la catalana» i de manera sistemàtica l’artícul davant dels dies de la semana.

Est és un «hàbit llingüístic» que no existix en valencià. Als valenciaparlants nos resulta malsonant i despectiu com en els casos femenins (La Maria, La Pepa, La Tonica) o en els casos masculins (El Toni, El Pere, L’Enric). En valencià estes construccions resulten terriblement vulgars o coentes. Ara be, com en Catalunya pareix ser que este us és normal, l’ent de RTVV ha considerat pertinent normalisar-lo en el seu «valencià».

(Sempre citant els més greus o els més corrents en RTVV).

1. La reducció del diftonc ei a i: ixos (eixos), dixa (deixa).
2. El gerundi mal construït: correguent (corrent), coneguent (coneixent), diguent (dient), etc.
3. L’us del pronom dèbil de tercera persona (se) en conte dels de la primera (nos) o de la segona (vos): mengem-se això (mengem-nos), ¿vosatres se quedeu? (vos quedeu).
4. Elisió del partitiu ne en els verps reflexius de moviment: m’escape (me n’escape), es doblega (se’n doblega), te tornes (te’n tornes).

1. Els verps derivats de «pondre» (més etimològics, populars i clàssics) i tota la seua flexió són substituïts coentament pels derivats respectius en «posar»: suposar (supondre), supose (suponc), proposen (proponen), presuposades (presupostes), exposarem (expondrem), disposat (dispost)… Suponem que a estes altures no cal dir en quina normativa coincidix la normalisació d’estes formes.
2. Els substantius acabats en -iste (masculí), -ista (femení) els fan com el castellà i el català, o siga, sense fer la distinció de gènero tan característicament valenciana (quan no la fem o és per catalanisme o és per castellanisme). Aixina, en RTVV es diu: dentista, economista, socialista… sense distinguir si són hòmens o dònes.
3. Les terminacions -ea de substantius abstractes a voltes es pronuncien (en el nostre territori) «a la catalana» (naturalesa, tendresa, bellesa, vellesa, estupidesa…: en la s sonora com la de «casa» o «posar»), unes atres voltes es pronuncien «a la castellana» (naturaleça, tendreça, belleça, velleça, estupideça…: en la s sorda com la de «passar» o «cendra», pero la cosa més normal en valencià és fer estos substantius en -ea sense s, com ya feen els nostres clàssics: naturalea, tendrea, bellea, vellea, estupidea. Ara be, RTVV ha optat per les formes catalanes (en valencià, arcaismes), en s sonora.
4. Substitució del pronom exclamatiu quin per que davant de substantiu. Estos casos «a la castellana» (llengua en la que estos dos pronoms confluïxen en una única forma: que són incorrectes en valencià. Davant de substantiu s’utilisa el pronom quin (i la seua flexió), pero davant d’adjectiu fem us de que. Aixina, diem: ¿quina pressa té?, ¡quin coche més gran!, ¡quins animals tan salvages!, ¡quines cares porteu!… i no els castellanismes corresponents que poden sentir-se en RTVV: ¿qué pressa té?, ¡qué coche més gran!, ¡qué animals tan salvages!, ¡qué cares porteu!

Hi ha més, un fum de paraules classificables en diversos grups que en català sonaran molt be, pero en valencià resulten d’una coentor que cau en la ridiculea (seguim sense comprendre l’obsessió d’alguns per fer difícil, incomprensible, artificial, coenta i gens natural la llengua):

1. Terminacions impopulars en -e: torpede, quadre, metre, litre… No totes les paraules acabades en -o són castellanismes.
2. Terminacions en -cle per a paraules que el valencià les fa en -cul: cercle, vehicle, espectacle… Els valencians fem en -cle aquelles paraules que nos han arribat via popular (muscle) i en -cul les que nos han vingut per via culta (artícul). RTVV preferix dir-les en coincidència en el català.
3. Les terminacions d’adjectiu d’ètim llatí -EUS han donat en valencià -eu. Pareix ser que en català han donat -i, conseqüentment, en RTVV també. Per això ens els seus programes podem sentir formes com: soterrani, mediterrani, erroni… en lloc de les valencianes… subterràneu, mediterràneu, erròneu…
4. De tots és sabut que un dels criteris dels gramàtics catalans per a normativisar la seua llengua és procurar que es semble lo manco possible al castellà (això és científic, ¿no?).

Per això els neologismes acabats en -is els fan en -i -aixina ya és diferent: crisi, anàlisi, sintaxi… Unes atres les fan acabar en -us: Pius, ritus, tipus… Per això l’ent de RTVV ha adoptat estes formes i no les valencianes, normals i correctes.

Unes atres voltes, el català -i en ell RTVV- recorre a formes que en valencià són autèntics arcaismes: títol (títul), lleial (lleal), reial (real), sigut (segut), esport (deport)…

S’observa un esme especial en la supressió de la preposició a davant de l’objecte directe, aplicable tant a la televisió com a la ràdio i als doblages. En este cas, com en els atres, el registre neutre que tenen els mijos audiovisuals no està tret de la norma -comú denominador- dels parlants valencians, ya que en la llengua oral sí que existix l’us dels objectes directes precedits per la preposició a.

No volem pensar que siga un dels molts galicismes introduïts en el català per Pompeu Fabra i en acabant en el valencià pels seus escolans.

La prova de la correcció en l’us de la preposició a davant dels objectes directes es basa en:

• l’us actual generalisat.
• les gramàtiques que es diuen valencianes o de «normativa valenciana». En elles s’inclouen diversos casos a on s’admet. Per eixemple: Joan em crida a mi. He sentit a tots.
• l’us dels clàssics valencians. Els eixemples, abundants i antics, estan en els llibres i el que vullga que els busque.

Per si no n’hi havia prou, la preposició a és necessària en casos com:

No guanyes res cridant Pere.

¿Quina cosa es vol dir ací?, ¿que el fet de «cridar PERE» és irrellevant o que «cridar a Pere» no servirà per a res?… Evidentment, que l’ambigüitat l’hauria d’eliminar el context, o el que parla o escriu, pero l’eixemple està ahí.

Un valenciaparlant, en el primer cas, diria:

No guanyes res cridant Pere

i, en el segon cas:

No guanyes res cridant a Pere.

El despropòsit i la «ruquea» aplega a suprimir -en RTVV- la preposició a en objectes indirectes -a on és preceptiva i necessària-. Estos són alguns casos:

«Ara sé per qué els diners no preocupen els artistes».
«…, pero això no hauria de preocupar un home com vosté».
«Ell no manava ningú».

Un valenciaparlant dirà unes atres barbaritats, pero en casos com estos no s’equivocaria mai.

Un atre dels casos més cridaners és l’us de les preposicions per i per a. Un valenciaparlant distinguix sense dificultats una oració casual d’una atra de finalitat:

per ……… causa, agent
per a……. finalitat

La causa i la finalitat que es vol expressar en la preposició per quan es tracta d’oracions subordinades en verps d’acció voluntària, està en contra de l’us del valencià actual. L’eixemple que es posa sempre:

He vingut per vore’t.

indica, en sentit estricte, causa. Si volem expressar finalitat, usarem per a:

He vingut per a vore’t.

Més clar:

No menge per no fer-me gros (causa: ¿per qué?)
No menge per a no fer-me gros (finalitat: ¿per a qué?)

Com sempre, quan un model és deprés, s’erra, perque no respon a la consciència pròpia del parlant -si s’és, clar està-. Estos són els eixemples:

«… vi per els convidats» (… vi per als convidats)
«deixe’m uns hòmens per buscar-lo» (Deixe’m uns hòmens per a buscar-lo)

En este segon cas, pijor encara, perque la causa de «deixar-li uns hòmens» no és «buscar-lo»… «buscar-lo» és, sense cap de dubte, la finalitat.

En un atre lloc ya es parla de l’us de la preposició inventada amb en subtitució de la valenciana clàssica, viva i actual en, quan significa companyia o instrument. Pero hi ha uns atres casos en RTVV -que es produïxen, evidentment a causa de l’ignorància-, en els quals la preposició amb s’usa també substituint a en quan expressa lloc (us perfectament normatiu i lícit); i, aixina nos trobem en frases tan ridícules com:

«… S’ha quedat amb l’herba» (… S’ha quedat en l’herba).
«.. 2 a 0 amb el marcador» (2 a 0 en el marcador).
«… acurtar distàncies amb el marcador» (… acurtar distàncies en el marcador).

N’hi ha locutors que pronuncien tancades certes vocals que qualsevol valenciaparlant no dubtaria en pronunciar obertes, perque, entre atres coses, no oferix cap dubte. Vejam uns eixemples:

Les paraules ‘obres’ i ‘transports’, en el context «Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports», pronunciades [óbɾes] i [tɾanspóɾt], és dir, tancant la ‘o’.

Les paraules ‘això’ i ‘bo’, pronunciades [aјʃɔó] i [bó], respectivament.

En ocasions hem oït pronunciar sordes certes consonants sonores, i a l’inversa:

mege pronunciat [méʧe] (sorda per sonora)
destrossar pronunciat [destɾozár] (sonora per sorda)

Hi ha una clara tendència a no pronunciar esta consonant en posició final de paraula, quan la realitat és que la major part dels valencians la pronuncien i, per tant, en un «estàndart» valencià no deuria evitar-se esta pronunciació. Hem de senyalar que el català no pronuncia eixa ‘t’ final. A continuació posem uns eixemples:

Pronuncien sempre esta terminació quan deurien de saber que la caiguda de la -d- intervocàlica és general en tot el territori valencià. Vejam uns eixemples:

La pronunciació d’esta terminació li conferix al valencià una afectació inusual, a més de coincidir en la forma de pronunciar catalana.

Certes paraules com eixecució, eixèrcit i eixercici, són escrites obviant la ‘i’ que precedix a la ‘x’, i així són també pronunciades:

quan en valencià estes paraules han evolucionat clarament cap a les formes que hem citat ans (eixecució, eixèrcit, etc.)

A l’hora de pronunciar paraules com ‘lleixiu’ hem pogut comprovar la confusió entre el sò palatal fricatiu sort i el palatal africat sort, pronunciant:

‘llechiu’ [ʝ̞eʧíu] o ‘lleichiu’ [ʝ̞eiʧíu]

Fan el seu esforç per tal de pronunciar fricativa la prepalatal africada sonora, quan en valencià només n’hi ha un fonema prepalatal sonor, el qual té una articulació africada. El fonema d’articulació fricativa tan sols apareix pronunciat de manera inconscient en aquelles paraules que acabades en ‘x’ van seguides per unes atres que escomencen en vocal o consonant sonora.

viage [viáʧe] (articulació africada) / [viáʣe] (articulació fricativa)

Ya per a acabar, a soles fer una chicoteta referència a un atre aspecte molt greu i que està a cavall entre la morfologia i la fonètica. Es tracta de l’us dels plurals «a la catalana». Així:

En açò posem punt final ad este intent de cridar l’atenció dels responsables de l’ent de R.T.V.V. en pro d’una llengua més digna, en la qual s’identifique totalment l’usuari televident de qualsevol comarca, en definitiva en pro de la llengua valenciana. Esperem en açò contribuir a conseguir que la R.T.V.V. siga de bona veritat valenciana, siga de bona veritat dels valencians, i no d’uns quants periodistes i professionals d’estos dos mijos de comunicació.