Valéncia, 27 de Giner de 2018
Paraules del Director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV En Voro López, en l’Universitat de Valéncia el 27 de giner de 2018, prèvies a la Conferència en motiu del Centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat de Valéncia, pronunciada per Fr. J. Benjamín Agulló Pascual, O.F.M. Acadèmic de Número de la RACV
Bon dia de vesprada.
El Pare Fullana publicà en 1914 les Normes Ortogràfiques, treball que Lo Rat Penat li encomanà.
En 1915 la Diputació Provincial de Valéncia creà el Centre de Cultura Valenciana (hui RACV) i este lo primer que feu fon encomanar al filòlec Lluís Fullana la redacció de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana, la primera gramàtica valenciana, que es publicà eixe mateix any. A l’any següent 1916 el decà del Centre de Cultura Valenciana Martínez Aloy i Llorente Falcó visiten al Rector de l’Universitat Lliterària Rafael Pastor i soliciten la creació d’una càtedra de llengua valenciana. Açò evidencia que el Centre de Cultura Valenciana, sent de cultura, tenia des dels orígens un especial interés en la llengua valenciana, en la seua identitat, en la seua dignificació, didàctica i difusió.
En 1918 escomencen les classes en esta Casa a les que acodixen reconeguts intelectuals del moment. El prestigi del pare Fullana com a filòlec era inqüestionable, tant que per un Real Decret de 1926 se nomena acadèmic a Fullana en la RAE. El decret, tot s’ha de dir, era ambigu pel seu caràcter polític, i si en la seua part expositiva parla del valencià com a variant del català, en la seua part dispositiva introduïx el terme “lengua valenciana”, aixina es diu en l’artícul I:
“Dos [académicos] para la lengua catalana. Uno para la lengua valenciana. Uno para la mallorquina. Dos para la gallega. Dos para la vascuence.”
¿Vol dir açò que no existien desacorts ortogràfics i gramaticals en 1918 quan el pare Fullana es fa càrrec de la càtedra de la llengua valenciana?. En honor a la veritat s’ha de dir que sí existien; la Societat Castellonenca de Cultura i Joventut Valencianista adoptaren les normes catalanes en quant estes veren la llum en 1913. Dos mesos més tart, el secretari de Lo Rat Penat, Jacint Mª Mustieles, fundador i secretari general de Joventut Valencianista, organisava reunions en l’entitat per a parlar sobre les normes catalanes i la seua possible acceptació. Pero ahí quedà la cosa, perque en 1914 Lo Rat Penat encomanà una ortografia a Fullana com havem dit adés. El Pare Fullana com a filòlec encapçalava una bona colla d’intelectuals i institucions del moment favorables a una normativa ortogràfica i gramatical valenciana com Martínez i Martínez, Francesc Badenes i Dalmau, Lluís Cebrián Mezquita, Faustí Barberà, Martínez Aloy, Llorente Falcó, Mateu i Llopis i un llarc etcétera que eclipsaren als pocs oponents.
El cas valencià no era un cas a banda.També existiren desacorts en el sigle XX sobre l’ortografia i identitat del gallec, l’occità o el català. En Galícia encara hi ha lusistes que han creat una Academia Galega da Lingua Portuguesa. En Catalunya, contra les normes de l’Institut d’Estudis Catalans de 1913, es creà en 1915 la Acadèmia de la Llengua Catalana que elaborà una ortografia seguida pels Jocs Florals de Barcelona fins a 1934. Per una atra banda, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, seguia la Ortografía de la lengua catalana de 1884, mantenguda fins a 1931 pel convenciment de Ramon Miquel i Planas entre uns atres. Pero totes estes desavenències anaren superant-se en el temps i si hui es mantenen són residuals.
I ací ve la qüestió que tots hui nos hem de fer.
Si fa cent anys el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, la Diputació de Valéncia, l’Universitat, la Facultat de Filologia, inclús l’Ajuntament de Valéncia, que envià al ministre d’Instrucció Pública un telegrama adherint-se a la petició del Centre de Cultura Valenciana, tots junts, reclamaven una càtedra de llengua valenciana i l’ortografia i la gramàtica del Pare Fullana només tenia un oposició testimonial i minoritària. ¿Qué ha passat en vora cent anys per a que hui la situació siga completament la contrària i regne la discòrdia entre les institucions culturals, públiques i acadèmiques que abans estaven d’acort?
La resposta està precisament en la contestació que l’acadèmic valencià de la RAE José Alemany Bolufer fa al discurs d’ingrés en la RAE del pare Fullana en 1928. Diu Bolufer en 1928:
“hay cierta tendencia patrocinada (subralle el terme patrocinada) […] por algunos que no quieren reconocer la independencia del valenciano y lo incluyen en la misma denominación de la lengua propia de ellos (subralle lo de ellos)”. Sobre esta tendència denominada per Bolufer com “…tendencia destructora de la unidad” diu: “Y he de advertir, y lo digo en honor a Valencia, que este movimiento no ha nacido espontáneo en ella; procede en sus orígenes de fuera, de un extremo; no es castizo, no creo yo que haya nacido de las raices de la raza valenciana; ha nacido de la imitación; y toda imitación que se adopte para oponerse a una tendencia castiza y secular, para mí es mala”.
Ahí està la raïl del problema, nos ho diu un acadèmic valencià de la RAE en 1928. Digam-ho hui de manera clara i sense por, com est acadèmic de la RAE ho dia, perque és una evidència.
El moviment d’unificació llingüística i cultural en Catalunya no ha naixcut espontàneu en Valéncia, és una tendència patrocinada, procedix en els seus origens de fòra, no és castiç, no té raïls valencianes. Encara estem a temps de reprendre els principis de Fullana i en ells la concòrdia entre les institucions acadèmiques, polítiques, socials i culturals valencianes.
Acabe fent meues les paraules que pronuncia Bolufer en la RAE en 1928:
“….creo que no debemos callar los valencianos, sino protestar, con todos los respetos debidos, de la tendencia y manera de discurrir de algunos escritores que niegan la existencia de nuestra lengua y de sus manifestaciones, atribuyendo a la suya como propio de ésta lo que no le pertenece por ser de aquélla.”
Moltes gràcies per la seua atenció.
Fr. J. Benjamín Agulló Pascual, O.F.M.
Acadèmic de Número de la RACV
Enguany, el dia 29 d’este més, despusdemà, se complix el Centenari de la primera Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat de Valéncia. Càtedra que promogué el Centre de Cultura Valenciana, hui Real Acadèmia, i que ocupà des del primer moment el franciscà Pare Lluís Fullana Mira. Pero, ans de res, direm alguna cosa de la personalitat del Pare Fullana, per als que no el coneguen massa.
¿Quí era? Un flare franciscà, naixcut en Benimarfull, poble agrícola llavors, de la província d’Alacant, en el Comtat de Cocentaina. Naixqué el 5 de giner de 1871. Se diu d’ell que, de jovenet, tenia una gran afició a l’estudi de les llengües, particularment el francés. Lo ben cert és que abans de cantar missa (1896) està de professor de francés en el colege dels franciscans d’Ontinyent, acabat d’inaugurar (1894). Pel temps de quinze anys donà classes de francés el pare Fullana en Ontinyent. Coneixia també, a la perfecció, el llatí, el grec, l’hebreu, l’italià, l’anglés, l’alemà i algun dialecte aràbic.
Com a curiositat direm que l’any 1914 era confessor de la Reina Na Maria Cristina i acompanyà al Príncip de Saboya a França, com a intérpret del francés.
Tenim correspondència del pare Fullana en el canonge mallorquí mossén Alcover des de 1903. En dita correspondència tracten de temes de filologia valenciana i del famós diccionari Català-Valencià-Balear. El pare Fullana li envia a mossén Alcover molts treballs seus de filologia valenciana i milers de cèdules, de la parla dels pobles de la regió valenciana, per al diccionari que duen entre mans.
La primera actuació pública del pare Fullana, en lo referent a la llengua valenciana, data de 1906. Dit any participà en el Congrés Internacional de Llengua Catalana, celebrat en Barcelona, representant a Valéncia, en companyia d’En Teodor Llorente Olivares. En este congrés va llegir el seu treball “Ullada general a la morfologia catalana”, que fon premiat i despertà gran interés entre els congressistes, i es publicà posteriorment en Valéncia, canviant lo de “morfologia catalana” per “morfologia valenciana”, puix que, segons ell mateix explica, el dir “llengua catalana”, “morfologia catalana”, etc., fon un acort dels congressistes catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos, per allò de no fer-ho llarc i agradar als comerciants catalans que el sufragaren..
És curiós observar que, en un Congrés Internacional en el qual hi havien 3.000 inscrits, Valéncia estiguera representada pel “Patriarca de les lletres valencianes”, En Teodor Llorente Olivares, en frase del seu fill, i per un humil flare franciscà, qui fon el que tingué una ponència important per part de Valéncia.
Creix el prestigi de Fullana, en Valéncia i en Catalunya. Se relaciona cordial i científicament en totes les personalitats de la Renaixença, que conten en ell en els seus círculs d’estudi, taules redones i tertúlies culturals. El nom del pare Fullana es fa familiar en els ambients culturals de Valéncia, particularment en Lo Rat Penat, que el nomena Soci de Mèrit i li premia els seus treballs, en els Jocs Florals de 1906, 1907, 1908, 1909, 1911, 1912, 1916 i 19241). Entre estos premis, s’ha de destacar el de 1909 al tema “Estudi de Filologia Valenciana”, pel qual Fullana adquirix fama de FILÒLEC VALENCIÀ.
Per això, l’any 1914, a l’hora de voler unificar l’ortografia valenciana, Lo Rat Penat, sent President el Baró d’Alcanalí en Josep Ruiz de Lihory, no trobarà una atra persona més indicada per a redactar un “Proyecte de normes ortogràfiques” que el ya acreditat pare Lluís Fullana. I, l’any 1915, quan el Centre de Cultura Valenciana sent la necessitat d’una Gramàtica Valenciana i d’un Vocabulari Valencià, aixina com una Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat de Valéncia, pensarà necessàriament en Lluís Fullana, com direm seguidament.
Lo que m’agradaria que quedara ben clar és que l’interés principal que va tindre el Centre de Cultura Valenciana, en els quinze primers anys de sa existència, fon el conreu de la Llengua Valenciana servint-se del pare Lluís Fullana Mira, el millor valencianiste que hi havia en son temps.
Com havem dit adés, la missió principal del Centre de Cultura Valenciana es concretava en favorir la cultura i principalment la llengua valenciana. Per a complir l’última finalitat res millor que facilitar l’ensenyança de la llengua, en un centre acreditat i per un acreditat professor. Se pensa, naturalment en el millor centre docent de Valéncia, que és la seua Universitat, i en el millor professor, que era indiscutiblement, el pare Lluís Fullana.
En l’acta de la sessió del Centre de Cultura Valenciana celebrada el día 27 de juny de 1916 hi ha la següent constància:
“A propuesta del Sr. D. Teodoro Llorente se acuerda crear una Cátedra de Lengua y Literatura Valenciana y rogar al R. P. Fullana que acepte la regencia de la misma con la modesta retribución que el Centro de Cultura señalará no en atención a los méritos del regente sino en relación con los limitados recursos del Centro. Y como complemento de este acuerdo se determina que el mismo señor Llorente practique las gestiones apropiadas cerca del Ilmo. Sr. Rector de la Universidad para que ceda local donde puedan darse las referidas enseñanzas”.
Se fan gestions en l’Ajuntament de Valéncia. Se dirigixen escrits al Rector de l’Universitat i al Ministre d’Instrucció pública de Madrit. Se feu resò d’estes peticions en la prensa de Valéncia i vàries entitats.
El resultat de les múltiples gestions fetes és l’escrit del Rector de l’Universitat al Director-Decà del Centre de Cultura Valenciana del 19 de decembre de 1917:
“Haciendo uso de las atribuciones que las RR .OO. de 27 de julio de 1911 y de 4 de enero de 1912 me conceden, tengo el honor de poner a disposición del Centro que V.E. tan merecida y dignamente dirige, el aula nº 7 de esta Universidad, con el fin de que, realizando los deseos expuestos por V.E. en la instancia presentada el día 20 de noviembre último en este Rectorado, desempeñe el R. P. Fullana la Cátedra de Lengua Valenciana, a la hora que tenga a bien señalar el Decano de la Facultad de Filosofía y Letras.- En nombre propio y en el de la Facultad, cuyo informe favorable he tenido en cuenta, me complazco vivamente en comunicarlo a V.E. y en ofrecerle la cooperación más entusiasta y decidida, a los fines de Cultura que ese Centro persigue.- Dios guarde a V.E. muchos años.- Valencia 19 de diciembre de 1917.- El Rector.- Rafael Pastor.- Excmo. Sr. Director-Decano del Centro de Cultura Valenciana”.
Complits els tràmits de rigor, el 29 de giner de 1918 s’inaugurà la Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat de Valéncia. De l’acte inaugural fa memòria el Almanaque Las Provincias:
“El día 29 [Enero], se verificó en nuestra Universidad Literaria la apertura de la Cátedra de lengua valenciana, a cargo del reverendo P. Luis Fullana, creada por el Centro de Cultura Valenciana. El ilustre filólogo acudió a la Universidad acompañado por una comisión del mencionado Centro, y fue recibido por el rector de la Universidad y por una comisión de la Facultad de Filosofía y Letras. Hechas las presentaciones de rúbrica, el P. Fullana dio su primera lección en el aula número 7, asistiendo a la primera clase el señor rector, gran número de catedráticos y alumnos”2).
Hem de resaltar alguns detalls d’esta notícia de la prensa local:
Se donaven les classes tots els dimarts i els divendres, a les sis i mija de la vesprada, i era lliure i pública l’assistència.
En els dèu anys de docència del pare Fullana en L’Universitat de Valéncia, des de la fundació de la càtedra fins a que la suprimira el Govern de la Dictadura de 1928, foren molts els alumnes que s’ aprofitaren de les seues doctes lliçons i de sa eixemplaritat religiosa. Un d’ aquells alumnes recordava al pare Fullana, en respecte, agraïment i veneració. Repetim, en satisfacció, perque ve al cas, lo que nos escrivia en carta personal, el llavors ilustríssim catedràtic emèrit de Paleografia i Diplomàtica de l’Universitat de Barcelona, en Felip Mateu i Llopis:
“Me pregunta usted concretamente mi parecer sobre la significación del padre Fullana como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática popular; porque el P. Fullana era un gramático docente. Yo asistía a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones ni ensoberbecidas posiciones doctrinales, sino de hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, Y que trató de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en esta”.
Sobre la competència del magisteri del pare Fullana, és molt eloqüent el fet que al restablir-se les classes de valencià en l’Universitat de Valéncia, l’any 1929, se pensara en ell per a regentar dita càtedra, encara que no aplegà a ocupar-la, perque ya vivia en Madrit per ser Acadèmic de la Real Academia Española, entre unes atres raons .
Per una atra banda, el Directori del Centre de Cultura Valenciana, en la sessió del dia 7 de juny de 1918 prenia l’acort de mostrar la seua satisfacció al pare Fullana encarregant un retrat seu, a l’oli, al pintor Enrique Ginesta. Diu aixina l’acta:
“También dio cuenta el Director-Decano de haber terminado el curso de Gramática Valenciana con una sesión solemne en el aula de la Universidad, en cuyo acto patentizose la gratitud que experimentaban todos los concurrentes hacia el R. P. Luis Fullana por haber desempeñado con perseverancia y éxito tan interesante cátedra. El Director acordó que se haga pintar un retrato al óleo del insigne maestro en testimonio de gratitud”.
En l’acta de la sessió de la Junta de Govern del 19 de decembre de 1919 es dona raó del compliment d’est acort:
“El Director de Número Sr. Llorente Falcó dio cuenta de que se había cumplimentado el acuerdo tomado por el Centro de Cultura de regalar al R. P. Fullana un retrato suyo pintado al óleo, como gratitud de la entidad, por su labor en la Cátedra de Lengua Valenciana y que dicho retrato, obra del joven pintor D. Enrique Ginesta, discípulo de D. Julio Cebrián, había sido remitido a Onteniente, al colegio que los PP. Franciscanos tienen, donde figura en la galería de Franciscanos ilustres.
También manifestó el Sr. Lorente que la obra del Sr. Ginesta, era digna del sabio filólogo, pues había sido ejecutada con gran acierto, figurándose en ella el docto Franciscano sentado en un sillón leyendo un libro antiguo, teniendo por fondo una estantería de viejos folios. Al pie del retrato, en letras doradas, leíase la siguiente inscripción: ‘EL CENTRE DE CULTURA VALENCIANA DESIJANT MOSTRAR LA SEUA GRATITUT AL ILLUSTRE FILOLEC R. P. LLUÍS FULLANA MIRA, DE L’ORDE DE SENT FRANCES, NAIXCUT EN BENIMARFULL, PROVINCIA D’ALACANT EL 5 DE GINER DE 1871, PER LES SEUES LLUMINOSES EXPLICACIONS EN LA CATEDRA DE LLENGUA VALENCIANA, INSTITUIDA PER DIT CENTRE EN LA UNIVERSITAT DE VALENCIA, LI VA DEDICAR ESTE RETRATO, COM RECORT I MEMÒRIA D’HAVER SEGUT EL PRIMER PROFESSOR DE LLENGUA VALENCIANA’”.
Este retrat pegà molts bacs, al córrer dels anys, fins que, darrere de moltes perquisicions iniciades l’any 2000 pel Decà d’aquell temps en la Real Acadèmia Excm. En Xavier Casp, de bona memòria, el Secretari Sr, Aparicio i l’Acadèmic Sr. Gómez Bayarrí, ajudats pel Sr. Voro López, hui Director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes i que el 18 de novembre de 2003 era assessor de cultura i patrimoni històric en L’Ajuntament de la ciutat, el recuperaren per a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i presidix el seu Saló d’Actes. Crec que és el millor lloc a on pot estar dignament3). L’any passat férem una charrada als Acadèmics d’esta Real Acadèmia, sobre el Itinerari del Retrat del Pare Fullana.
El diari Las Provincias del 6 de juliol de 1918 comenta els preparatius per a organisar en l’Universitat de Valéncia un Institut d’Idiomes entre els que ha de figurar el valencià, “continuando así la alta labor de cultura iniciada el año último con la inauguración de una cátedra de valenciano, tan admirablemente desempeñada por el pare Fullana”.
Jordi Fenollar (seudònim de Teodor Llorente Falcó) en el seu escrit “En defensa de la personalidad valenciana” diu que esta càtedra de valencià donà orige a la creació del Patronato de Lenguas de la Universidad de Valencia. El 19 de giner de 1919 el Rector de l’Universitat invitava al Director-Decà del Centre de Cultura Valenciana, a l’acte d’inauguració dels Cursos d’Idiomes, en les següents paraules:
“Como entre esos Idiomas tenemos la satisfacción de que figure el Valenciano, merced a la inicativa de ese Centro de Cultura, todos veríamos con extraordinaria complacencia una representación del mismo”.
Hi ha abundosa correspondència mantenguda entre l’Institut d’Idiomes de l’Universitat i el Centre de Cultura Valenciana. Portem ací només l’escrit del Decà del Centre, de 19 de novembre de 1919, dirigit al Rector de l’Universitat, unint-se a l’acte d’inauguració del Curs d’Idiomes de 1919-1920, pels detalls que nos dona:
“El Centro de Cultura Valenciana experimenta viva satisfacción asociándose al solemne acto inaugural del Curso del Instituto de Idiomas, ya que con ello se celebra la consolidación de una obra de cultura, nacida al calor y bajo el patronato de nuestra Universidad. Y su satisfacción es tanto más intensa cuando que desde el primer momento el Instituto de Idiomas incluyó en el cuadro de sus Cátedras la de Lengua Valenciana, creada por este Centro, identificándose de este modo con las aspiraciones del pueblo valenciano y de sus clases más cultas, que siente como uno de sus más legítimos orgullos el contar entre sus tesoros la posesión de una lengua propia, enaltecida por eximios escritores”.
El pare Fullana fon invitat personalment pel Director de l’Institut d’Idiomes, don Mariano Gómez González, a l’acte d’inauguració del Curs:
“R. P. Fullana, profesor de Lengua Valenciana en esta Universidad. Muy distinguido señor mío y comp0. En nombre del Patronato de este Instituto, tengo el gusto de invitarlo a la reunión de apertura que tendrá lugar esta tarde, a las 6, en el Salón Rectoral. Se trata de un acto íntimo, casi familiar, cuyo único objeto es que se pongan en contacto las autoridades académicas y los profesores y alumnos de los diversos cursos de idiomas que hoy han de quedar inaugurados. Como entre esos idiomas tenemos la satisfacción de que figure el valenciano, merced a la feliz iniciativa de ese Centro de Cultura, todos veríamos con extraordinaria complacencia que asistiera V. a dicho acto. Atentamente, le saluda su affmo. s.s. y compañero. M. Gómez González”4).
Encara que era una aspiració dels primer moments de la fundació del Centre –hui Real Acadèmia- de Cultura Valenciana, en l’acta de la sessió de la Junta del dia 23 de decembre de 1927 consta: “Se comisiona al Sr. Llorente para que se pusiera de acuerdo con el R. P. Fullana para activar la constitución de la Sección de Lengua y Literatura Valencianas”.
I en l’acta del 8 de febrer de 1928 s’escriu:
“El Director Decano participó haberse constituido la Sección de Lengua y Literatura Valenciana, bajo la presidencia del Rvdo. P. Luis Fullana, y nombrado Secretario a D. José Jiménez Fayos, habiéndose acordado reunirse el primer martes de cada mes”.
L’acte que estem celebrant, com tants atres actes en la programació del Centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana en esta Universitat l’organisa la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, de hui.
6. El Pare Fullana Acadèmic de la “Real Academia Española”
La “Guinda final” de tots els treballs i mèrits del Pare Fullana fon el nomenament com Acadèmic de la Real Academia Española, en representació de la Llengua Valenciana. La presa oficial de possessió es celebrà l’11 de novembre de 1928.
El tema nos donaria matèria per a una atra conferència. Ho deixarem per a una atra ocasió
Per a acabar vullc dir que ademés d’este Centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana en esta Universitat, en estos anys se celebren un grapat de centenaris del Pare Fullana. Ne nomenaré només uns quants, per a tancar estes paraules:
N’hi han més. Caldria no oblidar-nos d’ells.
Tinc gust de tancar definitivament estes paraules arreplegant les diverses maneres cóm nomenava el Pare Fullana a la seua llengua materna, nostra Llengua Valenciana. Pareix que se li ompli la boca cada volta que pronuncia el seu nom i, a voltes, pareix que fa vore que, sent tan delicada com és la llengua, no vol fer-li mal al pronunciar-la. Heu-ne ací unes quantes que n’he arreplegades, i ben cert que no estan totes:
Nostra llengua / Nostra Llengua Valenciana / Nostra llengua materna / Nostra ben volguda llengua / Nostra amada llengua / La rica nostra llengua / La nostra rica i fermosa llengua / Graciosa i rica llengua / Nostra dolça i rica parla / Rica i dolça parla … Nostra llengua té per distintiu la dolçor i suavitat en sa Fonètica, i la vivea, moviment, gràcia i energia en l’expressió.
Gràcies per escoltar-me.