Presentació del Diccionari General de la Llengua Valenciana
El dia 20 de decembre a les 19h en el Saló d’Actes de l’Ateneu de Valéncia es presenta el Diccionari General de la Llengua Valenciana.
En Voro López Verdejo, acadèmic de número de la RACV i actual Director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, ha estat treballant els últims anys junt en un equip de treball de 20 colaboradors i més de cinquanta informants de totes les comarques valencianes, a fi de que este Diccionari General siga una obra completa sobre el nostre idioma.
El Diccionari es presenta en dos luxosos toms.
La fita és històrica per molts motius
En primer lloc tanca l’any de commemoració que baix el lema Cent Anys de Normativa Valenciana ha dedicat la RACV durant este 2010 al centenari de la publicació del Tratado de Ortografía Valenciana Clásica de Josep Nebot i Pérez, primera obra normativisadora de l’idioma valencià en el sigle passat.
En segon lloc, i com es reflectix en el colofó del Diccionari, es complix el siscents aniversari del naiximent de Joanot Martorell, quin millor homenage per a l’artífex de la millor novela en llengua valenciana de tots els temps. I per últim, es presenta al poble valencià el primer Diccionari General de la Llengua Valenciana, una data per a recordar i que marcarà un abans i un despuix en l’història del nostre idioma, tal i com en el seu dia ho foren obres com el Liber Elegantiarum de Joan Esteve, les obres de Carles Ros i Hebrera, les de Josep Nebot i Pérez o les del filòlec Lluís Fullana i Mira.
El Diccionari General no és un diccionari més, és una guia completíssima sobre totes les formes valencianes, les seues locucions, els refrans, etc.
Tots els dubtes que sempre hem pogut tindre sobre determinades paraules, la seua procedència o el seu us, queden resoltes en esta obra.
En primer lloc apareix l’entrada, seguida entre paréntesis de l’ètim del qual procedix, a continuació la categoria gramatical, gènero i número; despuix la definició o definicions (en el cas de tindre vàries accepcions); seguixen les frases fetes, girs i locucions de les que forma part eixa entrada, en el cas de tindre’n, intentant aixina arreplegar la major part de la fraseologia valenciana; finalment quan una paraula necessite algun comentari gramatical, sobre la seua fonètica o qualsevol atra cosa, s’afig una observació i darrere de les observacions, en alguns casos, apareixen els refrans a on eixa paraula s’utilisa, com a eixemple de l’us de la paraula.
Com a eixemple, mostrem un parell d’entrades del Diccionari i el seu desenroll.
<html>
<strong>boca, -oques.</strong> (Del llatí bŭcca, mat. sign.) s. f. Obertura situada en la part anterior del cap de les persones i els animals i que servix per a engolir els aliments. És també el lloc a on està la llengua i les dents quan estes existixen. / <strong>Boca de pinyó</strong>, boca que és menuda en tamany. / <strong>Boca de rap</strong> o <strong>de llobarro</strong>, boca que és molt gran. Obertura per a on una cosa pot entrar o eixir. Obertura feta en un forn per a on s’introduïx lo que s’ha de còure. L’entrada a un port o baïa, bocana; també es diu de la part a on escomença un estret. Entrada o eixida d’un canal, séquia o conducte similar. La part de la mànega que queda més prop de la mà en la seua part inferior, bocamànega. L’obertura de cada cama dels pantalons en la part inferior pròxima al peu. Lloc per a on ix disparada la bala o proyectil d’una arma de fòc. Obertura del mornell o la nansa. <strong>Boca de caragol</strong>, el lloc per a on el caragol trau la molla. <strong>Boca de carrer</strong>, entrada o inici d’un carrer, a on un carrer fa cantó en un atre. <strong>Estar</strong> o <strong>quedar-se en la boca oberta</strong>, loc. Quedar-se boquiobert, no tindre molt de trellat. <strong>Llevar-se el mòs de la boca per donar-lo ad algú</strong>, loc. Donar lo propi a un atre que ho necessita. <strong>Menjar més en els ulls que en la boca</strong>, loc. Es diu de qui demana molt de menjar pero no menja molt. <strong>Fer-se la boca aigua</strong>, loc. Sentir una necessitat molt gran de beure o menjar una cosa per estar molt bona o agradar molt. <strong>Deixar bon gust de boca</strong>, loc. Donar bona impressió, guardar un bon recort d’una persona o cosa. <strong>Parlar boca a boca</strong>, loc. Parlar cara a cara, de fit a fit, directament. <strong>Omplir-se la boca parlant d’algú</strong>, loc. Parlar massa be d’una persona o cosa. <strong>Posar els dits en la boca d’algú</strong>, loc. Provocar ad algú per a que parle o conte una cosa. <strong>No dir “esta boca és meua”</strong>, loc. No parlar o intervindre en una conversació. <strong>A boca plena</strong>, loc. Dir les coses a les clares i públicament. <strong>Obrir boca</strong>, loc. Prendre un aperitiu o entrant que desperta l’apetit. <strong>A boca de canó</strong>, loc. Disparar una arma de fòc molt prop de l’objectiu. <strong>A boqueta nit</strong>, loc. Quan es pon el sol i escomença a fer-se de nit. Popularment es diu <strong>a poqueta nit</strong>. <strong>A la boca chona</strong>, loc. coloq. A boqueta nit.
ref. Boca que no parla, Deu no l’ou. Per la boca mor el peix. En boca tancada no entren mosques. Qui té boca s’equivoca i qui té nas, es moca. Lo que la boca erra, la bossa ho paga. En boca d’un mentirós, lo cert es fa sempre dubtós. En boca del discret, lo públic se torna secret. La boca és per a menjar, per a beure i per a callar.</em>
<strong>diable, -es.</strong> (Del llatí diabŏlus, mat. sign.) s. m. Dimoni o esperit del maligne; en la tradició judeucristiana, àngel caigut o cada u dels àngels que Deu desterrà de sa presència per la seua rebelia. Nom genèric dels esperits malignes. Per antonom. Príncip dels àngels caiguts o príncip dels dimonis, que representa l’esperit del mal; Satanàs. per ext. Persona o animal temible perque obra d’una manera temerària, turbulenta, fent malifetes. <strong>Mal de diable</strong>, endimoniament. <strong>Pobre diable</strong>, pobre d’esperit, infeliç, de poca valia. <strong>¡Diable!, ¡Dimoni!</strong>, interj. coloq. Exclamació que expressa sorpresa, contrarietat o admiració. <strong>Anar el diable solt</strong>, loc. Haver molt de soroll o guirigall. <strong>Fer diables sense mole</strong>, loc. Fer coses molt difícils, tindre molta habilitat i astúcia. <strong>Paréixer el diable dels Socors</strong>, loc. Anar vestit de manera exagerada i ridícula. <strong>Saber a on s’ajoca el diable</strong>, loc. Saber moltes coses que els atres no saben. <strong>Ser de la pell del diable</strong>, loc. Ser molt roïn o guilopo. <strong>¡Mira tu si el diable té cara de porc!</strong>, exclamació d’estranyea en la qual es protesta d’una cosa mal feta.
observ. En la llengua popular i coloquial se sol utilisar la forma sinònima dimoni.
ref. El diable en el cos, i el rosari en la mà. El diable, quan no té qué fer, juga en lo rabo.
</html>
Vos esperem a tots el dia 20 de decembre a les 19h en el Saló d’Actes de l’Ateneu de Valéncia, Plaça de l’Ajuntament núm. 18 del cap i casal. El motiu i l’ocasió ho mereixen.
Es pot fer ya la reserva del Diccionari General de la Llengua Valenciana a un preu especial.