boca, -oques. (Del llatí bŭcca, mat. sign.) s. f. Obertura situada en la part anterior del cap de les persones i els animals i que servix per a engolir els aliments. És també el lloc a on està la llengua i les dents quan estes existixen. / Boca de pinyó, boca que és menuda en tamany. / Boca de rap o de llobarro, boca que és molt gran. // Obertura per a on una cosa pot entrar o eixir. // Obertura feta en un forn per a on s’introduïx lo que s’ha de còure. // L’entrada a un port o baïa, bocana; també es diu de la part a on escomença un estret. // Entrada o eixida d’un canal, séquia o conducte similar. // La part de la mànega que queda més prop de la mà en la seua part inferior, bocamànega. // L’obertura de cada cama dels pantalons en la part inferior pròxima al peu. // Lloc per a on ix disparada la bala o proyectil d’una arma de fòc. // Obertura del mornell o la nansa. // Boca de caragol, el lloc per a on el caragol trau la molla. // Boca de carrer, entrada o inici d’un carrer, a on un carrer fa cantó en un atre. // Estar o quedar-se en la boca oberta, loc. Quedar-se boquiobert, no tindre molt de trellat. // Llevar-se el mòs de la boca per donar-lo ad algú, loc. Donar lo propi a un atre que ho necessita. // Menjar més en els ulls que en la boca, loc. Es diu de qui demana molt de menjar pero no menja molt. // Fer-se la boca aigua, loc. Sentir una necessitat molt gran de beure o menjar una cosa per estar molt bona o agradar molt. // Deixar bon gust de boca, loc. Donar bona impressió, guardar un bon recort d’una persona o cosa. // Parlar boca a boca, loc. Parlar cara a cara, de fit a fit, directament. // Omplir-se la boca parlant d’algú, loc. Parlar massa be d’una persona o cosa. // Posar els dits en la boca d’algú, loc. Provocar ad algú per a que parle o conte una cosa. // No dir “esta boca és meua”, loc. No parlar o intervindre en una conversació. // A boca plena, loc. Dir les coses a les clares i públicament. // Obrir boca, loc. Prendre un aperitiu o entrant que desperta l’apetit. // A boca de canó, loc. Disparar una arma de fòc molt prop de l’objectiu. // A boqueta nit, loc. Quan es pon el sol i escomença a fer-se de nit. Popularment es diu a poqueta nit. // A la boca chona, loc. coloq. A boqueta nit.

ref. Boca que no parla, Deu no l’ou. Per la boca mor el peix. En boca tancada no entren mosques. Qui té boca s’equivoca i qui té nas, es moca. Lo que la boca erra, la bossa ho paga. En boca d’un mentirós, lo cert es fa sempre dubtós. En boca del discret, lo públic se torna secret. La boca és per a menjar, per a beure i per a callar.

diable, -es. (Del llatí diabŏlus, mat. sign.) s. m. Dimoni o esperit del maligne; en la tradició judeucristiana, àngel caigut o cada u dels àngels que Deu desterrà de sa presència per la seua rebelia. // Nom genèric dels esperits malignes. // Per antonom. Príncip dels àngels caiguts o príncip dels dimonis, que representa l’esperit del mal; Satanàs. // per ext. Persona o animal temible perque obra d’una manera temerària, turbulenta, fent malifetes. // Mal de diable, endimoniament. // Pobre diable, pobre d’esperit, infeliç, de poca valia. // ¡Diable!, ¡Dimoni!, interj. coloq. Exclamació que expressa sorpresa, contrarietat o admiració. // Anar el diable solt, loc. Haver molt de soroll o guirigall. // Fer diables sense mole, loc. Fer coses molt difícils, tindre molta habilitat i astúcia. // Paréixer el diable dels Socors, loc. Anar vestit de manera exagerada i ridícula. // Saber a on s’ajoca el diable, loc. Saber moltes coses que els atres no saben. // Ser de la pell del diable, loc. Ser molt roïn o guilopo. // ¡Mira tu si el diable té cara de porc!, exclamació d’estranyea en la qual es protesta d’una cosa mal feta.

observ. En la llengua popular i coloquial se sol utilisar la forma sinònima dimoni.

ref. El diable en el cos, i el rosari en la mà. El diable, quan no té qué fer, juga en lo rabo.