|
La Real Academia de Cultura Valenciana ha conegut la proposta
de la Ponència del Consell Valencia de Cultura
sobre el text que ha d'emetre est últim respecte
la llengua valenciana, per lo que considera oportú publicar
els següents principis:
I. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana afirma
que la Llengua Valenciana, usual per a més de dos
millons d’habitants de la Comunitat Valenciana (sifra
superior a la representada per unes atres llengües
minoritàries d’Europa, com el vasc, el gallec,
el maltés, l’islandés, el finlandés,
etc.), és, conceptual, estructural i científicament,
una llengua autòctona, i ho és des d’una
perspectiva genètica, geogràfic-política,
lliterària, sociològica i pròpiament
llingüística.
Des dels punts de vista fònic, lèxic, morfològic,
sintàctic i semàntic, el valencià constituïx
un sistema llingüístic específic en
el context de les llengües romàniques. Esta
llengua, que es manifestà en esplendor en el primer
Sigle d’Or de les lletres hispàniques, ha
experimentat, històricament, una evolució irreversible,
el frut de la qual és la pròpia fisonomia
de la nostra llengua valenciana actual.
II. Per a l’actualisaci de l’ortografia de
la Llengua Valenciana, la RACV assumix, com a punt de partida:
les normes propostes pel P. Lluís Fullana en 1915;
les que, entre uns atres, firmà el mateix P. Lluís
Fullana en 1932; aixina com les anteriors a abdós.
Estos antecedents, en la documentació formal pertinent,
constituïxen la base de les normes propostes i assumides
per la RACV en 1980; normes que la RACV ha enriquit en
la codificació lèxica del seu Diccionari.
La RACV no pot acceptar la manipulació de les normes
ortogràfiques de 1932, substituïdes, a continuació,
per una normativa lèxica i gramatical sancerament
alienes al valencià.
III. La RACV, integrada en el Instituto de España
i en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
considera que és l’institució competent
i llegitimada per a definir, des de fonaments històrics
i científics, les qüestions llingüístiques
valencianes, aixina com les normes gramaticals que s’ajusten
a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat històrica
i actual. Esta competencia es correspon en l’establida,
d’acort en les seues autoritats autonòmiques,
en les atres comunitats bilingües (Acadèmies
Vasca, Gallega, Institut d’Estudis Catalans, etc.)
Com a llògica conseqüència, la RACV
no pot acceptar, en lo relatiu a la Llengua Valenciana,
l’atribució de competències normatives
a un organisme o institució a on s’integren
persones o entitats que no assumixquen la naturalea diferencial
de la nostra llengua, en els termens definits en el punt
1er d’esta declaració.
Nota: La RACV posseïx documentacio cientifica pertinent
que avala els anteriors principis, documentació que
es troba a disposició dels investigadors.
Informe sobre la Llengua o Idioma
Valencià presentat
al CVC per la RACV
CRITERIS SOBRE L’IDENTITAT DE L’IDIOMA VALENCIÀ (12
de març de 1998 )
La RACV considera que la
llengua valenciana, usual per a més de dos millons de parlants de la Comunitat
Autònoma de Valéncia (sifra superior a la
representada per atres llengües minoritàries
d’Europa, com ara el vasc, el gallec, el maltés,
l’islandés, el finés, etc.) és
conceptual, estructural i científicament una llengua
diferenciada, i ho és des d’una perspectiva
genètica, geogràfic-política, lliterària,
sociològica i pròpiament llingüística
(és dir, des de la gramàtica descriptiva
de son estat sincrònic actual):
1. Genètica
Diacrònicament, el valencià és una
derivació del romanç vernacular de la Valéncia
prejaumina, formalment coincident en les manifestacions
romàniques dels primers sigles lliteraris. No pot,
per tant, en rigor parlar-se de sa filiació dialectal
d’una de les llengües minoritàries vingudes
a la Valéncia del sigle XIII, sino d’una derivació del
llatí vulgar propi del territori valencià romanisat.
Cap hipòtesis explicativa del naiximent del valencià (que
no siga l’acció de l’estrat romànic
patrimonial) ha pogut, de fet, obviar empíricament
la sancera discrepància entre repoblació,
foralitat i distribució llingüística
en la Valéncia del sigle XIII; ni entre minories
repobladores i ulterior evolució especifica de la
llengua del Regne migeval i modern de Valéncia;
llengua, per cert, bàsicament homogènea de
les comarques nordenques a les meridionals de les terres
valencianes.
La nostra llengua ha rebut, no obstant, en calitat de
substrat, d’adstrat o de superestrat, la llògica
influència lèxica d’atres tantes llengües,
culturalment incidents: ibèrica, germànica,
grega, aràbiga, provençal; i la de distintes
llengües modernes.
2. Geogràfic-política
Geogràficament, el valencià és la
llengua hui parlada, en situació de bilingüisme,
en el territori que, constituït històricament
com a “Regne de Valéncia”, rep en el
vigent marc jurídic espanyol la denominació de “Comunitat
Autònoma Valenciana”. Cert és que les
susdites fronteres llingüístiques sofriren
certes modificacions històriques, la més
notable de les quals fon l’extensió del castellà-aragonés
a les comarques occidentals del Regne; comarques que ans
del procés reconquistador de 1238-45 conformaven,
a tenor de les senyes empíriques disponibles, una
sola unitat de llengua en lo restant del territori valencià.
Esta bàsica unitat formal de l’idioma parlat
de Vinaròs a Guardamar, reflectida ya, per als més
característics constituents fònics, lexicals
o morfosintàctics en els documents analisables dels
sigles XV a XVII (cal contrastar els documents morellans
en el Llibre del Mostaçaf d’Elig en idèntica
situació sincrònica) no queda desmentida,
sino confirmada per les isoglosses successives (Villores-Alcalà,
Atzaneta-Peníscola, Llucena-Peníscola...)
que, com en atres dominis ibèrics, aixina el galaic-portugués,
consignen un àrea de transició llingüística,
en este cas al tortosí o català occidental-meridional.
És més: com a fruit d’una evolució essencialment
unitària, esta “forma” llingüística,
definida i distinta a la dels territoris veïns, du
aparellada sa percepció secular interna i externa
(noten, entre moltes, les cites emblemàtiques de
Juan de Valdés, Palmireno, Bonllavi, Cervantes)
com a llengua no mai subordinada o ‘inclosa’,
sino pròpia i diferencial.
Arreplegant eixa realitat històrica-cultural antiquíssima,
i en consonància en la Constitució Espanyola
de 1978, que ampara el dret de tots els pobles d’Espanya
a constituir-se en comunitats autònomes, nostre
Estatut d’Autonomia reconeix de fet la denominació i
la realitat d’una llengua específicament valenciana
en afirmar (Artícul Sèptim, U) que “els
dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma son
el valencià i el castellà. Tots tenen dret
a conéixer-los i usar-los”.
3. Lliterària
Sabut és, d’atra banda, que els escritors
valencians de tots els sigles han designat en el nom de
valenciana, i no atre, la llengua per ells escrita i conreada,
denominació que no es reduïx a una qüestió nominalista,
sino que deriva d’una autoconsciència llingüística
definida de fondes raïls històriques i socials.
Les proves escrites de tan palmària unanimitat arrelen
en la lliteratura del Sigle d’Or de nostres lletres
(Fra Antoni Canals, Joanot Martorell, Lluïs de Fenollet,
Miquel Pereç, Bernardí Vallmanya...); i se
proyecten fins als nostres dies, en coherència en
allò que dins l’àmbit religiós,
jurídic, administratiu o coloquial i popular (Sermons,
Decrets, Capítuls, Ordenacions, Bandos, Pragmàtiques,
Cartes de Població, Processos, Documents notarials)
fan patent totes les manifestacions escrites de la nostra
llengua.
4. Sociològica
El valencià és, com a llengua natural, una
realitat viva, canviant i evolutiva; és dir, és,
com a sistema, el producte d’una série orgànica
d’evolucions concretes irreversibles, ocorregudes,
per implícita voluntat dels seus parlants, a través
de sa diacronia històrica. Esta série solidaria
de solucions llingüístiques li otorga una fisonomia
formal inconfundible que respon, en definitiva, a la cosmovisió,
a la manera de ser, de pensar, de sentir i actuar del poble
valencià, rebedor i creador de sa pròpia
llengua. És llògic, per consegüent,
que la reacció nativa o l’actitut llingüística,
tan valorades com a signe d’identitat del parlant
per Hoijer, Shuy o Fasold, queden contundentment reflectides
en l’Atlas Lingüístico de la Península
Ibérica, on a les enquestes efectuades per M. Sanchis
Guarner i Rodríguez Castellano, i front a l’atomisació denominativa
d’atres àrees perifèriques, els parlants
valencians denominen compactament “valencià” a
son vehícul natural de comunicació.
Ademés que el llenguage és l’instrument
en el qual l’home conforma el pensament, el sentiment,
el voler i l’actuar; i que la llengua és un
sistema de relacions entre el mon finit dels sons i el
mon infinit de l’espirit i les vivències, és
obvi que la llengua valenciana, com a “forma llingüística” concreta,
fon i és el conducte insubstituible d’expressió secular
de la vida del poble valencià.
5. Llingüística
La Llingüística contemporànea produïda
a partir del Cours de Saussure, de base científica
estructuralista, en qualsevol derivació (funcional,
glossemàtica, transformacional, etc.) subralla el
caràcter descriptiu, no normatiu, de la Gramàtica;
de tal manera que la funció primordial del llingüiste
consistix en l’estricta descripció de la “competència” del
parlant, del sistema, en definitiva, que el parlant natiu
d’una llengua natural juja ‘gramatical’ (per
oposició ad aquell atre conjunt de formes llingüístiques
que reputa ‘agramaticals’).
D’acort en estes directrius, la RACV estima presupost
essencial de reflexió l’acceptació empírica
d’una realitat llingüística específicament
valenciana, entenent com a tal el sistema llingüístic
que, en tota la riquea de sos elements formatius, se deriva
de la descripció (observacional i objectiva) dels
quatre estrats constituents de tota llengua natural, a
saber: fonològic, morfològic, sintàctic
i lèxic-semàntic; lo qual haurà d’entendre’s
referit al còdic natiu del parlant valencià actual,
no a un virtual còdic substitut (alié a la
transmissió natural i a l’irreversible evolució de
la llengua patrimonial), que constituiria una falsificació de
la metodologia llingüística.
La codificació, puix, de la llengua valenciana
actual no admet, des del sentit científic i des
del sentit comú, atra solució que la que
se fonamente en i conduïxca a la realitat llingüística
valenciana. En tal sentit, i entre les normatives aplicables
o aplicades al valencià (Nebot i Pérez, Fullana,
Bases del 32, Bayarri, Normes de la Real Acadèmia
de Cultura Valenciana), son les propostes per la Secció de
Llengua i Lliteratura de la RACV i assumides per esta les
normes ortogràfiques que s’acomoden en forma
més coherent a la realitat de hui, al hic et nunc
de la llengua valenciana; i açò per les següents
raons:
1) És una normativa dels valencians per a la llengua
valenciana.
2) Està fonamentada en criteris fonètic-fonològics
i funcionals, dins les possibilitats que oferix l’ortografia.
3) Respon a la realitat llingüística valenciana
segons directrius descriptives i prescriptives; per tant,
científiques.
Clar és que l’ortografia és simple
image exterior de l’expressió fònica
de la llengua; i que no afecta a sa substància lèxica
i gramatical. La codificació idiomàtica com
a formula que abarque integralment, des de la fidelitat
a la tradició rebuda, la realitat no sols fònic-ortogràfica
sino gramatical i lèxica de la llengua, exigix un
compendi lèxic i gramatical fidels a la realitat
sincrònica valenciana. També en tal sentit
el Diccionari valencià-castellà i castellà-valencià de
la RACV complix les exigències bàsiques de
fidelitat a la llengua real, com les complixen, en les
matisacions i propostes futures de la Secció de
Llengua i Lliteratura de la RACV, no poques gramàtiques
valencianes ya existents, com ara les de Fullana, Guinot,
Fontelles, Lanuza, García i atres, cenyides a la
realitat evolutiva de la nostra llengua actual.
La RACV estima, en fi, acientífica aquella metodologia
que, no partint de la realitat objectiva i sincrònica
de la llengua, sino de l’apriorisme taxonòmic,
anula de fet la realitat lèxic-gramatical, històrica
i social del valencià; o que, a partir d’una
suposta unanimitat epistemològica, invertix el modus
operandi del quefer científic. Sols des del respecte
a la substància històrica i actual de nostre
idioma, a sos constituents patrimonials, podrà parlar-se
d’una norma llingüística que siga l’espill
on el poble valencià contemple l’image neta
de la llengua de la qual és, al temps, hereu i creador.
Dictamen del Consell Valencià de Cultura sobre
el 'valencià'
1.- ANTECEDENTS
Les Corts Valencianes resolgueren el 17 de setembre de
1997, en funció de la iniciativa presentada en el
debat de política general, que el Consell Valencià de
Cultura dictaminarà, en base a fonaments científics
i històrics, respecte de les qüestions llingüístiques,
i la Resolució, que diu: “Las Cortes Valencianas
en función de la iniciativa presentada en el debate
de Política General acuerdan que el Consell Valencià de
Cultura, institución que forma parte de la Generalitat
Valenciana y que por ley tiene atribuida la defensa y promoción
de los valores linguísticos y culturales valencianos,
dictamine, asentado tanto en fundamentos científicos
como históricos, mediante los mecanismos que se
ajusten a su naturaleza jurídica, respecto de las
cuestiones lingüísticas", fon comunicada
al Consell Valencià de Cultura el mateix dia.
El Ple del Consell Valencià de Cultura, en sessions
successives, adoptà els acorts pertinents per a
establir el criteri i el metodo a seguir en l’elaboració d’un
Dictamen que complirà l'encàrrec de les Corts
Valencianes.
2.- COMPÈTENCIA DEL CONSELL VALENCIÀ DE
CULTURA EN LA MATÈRIA
El Consell Valencià de Cultura naix de l’artícul
25 del nostre Estatut d’autonomia i les seues funcions,
la seua composició i la seua organisació es
fixen en la Llei 2/1985 de creació de l’Organisme.
El Consell Valencià de Cultura és l’institució consultiva
i assessora de les institucions publiques de la Comunitat
Valenciana en les matéries referents a la cultura
valenciana d’acort en l'artícul tercer de
la seua Llei de creació, i per tant pot assessorar
les Corts Valencianes prèviament a la presa de decisions
llegislatives. En particular, en el seu paràgraf
segon l’artícul tercer de l’esmentada
Llei fixa com a principi d’actuació del Consell
Valencià de Cultura velar per la defensa i la promoció dels
valors llingüístics culturals valencians. D’atra
banda, segons l’artícul quint de la dita norma,
el Consell Valencià de Cultura te com a funció,
entre d’atres, "evacuar informes o dictàmens,
realisar els estudis que 1i siguen solicitats per les Institucions
publiques de la Generalitat Valenciana".
En conseqüència, el Consell Valencià de
Cultura està habilitat llegalment per a emetre el
present dictamen.
3.-LES CONSULTES SOBRE LA MATÈRIA DEL DICTAMEN
El Ple del Consell Valencià de Cultura obri un
periodo de recepció d’escrits i visites que
es tancà el 28 de febrer de 1998, i una fase d’audiències
a diverses institucions i entitats, convidades a comparéixer
davant del Consell per mig d’una carta firmada pel
President. Estes institucions i entitats eren invitades
a elaborar un document escrit a mes de comparéixer
en un dia concertat per declarar verbalment allò que
consideraren oportú sobre la qüestió.
Calia, puix, que el Consell Valencià de Cultura,
a l’hora d’emetre el Dictamen, tinguera en
conte el conjunt de les opinions i raonaments externs aixi
rebuts, i calia igualment que en quedara constància
publica. Es per això que el present Dictamen s’emet
acompanyat d’un annex en 8 toms on figuren el conjunt
de les opinions i els escrits aportats per les institucions
i entitats rebudes en audiència, en les característiques
descriptives d’estes institucions i entitats. Atés
el volum d’esta documentació i a fi de facilitar-ne
el coneixement i l’evaluació, se n’adjunta
igualment un resum on figura també un extracte global
de les comunicacions externes no demanades.
4.- EL DICTAMEN PRÒPIAMENT DIT
Fetes les consideracions preliminars precedents i consignats
els antecedents de rigor, el Consell Valencià de
Cultura dictamina allò que seguix:
Sobre la situació social del Valencià i
el seu us
El valencià arribà a la seua esplendor lliterària
màxima en el segle XV i part del XVI i inicià en
els Ducs de Calàbria una paulatina castellanisació en
els escrits, si be mantingué viva la seua presencia
en l’us quotidià. A finals del segle XIX,
el moviment conegut com a Renaixença significà una
lleu recuperació de l’utilisació de
la llengua en els certàmens i en les publicacions
lliteràries que es va prolongar durant les primeres
décades de la nostra centúria. Hui, la situació del
Valencià és certament paradoxal: quant a
l’us cult i oficial, i a pesar de les insuficiències
notòries en este camp, estem millor que no hem estat
en els darrers segles, des del Decret de Nova Planta, si
mes no, a començaments del segle XVIII; en canvi,
quant a l’us popular no pareix que assistim a cap
classe de represa i continuem en una situació de
desafecció llingüística, en un empobriment
i una castellanisació de la parla quotidiana francament
alarmants. Pero, és evident que una situació com
esta no pot permanéixer estable molt de temps, de
manera que o s’aconseguix que el Valencià recupere
el nivell d’us popular que mai no degué perdre
o fins i tot la seua mera preservació deixarà de
ser possible.
Per atra banda, l’any 1932 es firmaven les normes
ortogràfiques dites de Castelló, seguides
durant quaranta anys sense problemes pels lliterats valencians.
Posteriorment, des dels anys setantes, esta normativa ha
segut contestada per sectors culturals i polítics,
encara que la majoria de la producció escrita en
Valencià ha continuat redactant-se d’acort
en aquelles normes primeres mes o menys desenrollades.
També hem de dir que, a l’ampar de l’Estatut
d’autonomia i de l’autogovern que l’Estatut
ha fet possible, hem assistit anteriorment a una clara
milloria en el nivell de consideració i de prestigi
social del Valencià la qual cosa és una base
favorable per a intentar en optimisme el redreçament
necessari de la nostra llengua, a hores d’ara tan
malmesa per l’abandó i la desídia.
Dissortadament, esta milloria es troba entrebancada pel
conflicte esterilisador que es perpetua entre nosatres,
especialment en la ciutat de Valéncia i la seua
conurbació. Un conflicte sobre el nom, la naturalea
i la normativa de la llengua pròpia dels valencians
que n’impedix la salut i que acumula les dificultats
en el procés de recuperació de la llengua
que ens hauria d’identificar i d’unir com a
valencians, en lloc de separar-nos.
Pero, l’esterilitat del conflicte supera l’àmbit
allò que és estrictament llingüístic
per a incidir negativament en la vertebració social
del nostre poble. Perque si, parlant ara en general, és
veritat que l’iniciativa individual i la competència,
a tots els nivells, són components insubstituibles
de la bona marcha d’una gran formació social
qualsevol, també és igualment cert que cal
a la vegada la base comuna d’uns referents colectius
majoritàriament compartits, d’un fort sentiment
de pertinença colectiva, d’una mínima
solidaritat, perque aquella iniciativa individual i aquella
competència puguen ser socialment productives i
no degeneren en un clima social insolidari i destructiu.
De fet si una comunitat política, com és
ara la Comunitat Valenciana, vol alguna cosa mes que subsistir
en el concert de les atres comunitats polítiques,
si vol afirmar la seua personalitat diferenciada, si vol
reeixir i si vol progressar, caldrà que la part
millor dels seus components individuals i colectius desenrolle
un ferm sentiment quotidianament operatiu de pertinença
i llealtat comunitàries. Justament, una llengua
pròpia de cultura, el Valencià en el nostre
cas, viva en el carrer i en les institucions, reconeguda
com a tal per la societat que te la sort de posseir-la, és
un element de gran valor a l’hora de conformar eixe
sentiment comunitari antesala d’un futur social de
progrés.
Pero, ya ho hem dit adés: a hores d’ara,
el Valencià, la nostra llengua, és normalment
utilisada com un motiu de discòrdia entre valencians,
en lloc de ser la característica comunitària
desijable d’identificació i d’unió.
S’ha de dir ací que l’identificació mecànica
que sovint s’ha fet entre llengua i nació,
per una part i l’atra, no ha ajudat gens a clarificar
la qüestió i a assentar-la sobre les bases
d’una mínima serenitat i racionalitat. Cal,
puix, saber desactivar eixe conflicte socialment esterilisant,
perque ademés, en el mon que ens ha tocat viure,
el mon de la globalisació, dels mass mèdia,
i de l’escolarisació generalisada, una llengua
de baix abast demogràfic, envoltada de llengües
potents, com és la nostra, corre el gran perill
de desaparéixer en poc temps si li afegim la dificultat
gratuïta d’un conflicte greument pertorbador
que es prolonga en el temps sense una perspectiva clara
de solució.
En funció de tot lo que s’acaba d’argumentar,
cal que la qüestió de la nostra llengua pròpia
siga sostret a partir d’ara al debat partidista quotidià i
siga aixina l’objecte d’un debat seré entre
(els partits per tal d’arribar-hi al consensos mes
amples possibles. Al final d’eixe camí guanyaria
la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians.
Finalment, en l’espirit de la Llei d’Us i
Ensenyança del Valencià, i en la perspectiva
d’enfortir la nostra autoestima com a valencians,
d’afirmar i de potenciar la nostra personalitat diferenciada,
ha arribat el moment de consensuar primer i aplicar després
les mides polítiques que cal prendre en urgència
per a promoure l’us del valencià als mes diversos
nivells, creant a tal fi, si calia, els fòrums polítics
previs a on discutir evaluar de manera conjunta aquelles
mides (les quals haurien de ser aprovades aplicades per
les instàncies pertinents: Corts Valencianes, Eixecutiu,
Diputacions Ajuntaments). Unes mides per a traure el Valencià de
la situació marginal en que es troba en l’esfera
publica, a fi de donar-li un futur possible i digne, conjurant
aixi el perill verdader d’una desaparició imminent.
Les mides haurien de cobrir actuacions públiques
com les que seguixen:
* Reforçament de l’ensenyança del
Valencià i en Valencià en tots els nivells
educatius.
* Programació essencialment en Valencià en
la televisió i la radio públiques valencianes.
* Actitut eixemplar de l’Administració valenciana
en l’us de la llengua tant pel que fa a les aparicions
publiques dels responsables polítics, com a la resta
de les actuacions oficials (publicacions, publicitat, documentació administrativa...).
* Política sistemàtica de promoció de
l’us del Valencià en el comerç. en
la publicitat en particular i en general en la vida econòmica.
* Igualment en l’indústria cultural: en el
llibre, la prensa, el teatre, el cinema i en general en
el món audiovisual.
* Crida al món eclesiàstic per tal de que
se sume en el seu àmbit a est impuls de valencianisació.
Per acabar tenim dos llengües oficials en la nostra
Comunitat, el Valencià i el castellà. abdós
realment usades pels ciutadans encara que siga d’una
manera descompensada entre elles. Per sòrt, el castellà és
una llengua tan estesa i potent internacionalment que podem
tranquilament promoure més i més l’us
del Valencià entre nosatres en la tranqulitat que
al costat coneixem una segona llengua, també nostra,
que ens facilita la comunicació internacional, sense
haver de perdre aixi de bades una part impagable de la
nostra identitat com a poble diferenciat: la nostra llengua
pròpia. Seria verdaderament una llàstima,
pero també una dimissió lamentable, que per
falta de diàlec, o d’advertiment, o encara
per una modernitat mal entesa, deixarem passar l’ocasió de
preservar la llengua que durant tants segles ens ha identificat
com a valencians.
Sobre el nom la naturalea i la codificació del
Valencià
El nostre Estatut d’autonomia denomina “Valencià” a
la llengua pròpia dels valencians, i per tant este
terme ha de ser utilisat en el marc institucional, sense
que tinga caràcter excloent. L’esmentada denominació “Valencià”,
i també les denominacions “llengua pròpia
dels valencians” o “idioma Valencià”,
o atres, avalades per la tradició històrica
valenciana, l’us popular, o la llegalitat vigent,
no són ni han de ser objecte de qüestionament
o polèmica. Totes servixen per a designar la nostra
llengua pròpia la qual compartix la condició d’idioma
oficial en el castellà.
El Valencià, idioma històric i propi de
la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic
que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris
hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen
com a llengua pròpia.
Les nomenades Normes de Castelló són un
fet històric que constituïren i constixen un
consens necessari. El Consell Valencià de Cultura
reivindica l’espirit de l’acort que les va
fer possibles l’any 32 i entén que eixes normes
han segut el punt de partida, compartit pels valencians,
per a la normativisació consolidada de la nostra
llengua pròpia. Aquella és un patrimoni llingüístic
a preservar i a enriquir per l’ent de referència
normativa que es propon en l’apartat que seguix.
L’ent es basarà en la tradició lexicogràfica
i lliterària i en la realitat llingüística
genuïna valenciana.
L’ent de referència normativa
El Consell Valencià de Cultura propon la creació d’un
ent de referència normativa del valencià,
per al qual propon les característiques següents:
I. Que tinga personalitat jurídica pròpia,
en independència funcional pressupostaria
II. Que tinga capacitat per a determinar la normativa
en matéria llingüística, reconeguda
per una Llei. Que les seues decisions en la matéria
siguen vinculants per a les administracions publiques,
el sistema educatiu, els mijos públics de comunicació,
i atres entitats o òrguens de titularitat publica
o que conten en finançament públic.
III. Que el numero de membres de l'ent de referència
normativa siga de 21, nomenats per periodos de 10 anys.
Que les vacants que es puguen produir per renovació o
atres motius es cobrixquen per votació interna.
IV. Que els membres inicials siguen elegits per les Corts
Valencianes per una majoria de dos terços, i que
almenys dos terços d’eixos membres siguen
experts en Valencià en una acreditada competència
científica i acadèmica, segons criteris d’evaluació objectiva,
i que la resta, fins als 21 membres, siguen destacades
personalitats de les lletres i de l’ensenyança
en una competència llingüística i una
producció reconegudes en el camp del Valencià.
V. L’ent podrà tindre relacions horisontals
en les diverses entitats normatives de les atres llengües
de l’Estat.
Pel fet que el present Dictamen complix un encàrrec
de les mateixes Corts Valencianes, el Consell Valencià de
Cultura sugerix a l’alta Institució que la
nomenada Llei siga tramitada parlamentàriament per
via urgència.
Consideració final
A l’ampar allò que es preveu en l’artícul27.3
de la Llei 30/1992 de Regim Jurídic Procediment
Administratiu Comú, es formulen els vots particulars
que seguixen, formulats en cada cas pels Consellers que
els signen, per a que siguen incorporats al present Dictamen.
Valéncia, 13 de juliol de 1998
(TRADUÏT A LES NORMES DE LA RACV)
|
