1. Grafia i sò de l / ll / y

Estes tres lletres corresponen, respectivament, als següents sons:

Grafia / dígraf	Sò
L,l (ele)	[l] líquida, lateral. alveolar, sonora
Ll, ll (elle)	[ḻ] líquida, lateral, palatal, sonora
Y, y (i grega)	[y] fricativa, palatal, sonora

Lo únic que tenen completament en comú estos tres sons és que els tres són sonors, lo qual supon una vibració de les cordes vocals al pronunciar-los. I les corresponents grafies coincidixen en representar tres sons consonàntics (no obstant, hem de recordar que la y apareix també en el dígraf ny per a indicar la palatisació del sò que este dígraf representa).
Els dos primers sons dels que nos estem ocupant (representats gràficament per l i ll) tenen en comú la condició de ser els dos líquits, laterals i sonors. Lo que els diferencia és que la l és alveolar i la ll és palatal. Una atra cosa que els unix és el fet, tan característic de la diacronia de la llengua valenciana, d’haver una gran quantitat de paraules actuals que porten ll (fonamentalment en posició inicial de paraula) i que provenen de la palatalisació de l inicial llatina. És dir, que moltes de les ll actuals (sobretot en posició inicial) tenen el seu orige en anteriors l llatines (tal és l’intima relació que entre es­tos dos sons-lletres existix):
luna> lluna
lingua> llengua
lana> llana
lupu> llop
lampuge> llampuga

De fet, el valencià actual posseïx molt poques paraules en l- (ini­cial) perque la tendència és, com ya s’ha dit, convertir-les en ll-.

La [1] té una realisació dental quan va en contacte en una [t] o una [d], cosa que no afecta a la seua grafia:

alt	[áļt]
balde	[báļde]
moltes	[móļtes]
caldre	[káļdre]

Per la seua banda, el problema de la [1] el tenim en el massa estés defecte de pronunciació de la [1] com si fora una [y]. Aixina:

pollastre	[poyástre]
palla	[páya]
callar	[kayár]

Hem de fugir d’este defecte i procurar una correcta pronunciació de la llengua valenciana. Respecte als dos últims sons (la elle i la i grega), els unix la seua condició de palatals i la sonoritat. Ara be, es diferencien en que la ll és una grafia que representa un sò líquit i lateral, mentres que l’atra grafia, la y, representa una i consonant i és fricatiu.

2. Escritura de l

2.1  S’escriu l:

Ya hem dit que normalment la lateral líquida sonora valenciana en posició inicial sol ser la ll, puix que la llengua valenciana tendix a palatalisar les l- (inicials) tant en les paraules de formació popular com en les d’orige cult o neològic. Aixina, s’escriu l:

a) Excepcionalment en posició inicial en aquelles paraules de pro­cedència o caràcter erudit, neològic o cult en les quals la palatalisació sona estranya:
laca, lema, lòbul, lupa...

En ocasions nos trobem en paraules cultes del mateix radical que unes atres d’orige popular que porten ll sense cap de problema.
llet / làctic à llàctic
lluna / lunar à llunar
llavi / labial à llavial
llengua / lingüística à llingüística

L’us de la ll en estos cultismes no sona, en realitat, molt estrany, possiblement –i precisament– per la coexistència en les atres for­mes populars palatalisades. Per això, no hem de posar cap d’inconvenient en escriure totes estes paraules en ll inicial (la tendència es de pronunciar-les en [l.̬]

b) En posició inicial en les formes pronominals àtones (o dèbils) lo, la, los, les, U i els artículs la (femení singular), lo (neutre i masculí singular), les (femení plural) i los (masculí plural).

(nota: encara que alguns denominen com a arcaic l’artícul mascu­lí lo i los –i ho fem aixina únicament per a diferenciar-lo del neutre–, senyalem també que és una forma –tant en singular com en plural– que encara està viva en la parla popular, per la qual cosa hem d’acceptar-la sense cap de perjuí i incloure-la en el paradigma de l’artícul valencià).

c) En interior i fi de paraula: gola, dol, almagasén, pèl.

d) En els grups consonàntics bl, cl, fl, gl, pl: blau, ungia, clau, pluja, flama, unflar...

e) En algunes paraules es conserva el grup tl en el que s’observa el procés d’assimilació de la t a la l, pronunciant-se [l1], dos eles; i també podem trobar este grup completament simplificat en l, que és la tendència normal de la llengua valenciana. Estes paraules les escriurem en l (que representa la simplificació del grup, la pronuncia­ció mes corrent):
guatla à guala
batles à bales
espatla à espala

La ele geminada (escrita l·l) ha desaparegut de la fonètica actual i, per tant, del sistema ortogràfic.

4. Escritura de y

4.1  S’escriu y:

Procedix del grec i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina». Representa un sò consonàntic i s’escriu:
a) En posició inicial de paraula, sempre davant de (o seguida de) vocal:
yo, yuxtaposar, ya, yanqui, yambic, yugular

b) Quan va en posició interior de paraula, sempre apareix entre vocals:
epopeya, feya, yayo, onomatopeya

c) Formant part del dígraf ny per a representar la condició de palatal d’este sò nassal, [n̬]:
pinya, puny, llenya, canya, pany, cunyat

(Hem d’insistir en recordar que les dos lletres que formen este dígraf no poden anar separades en l’escritura).

En els substantius acabats en -ent darrere de vocal, com afluent sol caure’s en el defecte d’escriure una y entre la u i la e per influèn­cia del castellà en la majoria de casos. Afluyent és incorrecte i hem d’evitar-ho.

INCORRECTE	CORRECTE
Afluyent*	afluent
Constituyent*	constituent
Influyent*	influent
Restituyent*	restituent