1. Grafia i sò de g/ gu

La lletra g i el dígraf gu representen ortogràficament el sò [g], ve­lar oclusiu sonor. Són grafies complementàries puix que mentres la g va seguida de les vocals a, o, u, el dígraf gu apareix sempre davant de e, i:
gamba, gos, guanyar, pegar, regolfada, disgustar.

La g pre­senta un sò fricatiu [g̶] quan està entre vocals. Ademés, per fonètica sintàctica, trobem que una -c final de paraula es pronuncia com una g en contacte en vocal o consonant:
poc_lleig, rec_alt.

2. Escritura de g

2.1  S’escriu g:

a) En inicial i interior de paraula, seguida de a, o, u:
gat, gossera, gust, afalagar, agost, segur

En posició final sempre escriurem c.

b) En els grups consonàntics tautosilàbics gr, gl:
grau, agradar, glop, rogle

c) En els derivats de paraules acabades en -c (s’ha de tindre en conte que el sò de [k] es manté en el masculí plural):

rec, recs	pero	regar, regadora
castic, castics	pero	castigar, castigador
fòc, fòcs	pero	foguer, foguera, foguejada
antic, antics	pero	antiga, antigues, antigor
amarc, amarcs	pero	amarga, amargor, amargar
llarc, llarcs	pero	llarga, llargària, allargar

d) En els grups consonàntics heterosilàbics següents:

gd:
amígdala, amigdalàcees, amigdalitis, magdalena, esmaragda...
(per als casos de c + consonant, vore ortografia de la c).

gm:
segmentar, magma, dogma, fragment, sigma...

gn:
magnètic, benigne, ignorant, signe, ígneu...

3. Escritura de gu

3.1  S’escriu gu:

a) En inicial i interior de paraula, sempre que la següent vocal siga e, i:
guerra, guitarra, esguellar, esguitar

Quan la vocal u s’haja de pronunciar portarà diéresis (gü):
següent, ungüent,  llingüiste, argüir.

b) En el femení plural de les paraules –substantius i adjectius– acabats en -ga:
mànega à mànegues
paga à pagues
amiga à amigues
grega à gregues
amarga à amargues

Si en conte d’acabar en -ga ho fan en -gua, a l’hora de fer el plural haurem de posar diéresis damunt de la u per a que es puga pronun­ciar:
egua à egües
llengua àllengües
aigua à aigües