1. Grafia i sò

La grafia b representa un sò bilabial sonor. La seua notació fonètica és [b]. També pot presentar un sò fricatiu quan va entre vocals, per eixemple: corbella, abort; en este cas la seua transcripció es [ƀ].

Ocasionalment s’ensordix, donant una p fonètica, [p], quan va davant d’una consonant sorda, aixina ocorre en paraules com: obtindre, dissabte; convé tindre en conte açò per a escriure correctament.

El correlat sort de la b és el sò bilabial oclusiu sort, representat ortogràficament per la p i que tanscrivim fonèticament [p].

Este sò pot desaparéixer quan parlem, sobre tot entre una m i una s: camps, rellamps (pronunciat cams, rellams). En algunes ocasions pot articular-se com una b quan vaja seguit de consonant sonora o vocal: hipnòtic, cap ací (pronunciat ibnòtic, cab ací). Este emmudiment i sonorisació de la p no són acceptables en una pronunciació formal.

2. Escritura de b

2.1  S’escriu b:

a) En posició inicial i interior de paraula, no en final:
bossa, bassa, acabar, embenat.

Excepte en la preposició arcaica ab, substituïda en tots els usos per la preposició en.

b) En els prefixos ab, abs, ob, sub, subs:
absència, abdicar, abstinència, abstraure, obturar, obtindre, obstruir, obstaculisar, subdivisió, subvertir, substantiu, subscriure.

c) En les paraules escomençades pels prefixos bi, ben, bene:
bisexual, bisilàbic, benamat, benfet, benefici, benefactor.

d) Davant de t, pronunciada com una p, en algunes paraules com:
dissabte, dubte, dubtar, sobte, subtil.
 
Encara que també pot aparéixer una p davant de t. Cal no confondre estos casos en els prefixos indicats en l’apartat b:
òptica, optimisme, apte, optar.

e) Davant de d en paraules com:
cabdell, hebdómada

f) Darrere de m:
tombar, umbràcul, embenar.

Excepte:
tramvia, duumvir, triumvir,...

i quan es tracte del prefix circum-:
circumvalació, circumvolució

g) En les terminacions en -ble (-able, -ible, -uble), -bunt, -bilitat, i en l’infix -bil-:
lloable, temible, voluble, meditabunt, viabilitat, amabilíssim.

Excepte:
civilitat, derivat de civil i movilitat, derivat de mòvil.
 
h) Davant de r i l, sempre que pertanya a la mateixa sílaba; es tracta deIs grups consonàntics br i bl:
cabra, sobra, poble, blau, bramar.

i) En les paraules acabades en –buir:
atribuir, retribuir, contribuir.

j) En derivats de paraules acabades en p:
llop: lloba, llobet
adop: adobar, adobada
calp:  calba, calbet
verp:  verbal, verboide
Jacop: jacobí, jacobiniste
Sogorp:  sogorbí
corp: corba, encorbar, corbat.

Encara que hi ha molts casos a on la p es conserva:
glop: glopada, glopejar
serp: serpeta, serpejar
camp: campejar, acampar
colp: colpejar, colpet

3. Escritura de p

3.1  S’escriu p

a) En inicial, interior i final de paraula:
pantaix, captar, llépol, recepta, cep.

b) Darrere de m:
empeltar, importar, impondre, mamprendre.

c) Darrere del prefix ben-:
benparlat.

d) En les terminacions -fop i -sílap, encara que els derivats o unes atres paraules de la mateixa família transformen la p en b:
xenòfop, pero xenofòbia, xenòfoba; bisílap, pero bisílaba, bisilàbic.

e) Davant de t generalment:
acceptat, captar, concepte.

f) En final de paraula quan vaja entre m i s:
temps, camps, contratemps, corromps.

g) En final de paraula, encara que en els derivats es transforme en b:
calp calba
superp supèrbia
cup cúbic

o es conserve:
cep cepet
colp colpejar

h) És correcta la supressió de la p en paraules com escritor i derivats, si be en uns atres casos similars es conserva (p + t):
recepta, concepte, apte, òptic.

i) És correcta l’escritura de n + t / n + c, en lloc deIs grups triconsonàntics originaris, mpt/mpc, en paraules com:
assunt i no assumpt
exent i no exempt
redenció i no  redempció
conte i no  compte
tentar i no temptar
síntoma i no símptoma
 
j) Els grups triconsonàntics dels quals la p forma part apareixen en paraules molt cultes o llatinismes, pertanyents, en molts casos, a nivells especialisats de la llengua o de la ciència:
mpt: impromptu
mps: metempsicosis