1. Definició i classificació de l’accent

L’accent és un signe ortografic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella vocal de la sílaba sobre la qual recau la major intensitat de pronunciació (lo que es denomina accent fonètic o prosòdic).

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ę) , i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta .

2. Regles d’accentuació

a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en :
tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús

Pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s:
renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc . per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s :
cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament:
música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic:
baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica:
monument, depriment, ajuntament, document, medicament.

No obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven:
contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general:
cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

3. Accentuació diacrítica

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

3.1  Regles d’accentuació diacrítica

a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat:
M’agrada el més de maig, mes no el que més .
Te vol donar un té que té guardat.
Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:
El forment no està molt ben mòlt .
No sòlc fer mai un solc dret.
Lo que aquella dòna li dona no és bo.

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general.
Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.
El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol .
Li roba la poca roba que té.
Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

3.2 Interrogatius i exclamatius

S’accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt:

No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir.	¿Que quàn vindré?
Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén.	¡Quin embolic!

 

3.3  Llistat de paraules homògrafes i l’accent diacrític

bè (pujar o dur al bè)	be (posssessió o adverbi)
chòp (banyat; soroll)	chop (arbre)
còbra (del verp cobrar: còbra açò)	cobra (serp)
còbres (del verp cobrar: còbres molt)	cobres (serps)
cóm (interrogatiu i exclamatiu: ¿cóm és?. ¡Cóm dir-ho!)	com (comparatiu: és com tu)
còure (verp)	coure (metal)
còla (verp colar)	cola (pegament)
dèu (10)	deu (deïtat) i deu (ell deu diners)
dò (gràcia, be)	do (nota musical)
dòna, dònes (substantiu: la dòna, les dònes)	dona, dones (verp donar)
és ( verp: ell és ric)	es (pronom: es parla rus)
fòc (combustió)	foc (de llum elèctrica)
fòn (verp fondre: es fòn el formage)	fon (verp ser: fon un gran acte) fon (post d’un barril circular)
fòra (a l’exterior)	fora (verp ser: si ell fora ric)
gòlf (deport)	golf (geogràfic)
més (quantitat) i  més (de l’any)	mes (pero, conjunció adversativa)
mèu (crit del gat)	meu (possessiu: és meu)
mà (substantiu: la mà dreta)	ma (possessiu: ma casa)
mòc (verp moure: yo mòc)	moc (mucositat)
mòle (peça cóncava; per a molerar)	mole (cosa gran)
mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (verp moldre: café mòlt. Dacsa mòlta)	molt, molta, molts, moltes (quantitat)
món (substantiu)	mon (possessiu: mon pare)
mòra (musulmana)	mora (verp morar) i mora (fruit)
mòs (de mossegar)	mos (possessiu: mos pares)
nós (pronom fort: nós, el rei)	nos (prom dèbil: anem-nos-en)
ón (interrogatiu)	on (enunciatiu)
pèl i pèls (cabell)	pel i pels (contracció per+el, per+els)
perqué, el (substantivat)	perque (causal, final)
quàn (interrogatiu i exclamatiu: ¿quàn ve?	quan (adverbi)
quànt (interrogatiu i exclamatiu: ¿quànt val? ¡quànt ha fet!	quant (pronom)
qué (interrogatiu o exclamatiu: ¿qué vols?, ¿per qué?,¿per a qué?,¡qué bo!)	que (relatiu, conjunció)
quí (interrogatiu i exclamatiu: ¿quí ve?. Sé de quí depén	qui (pronom)
récort (màxim)	recort (memòmia)
rés (acció de resar)	res (pronom)
ròure (verp)	roure (arbre)
sà (en bona salut)	sa (possessiu: sa casa)
sé (verp saber)	se (pronom: se sent)
sés (intestí)	ses (possessiu: ses cases)
sèt (7)	set (ganes de beure)
sèu (lloc social)	seu (possessiu: el seu amic)
sí (afirmació), sí (sinada) i sí (pronom: cap a sí)	si (condició:si vols vaig), si (nota musical)
sò (sonoritat)	so (contracció de senyor)
sòbres (de sobrar)	sobres (de carta)
sòc (calcer)	soc (verp ser: yo soc)
sòlc ( verp soldre: yo solc berenar)	solc (substantiu: cavalló)
són (verp ser: ells són) i sòn (ganes de dormir)	son (possessiu: son germà)
sòrt (bona fortuna)	sort (que no sent)
sòu (salari)	sou (verp ser: sou bons)
té (verp tindre) i té (infusió)	te (pronom: te la done)
tòs (part del coll) i tós (de tossir)	tos (possessiu)
tòrt (torçut, sense un ull) i tòrt (injúria, agravi)	tort (pardal)
vós (pronom fort: vós, el rei)	vos (pronom dèbil: vos ho dic)

Fòra d’estos casos, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat es distinguixen pel context i no per l’accent, com ara les següents:

vol (verp voler: ell vol  dinar)	vol (subs.: Acte de volar)
sol (astre)	sol (verp soldre: ell sol vindre)
sol (subs.: el pis o paviment)	sol (a soles)
roba (del verp robar: ell roba molt)	roba (subs.: peces de vestir)
ràpits (subs.: corrent d’aigua)	ràpits (adj.: uns trens ràpits)
net (subs.: fill d’un fill)	net (sense brutícia)
pot, pots (verp poder: ell pot fer-ho. Tu pots fer-ho)	pot, pots (subs.: un pot de mel. Dos pots de mel)
cor (víscera)	cor (grup coral)
en (títul de cortesia: En Jaume) en (prep. de lloc: en ma casa)	en (prep. de companyia: estic en tu.)
cau (verp caure)	cau (subs.: amagatall)
feu (verp fer)	feu (subs.: feudalisme)
creu (verp creure)	creu (subs.: la creu cristiana)
fem (verp fer)	fem (susbtantiu: desperdicis)
fera (verp fer)	fera (animal)
veu (verp vore)	veu (subs.: sò bocal)
viu (verp vore) viu (subs.: aresta)	viu (adj.: que té vida)
fa (verp fer)	fa (nota mucical)
cap (pronom) cap (prep.)	cap (subs.: part del cos)
nou (9) nou  (adj.)	nou (anou)
cas (subs.: part oposta a la fulla en l’aixada)	cas (subs.: succés)

 

4. La diéresis

4.1  Definició

La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

4.2  Regles

a) En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la dièresis:
país, veí, agraíem ; pero països, veïns, agraïx .

b) S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi:
qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat

c) Porten diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals:
peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.

d) S’exceptuen d’esta regla l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir ; també la i , u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc. , i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles:
aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, esgoiste, increible